Els cors de l’Orfeó, el planter de veus que triomfa a tot Europa

“L’Orfeó Català actualment és un far per al món coral català, és el lloc on hem d’acollir els millors cantaires vocacionals del país i és una escola de formació coral imprescindible. L’Orfeó és com la Masia per al Barça. Hi ha molts cantants professionals que han passat pels cors de l’Orfeó”, explicava Xavier Puig, director de l’Orfeó, en una entrevista que VilaWeb va fer-li recentment en ocasió dels tres concerts al Walt Disney Hall de Los Angeles conjuntament amb l’Orquestra Filharmònica de la ciutat californiana (LAPhil), en què van cantar la Missa solemnis de Beethoven. Va ser una fita històrica de l’Orfeó Català i del Cor de Cambra del Palau als Estats Units, que per primera vegada debutaven sota la batuta del mestre Gustavo Dudamel.

Aquesta fita no sols va servir per a remarcar, una vegada més, la qualitat musical de l’Orfeó –el cor vocacional del Palau de la Música– i la projecció al món del cant coral català, sinó que també va recordar que era el planter de molt bons cantaires vocacionals que, en alguns casos, s’han acabat convertint en professionals.

És evident que l’èxit de l’Orfeó i dels cors del Palau no és pas flor d’un dia, i bé que Puig se n’ocupava de recordar-ho en aquesta entrevista esmentada anteriorment. Hi deia: “L’Orfeó Català és un cor històric, d’una llarguíssima tradició, i que va canviar el rumb de la música coral en aquest país. Li ha donat estructura una casa com el Palau de la Música, on som ara, i uns estàndards internacionals. L’Orfeó Català va ser el primer cor que va interpretar la gran música europea i mundial.”

Després del cas Millet, Mariona Carulla i Joan Llinares van agafar les regnes de la institució i van tornar a optar decididament, entre més coses, per la formació i l’escola coral fins a esdevenir, com el mateix Puig assegurava, “el millor cor de cantaires vocacionals del país”. D’aquesta escola musical, n’han sortit grans cantants, com ara les sopranos Serena Sáenz, Elionor Martínez i Brenda Sara. Totes tres van cantar i es van formar als cors del Palau fins a acabar dedicant-se professionalment al cant.

El cant coral, un element cohesionador

Brenda Sara (Lima, 1988) va néixer al Perú, però de ben petita ja va venir a viure a Catalunya. La música havia estat sempre present a la seva vida, perquè la mare era cantant d’orquestres. De manera que, tot imitant-la, Sara va començar a cantar quan tot just era una nena.

Quan tenia onze anys, una professora d’institut li va donar el telèfon d’Elisenda Carrasco, directora musical de llarga trajectòria i dedicada a la pedagogia, especialment del cant coral infantil. En aquell moment, Carrasco era la directora del Cor Infantil de l’Orfeó Català del Palau. Quan Sara va passar les proves per a poder entrar al cor, la vida li va canviar per sempre. “No sabia que existia tot aquest món. No en tenia ni idea! Malauradament, és una bombolla inaccessible en segons quins ambients”, explica Sara, que encara recorda que la primera cosa que va cantar va ser la Passió segons sant Mateu, de Johann Sebastian Bach. “A partir d’aquí, una cosa va dur a l’altra”, diu. Del Cor Infantil va passar al Cor Jove, del Jove a l’Orfeó i de l’Orfeó al Cor de Cambra, el cor professional del Palau, del qual és una de les sopranos habituals.

De l’etapa a l’Escola Coral de l’Orfeó Català –que comença a sis anys al Cor Petits, continua amb el pas pel Cor Mitjans i el Cor Infantil i culmina al Cor de Noies o el Cor Jove de l’Orfeó–, en recorda amb especial estimació la figura d’Esteve Nabona, qui va ser director coral i pedagògic a la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música i va dirigir, durant més de vint anys, el Cor Jove i l’Escola Coral. “Esteve Nabona em va ajudar molt. Molt. Va ser la persona que em va dir que cantava molt bé i que havia de continuar formant-me.”

Nabona va aconseguir que Sara fes classes de piano durant uns quants mesos a l’Escola de Música del Palau, però com que a casa seva no podien pagar-les, va haver de deixar d’anar-hi. No va ser fins que va tenir divuit anys que ella mateixa es va pagar la matrícula al Taller de Músics, on per fi va començar a formar-se en llenguatge musical i solfeig professionalment. “Quan cantava al Cor Jove, em memoritzava les partitures, perquè no sabia llegir-les gaire bé. Com que tenia bona memòria, anava fent, però realment no veia que fos una cosa per a mi, això d’estudiar música.”

Una vegada més, la insistència de Nabona va capgirar el rumb de la història de Sara quan la va apuntar al Cor de Cambra de la Universitat Ramon Llull. Va ser allà on va començar a desenvolupar-se com a solista, encara que fos com a mezzo i no pas de soprano, tal com fa ara. I el 2009 va decidir de presentar-se al programa Operación Triunfo, on va quedar segona.

Quan en va sortir, va estudiar musicologia mentre continuava cantant al Cor Jove i, més tard, a l’Orfeó Català. Una vegada acabada la carrera, es va presentar al Grau Superior de Cant del Liceu i l’ESMUC, on va aconseguir d’entrar gràcies a l’ajut imprescindible d’Elisenda Arquimbau, la seva professora de cant a l’Orfeó Català. Dins el grau superior, qui va fer-li de mentora va ser la mezzosoprano Mireia Pintó, que la va dirigir del cant coral cap al cant professional. Va deixar de cantar a l’Orfeó per poder tenir temps de fer concerts i començar a dedicar-s’hi, i, a poc a poc, acompanyada per Marta Almajano, es va endinsar en el cant històric i “de cors professionals”, on va conèixer Jordi Savall, acabat de guardonar amb el prestigiós premi Ernst von Siemens de Música 2026. Fa sis anys va fer les proves per poder entrar al Cor de Cambra del Palau. D’aleshores ençà, n’és una de les sopranos habituals atès que, com que actualment no hi ha la figura de cantants amb “plaça fixa”, hi col·labora com a autònoma.

La trajectòria de Brenda Sara és especialment particular, d’una banda, perquè ha passat per tots els cors del Palau de la Música i, d’una altra, perquè ha estat una figura que s’ha forjat gràcies i principalment a l’acompanyament i la insistència de molts dels professors que ha trobat en el camí. “Els professors m’han ajudat molt i algun d’ells fins i tot m’ha pagat algunes classes, perquè en aquell moment encara no hi havia cap programa com el de Vincles.” Actualment, Palau Vincles és el projecte social del Palau de la Música Catalana per a fomentar la inclusió i la integració social per mitjà de la pràctica coral col·lectiva d’infants i joves en zones o en situacions vulnerables. Ara mateix ofereix formació coral gratuïta a sis-cents infants i joves de manera directa amb dotze espais entre centres oberts, fundacions i escoles, i fins a mil tres-centes nenes i nens i vuitanta-tres formacions corals amb les corals adscrites.

“Ara és diferent, però en aquell moment la gent migrada no teníem accés a aquestes coses. La meva carrera, tal com està muntada la societat, no hauria hagut de passar. L’idioma i moltes altres coses fan que ni t’ho proposis”, explica Sara. “El meu món era massa llunyà a tot això. A més, quant a autoestima tampoc no penses que puguis fer-ho. Veure que em van entrant audicions, que m’agafen, que els professors que he tingut sempre m’han ajudat molt… Tot això ha fet que ara pugui dedicar-m’hi.”

Actualment, Sara acaba el màster oficial de lied “Victoria de los Ángeles” a l’ESMUC, un dels pocs màsters a Europa que treballa el lied com a música de cambra en duo cantant-pianista. Ho combina amb els concerts.

Del Palau als millors teatres d’òpera d’Europa

Formada als cors de l’Orfeó Català, al Conservatori del Liceu i a la Hochschule für Musik Hanns Eisler de Berlín, Serena Sáenz ha anat sumant fites d’ençà que Daniel Barenboim la va elogiar arran d’una audició que va fer el 2018. Dos anys més tard, el 2021, quan només tenia vint-i-cinc anys, va guanyar el Concurs Montserrat Caballé.

Aquell mateix any va triomfar al Gran Teatre del Liceu amb Lucia di Lammermoor, substituint a última hora la soprano nord-americana Nadine Sierra per una indisposició. “Quan el director va sortir a l’escenari per anunciar que Nadine Sierra estava malalta i que no podia fer la funció, el públic el va esbroncar. Però quan vaig acabar de cantar, tothom es va posar a aplaudir i a xiular. Va ser increïble, vaig posar-me a plorar i tot de l’emoció! Quan una nena de dotze anys entra a cantar al Cor Infantil de l’Orfeó Català, difícilment imagina que anys més tard debutarà substituint una estrella internacional en un dels teatres més exigents del país”, explica Sáenz, que ens atén amb una trucada de Munic estant, després d’haver fet un assaig per preparar-se pel debut com a Gilda a Rigoletto, dalt de l’escenari de la Bayerische Staatsoper.

Aquesta fita s’afegeix al debut escènic que també ha fet aquesta temporada a la Die Entführung aus dem Serail de Mozart, a l’Òpera de l’Estat de Viena. A final del 2025, també va debutar com a Adina a L’elisir d’amore de Donizetti al Gran Teatre del Liceu, amb l’òpera estatal de Baviera.

Aquesta temporada, a més, també s’ha estrenat com a Aminta a Die schweigsame Frau de Strauss a la Staatsoper de Berlín sota la direcció de Christian Thielemann. A principi d’estiu tornarà a Berlín com a Zerbinetta a Ariadne auf Naxos, i al Gran Teatre del Liceu com a Nannetta al Falstaff de Verdi.

Tot aquest recorregut va començar en un moment concret: quan Sáenz, amb només dotze anys, va fer de solista a l’òpera Brundibár de Hans Krása. Feia molt poc que havia entrat a formar part del Cor Infantil del Palau, tot i que d’ençà de petita que tocava el piano i feia llenguatge musical en un conservatori privat de Barcelona. Elisenda Carrasco –en aquell moment directora del Cor Infantil– va tenir un paper clau en el debut de Sáenz com a solista. “Feia només dues setmanes que cantava al Cor Infantil i l’Elisenda ja em va enviar a fer una audició al Liceu. Em van agafar per al paper protagonista de l’òpera i vaig fer el meu debut amb dotze anys.”

Sáenz té clar que, si no hagués estat pels cors de l’Orfeó, no s’hauria dedicat mai al cant professionalment. “Totes aquestes oportunitats les he tingudes gràcies al cor. Gaudir del privilegi de tenir una educació musical de qualitat, cantar en llocs com el Palau de la Música… Tot això dóna un pes molt important a la formació. Sempre ho dic: estic molt agraïda a l’Escola Coral de l’Orfeó Català.”

En el cas de Sáenz, igual que amb la Brenda Sara, hi ha dos noms especialment importants: el de Carrasco i el d’Esteve Nabona, director del Cor Jove. “Si m’he acabat dedicant professionalment a l’òpera ha estat per ells. L’Esteve va ser qui va proposar-me de fer classes particulars i qui va posar-me la idea al cap que m’hi havia d’acabar dedicant”, recorda Sáenz amb estima. Nabona donava tots els solos a Sáenz perquè a poc a poc s’anés habituant a ser dalt l’escenari i, també, per alimentar-li el cuquet de professionalitzar-se. “Quan cantava amb el cor m’ho passava molt bé, però quan em tocava cantar sola… Era una altra sensació”, descriu. Quan finalment Sáenz va decidir de tirar endavant amb el cant, va començar a fer classes de tècnica vocal amb Anna Ollet: avui continua essent la seva professora.

Va ser Ollet qui va marcar definitivament el rumb professional de Sáenz. “Mentre cantava, també em formava professionalment en dansa. Ballava sis hores al matí i a la tarda feia classes de cant. Quan arribava a classe, l’Anna em deia: ‘Serena, això no pot ser. No puc treballar amb tu si arribes amb tots els músculs esgotats.’ Vaig pensar que era bona ballarina, però no era la millor. En canvi, de cantant… Podia arribar a ser-ho. En un cop de realitat, vaig abandonar la dansa i vaig centrar-me de ple en el cant que, a més, té una carrera més llarga que la de ballarina.” Amb vint anys, doncs, va entrar al Conservatori Superior del Liceu per estudiar cant. Posteriorment, va fer el màster a Berlín, on va quedar-se. Ara treballa arreu d’Europa i viu entre Barcelona i Viena, una de les ciutats on fa més produccions cada any.

Soprano multipremiada

Nascuda a Santa Coloma de Gramenet el 1996, Elionor Martínez va començar a fer música amb cinc anys a l’Escola Municipal de Música de la seva ciutat. “Vaig començar amb piano, vaig tocar-lo molts anys, i vaig passar per les corals i totes les classes que s’han de fer”, explica. Però el cant no va arribar fins a quinze anys, quan el va incorporar com a segon instrument. Un any més tard, amb setze, feia les proves per entrar a l’Orfeó Català.

El pas per l’Orfeó va ser determinant. Martínez recorda que la seva professora de cant ja l’havia animada a provar un cor “una mica de més nivell”, però va ser sobretot el fet d’entrar a l’Orfeó i passar-hi uns quants anys allò que li va fer veure el cant com una possibilitat professional real. “Vaig estar un parell d’anys o tres envoltada de cantants que estudiaven el grau superior. Això em feia veure el cant com una possibilitat professional”, diu. En aquest camí, hi van tenir un paper clau tant la professora de cant com la mestra de tècnica vocal de l’Orfeó, Anna Ollet, que també la hi va encoratjar.

A l’Orfeó, hi va cantar durant uns cinc anys, principalment al Cor Jove, sota la direcció d’Esteve Nabona. D’aquella etapa, en destaca l’ambient i l’energia compartida: l’Orfeó era “el moment de diversió”, el lloc on, després d’estudiar o començar a treballar, es trobaven amb amics per a preparar produccions amb orquestres professionals o algun viatge. Però també hi havia exigència. Quan va fer el salt al Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, ja en l’àmbit professional, va notar clarament la diferència de dinàmica: “Al cor professional vas per feina.”

Martínez defensa, en tot cas, el valor formatiu del cant coral. Respecte de la idea que cantar en cor pot ser menys útil per a la tècnica individual, ella ho té clar: “Cantant se n’aprèn sempre, al conjunt que sigui.” De fet, va començar a cantar professionalment sobretot en ensembles i cors, abans d’anar orientant-se cada vegada més cap a la carrera solista.

El primer punt d’inflexió va arribar el 2016: amb dinou anys va guanyar la Beca Bach. “Allò va ser com els primers escenaris que vaig trepitjar com a solista, superjove i amb molt poca experiència.” A partir d’aquí, mentre estudiava el grau superior al Conservatori del Liceu –on havia entrat després d’haver completat la formació musical iniciada amb el piano–, va començar a fer audicions i a treballar amb grups professionals, com ara l’Ensemble O Vos Omnes, el Cor Francesc Valls i el mateix Cor de Cambra del Palau.

Després se’n va anar a Basilea a cursar-hi un màster i s’hi va quedar. Més que una decisió estrictament laboral, ho atribueix al fet que hi va anar a estudiar i hi va establir contactes. En tot cas, admet que és una professió que obliga a la mobilitat: “Crec que és una professió que t’obliga a ser a prop d’un aeroport o d’una estació de tren important.” Com a autònoma, treballa per projectes, amb uns quants directors i formacions, combinant encara actuacions en ensembles amb una dedicació cada vegada més centrada en el repertori solista.

En el dia a dia, quan és a casa entre projecte i projecte, combina la gestió d’agenda amb l’estudi i la preparació física. “Molts cantants fem una mica d’esport perquè és una manera molt ràpida de connectar amb el cos”, explica. L’estudi pot consistir només en el treball de text o en passatges concrets que necessiten més atenció. Intenta deixar, sempre que pot, una setmana entre projecte i projecte: “No pots anar saltant de lloc a lloc perquè no hi hauria el temps d’estudiar-ne el repertori.”

La irregularitat és una altra de les característiques de l’ofici. “No tens mai un sou fix”, diu. Hi ha mesos amb molta feina –Nadal, per exemple– i uns altres amb menys activitat. “Has d’anar aprenent que això forma part de l’ofici.” Així i tot, considera que, si no es para, es pot viure del cant.

A casa, la decisió de dedicar-se professionalment a la música no va ser estranya. Els seus pares, sense formació musical, però molt melòmans, sempre havien omplert la casa de música clàssica i l’havien portada al conservatori ja de petita. Reconeix, això sí, que hi ha un punt de desconeixement i de por social sobre la idea de “ser músic”. També és conscient de la dificultat real del camí: “De la meva generació del conservatori superior érem vint, i crec que en som tres que hem acabat cantant.”

El seu cas, com el de Brenda Sara i Serena Sáenz, sorgides dels cors del Palau, reforça la idea que Xavier Puig sintetitzava amb la metàfora futbolística: l’Orfeó com a Masia. Un espai on el talent s’acompanya i es fa créixer, fins que alguns aconsegueixen fer el salt definitiu als escenaris professionals de tot d’Europa.