Cos d’Ebre, el riu libidinal

Aquesta setmana se celebren vint-i-cinc anys del naixement de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, el moviment social que va frenar un gran pla de transvasament d’aigua del riu. L’Ebre es va mimetitzar en una riuada de cossos humans, tots amb samarretes blaves, cridant “som riuades d’il·lusió”. Milers de gotes d’aigua de totes les edats i condicions en defensa del riu i del delta. Aquest article no és una repassada històrica d’aquests vint-i-cinc anys –la podeu llegir aquí–, sinó un intent de pensar el riu com un cos viu, maltractat o espoliat, que potser no acabarem de conèixer mai, tot i l’estreta convivència.

Ja som l’any 2025 i visito l’exposició de l’artista Marco Noris, feta amb la psicoanalista Celeste Reyna al Centre d’Art Lo Pati, que porta el nom de “Cos d’Ebre”. Han passat vint-i-cinc anys i jo tinc ganes de pensar què significa per a mi aquest riu que dóna nom a les meues terres. Com l’he viscut, com m’ha canviat el cos o quins són els seus atributs de corporeïtat. Si és matèria o modifica la matèria al seu pas. Tinc records de contacte directe, a peu d’aigua, però sobretot el percebo com una presència permanent i indirecta. El pintor Leonardo Escoda o la poeta Zoraida Burgos deien que el riu els havia imprès un caràcter, igual que el vent de dalt. Aquell element natural que sempre és allà, que observem molts cops des de la distància d’un pont o des del cotxe quan el recorrem a la velocitat del vehicle. Amb més cabal o amb menys, amb llots o enfangat. Com el descobreix la meua filla d’any i mig, que sempre que el veu, crida: “Piscina!”. Com seria ell o ella, riu, si fos un cos. Nosaltres el coneixem en el seu tram baix, ample i serè, a l’altura d’Amposta o per Tortosa, com un vellet amb bastó que s’apropa al judici final. Potser no l’hem vist mai jovial i infantil, en el seu naixement, a Cantàbria, on és verge de tot i no sap quines aventures i aliances li oferirà el destí. Ni quines terres o escombraries recollirà. Gràcies al títol de l’exposició, penso en un cos que carrega cicles i etapes.

Marco Noris, potser amb la pulsió de conèixer-lo bé, es va proposar caminar tot el curs del riu Ebre en una travessa que finalment va durar vuitanta dies. Des del maig fins al juliol. Des del seu naixement a les fonts de l’Híjar, a la serra de Peña Labra, fins a arribar al delta de l’Ebre. Una experiència artística i corporal. Cada passa, un cos. Cada dia i cada nit, un cos. Ens explicava l’artista que, tot i que ell venia del món de la pintura, en els darrers anys caminar s’havia convertit en una manera de conèixer el territori des d’una escala real i acceptar-lo en la seva bellesa o en la seva lletjor. En una època en què no existeix una relació amb el territori a través del cos que no sigui per esport o oci, que algú decideixi mirar el territori –i el riu– de prop i a través d’un recorregut de 1.200 quilòmetres és poc habitual. Veiem, en un enregistrament visual que ha fet en forma de diari, les diferents etapes del riu, els pobles i paisatges que troba en el seu recorregut. Com el riu travessa muntanyes verdes, embassaments rovellats, terres àrides, polígons industrials, llocs que han quedat deshabitats o que s’han superpoblat. Encara ara em resulta fascinant saber que més enllà del Baix Ebre, de les Terres de l’Ebre o de la Ribera d’Ebre hi ha tot un seguit de topònims que porten el seu nom i jo no he sentit mai. Parents de riu, deia la cantautora Montse Castellà recorrent amb la piragua les aigües de nord a sud.

Em ve al cap la idea que el riu és un riu libidinal. Desperta el nostre desig de comunió, de profanació, i també la nostra voluntat extractivista. En psicoanàlisi, la libido és aquella pulsió que ens impulsa a voler incorporar un objecte. L’objecte de l’amor. L’energia fonamental de totes les expressions de plaer i autoconservació. Aquest diàleg és de doble direcció. El riu sembla que actua com un cos i també es contagia i es deixa contagiar per les mateixes sensacions que té un cos humà. Un cos malalt, un cos contaminat, un cos que rep, un cos que només dóna. Noris ens ofereix en aquesta mostra el seu testimoni de transferència i contratransferència. Com el seu estat d’ànim de caminant també experimenta diferents emocions, gairebé seguint les etapes vitals del riu. Des de la jovialitat inicial, plena de desig i expectativa, fins a l’apatia –o la disminució de la libido– de travessar molts quilòmetres amb un paisatge àrid i uniforme. Com el desig s’apagava o ressorgia quan apareixien canvis en el paisatge o expectatives de recompensa. Com en els trams on hi ha més extractivisme -–indústries, polígons i empreses– el fet de caminar es feia feixuc i desencoratjador. El cos del caminant revelant el cansament del riu.

El riu té memòria i sap que l’any 2000 Aznar havia guanyat les eleccions, per majoria absoluta. L’any 2001, es va aprovar el Pla Hidrològic Nacional, dissenyat pel ministre de Medi Ambient de llavors, Jaume Matas. El projecte consistia a transvasar aigua de l’Ebre cap a Barcelona, el País Valencià, Múrcia i Almeria. Eren moments àlgids per a la construcció, es parlava de parcs d’atraccions, de Terra Mítica, dels camps de golf, d’un País Valencià faraònic que veia en l’aigua el principal recurs per a fer girar la màquina de fer bitllets. El PP emetia un missatge de joia: “Aigua per a tots.” El riu Ebre albirava el punt més àlgid de l’extractivisme fluvial. I és en aquell moment quan la gent del delta, garants d’un dels ecosistemes més fràgils d’Europa, van decidir organitzar-se per posar el cos en defensa del riu. Cos i riu, riu i cos, van esdevenir una aliança que ara es commemora.

El riu encara ara pateix la política d’embassaments que l’intercepten impedint que els sediments arribin al final del curs, fet que amenaça la supervivència del delta. Un dels missatges més repetits és que la lluita no ha acabat. L’aigua torna a ser al centre de les nostres preocupacions, i més en un context d’escassetat d’aigua. Noris ens inspira un desig de redescoberta, que va més enllà de l’aprofitament. Volem mirar-lo des de la proximitat, des d’una distància curta que permeti el reenamorament. Com observar el color de les seues aigües, les diferents terres i minerals que aplega. Com la seva aigua serveix per a pintar una aquarel·la, com uns peixets mosseguen la pell humana de qui gosa submergir-hi les cames.

Aquest acte de celebració mateix, aquests vint-i-cinc anys, signifiquen tornar a signar el desig de defensar-lo. Refundar la libido i que el compromís passi a les següents generacions. Recordar aquells activistes joves que ara ja tenen cabells blancs. Commemorar els cossos que lluiten i el cos d’Ebre. Pensar en les matèries que moriran i en les que sobreviuran.