23.10.2025 - 21:40
“En la ficció no treballem amb la realitat, treballem amb la versemblança. Ver-semblança. Semblar ver. Semblar real. La ficció no és la realitat, però ha de semblar-ho. No importa que una cosa sigui real o no, el que interessa és que el públic l’accepti com a real.” Ho escriu Helena Tornero, dramaturga, a la seva peça breu Ficcions (publicada al recull Entreacte(s). Dramatúrgia catalana breu (Institut del Teatre i Comanegra, 2025).
“Per no parlar de tu i de mi, / hem inventat la poesia. // Desfeim l’entrellat de l’expressió i inventam batecs ficticis.” Ho escriu Llucia Serra, poeta, al poema “En silenci”, del seu primer llibre, Fonaments corcats, guanyador del XXXIX premi Bernat Vidal i Tomàs de poesia dels premis Vila de Santanyí 2024 (AdiA Edicions, 2024).
I entre aquestes dues idees del que és la ficció, una cosa que ha de semblar realitat, o una cosa que ens ajuda a prescindir de la realitat, hi ha tot un enfilall de preguntes que no s’acaba, que devia iniciar-se abans que la ficció es comencés a fixar en el paper, i que no s’exhaurirà mai. Des de quin lloc escrivim respecte de la realitat, si la podem realment capturar en peces de ficció, si de debò ara mateix, en el tombant del primer quart del segle XXI, la versemblança ha de tenir el paper que ha tingut fins fa poc, si no l’hem de començar a relegar a un segon terme o directament destronar-la, desobeir-la, com es desobeeix allò que ja es coneix massa i que engavanya.
En poesia fa l’efecte que es van desempallegar fa temps de la senyora versemblança; van “per lliure” i el lector o l’oient de seguida es deixa endur pels versos confiant del tot en qui els escriu o els diu, hi ha de fons un tot-és-possible que fa de butlla i d’esperó, d’excusa i de ressort. Ens inventem la poesia per no parlar de tu i de mi, diu Llucia Serra, i qui la llegeix ja fa estona que es bressola en els seus braços de poesia i llengua eixuta i pura, viva.
En dramatúrgia tenim un estol d’autores i autors que des de fa un quart de segle construeixen noves ficcions, noves maneres de revertir, pervertir, pertorbar o esquivar la versemblança que encotilla per trobar-ne una de nova que comença i acaba dins de l’obra, amb la complicitat d’un espectador actiu que no es deixa anar com el lector de poesia, sinó que s’arremanga i es disposa a ser si convé part de l’obra. És evident que no ho dic en sentit literal, que l’espectador no es mou de la butaca, però el que passa a escena demana que hi intervingui durant la funció o després, demana reacció o digestió.
“En els últims vint-i-cinc anys, un canvi de paradigma ha fet emergir un ampli planter d’autors i especialment d’autores, amb una quantitat de dones inèdita en la història de la literatura que ha renovat temàtiques i enfocaments”, escriu Manuel Pérez i Muñoz al pròleg d’Entreacte(s). Dels 25 autors de peces breus que conformen aquest recull panoràmic del teatre en català, 13 són dones, amb Lluïsa Cunillé obrint camí. Llegint aquestes vint-i-cinc obres breus, que en total no arriben a fer 300 pàgines, veus com les dramaturgues modelen la ficció amb una versemblança elàstica i alhora tova, inconsistent en un bon sentit, sense que això les aturi o les faci allargar-se o ni tan sols oferir cap explicació addicional. Hi ha textos nus de didascàlies, com ara el de Tornero, on parlen quatre personatges que van bastint el que se suposa que serà una peça teatral i es van fent preguntes i qüestionant les respostes per trobar el fil del que s’entén que un d’ells escriurà…, les intervencions dels quatre personatges són introduïdes amb guions, no hi ha distinció, i cap aclariment, cap indicació, ens intenta situar ni guiar. És com si escriure teatre fos dipositar molta més confiança en el lector i l’espectador, i, és clar, en qui dirigirà l’obra.
Al monòleg Mary, de Lara Díez Quintanilla, que després ha acabat sent una peça teatral més llarga, representada a la Sala Flyhard de Barcelona el desembre del 2024, llegim: “Després de llegir moltes obres de creadores que parlen en primera persona i de jutjar-les per fer un exercici d’ego tan descarat com per considerar que la seva història era interessant d’explicar així, en primera persona, sense miraments, sense la màscara ni l’escut de la ficció…”.
I quan en diu màscara o escut, de la ficció –i de retruc hi afegeixo jo que de la versemblança–, torno a Llucia Serra i els seus corcs: “La imatge del corc se’m va imposar com a títol per la seva capacitat suggeridora. L’impacte destructiu d’una criatura petita, sovint invisible, que habita dins l’hoste i el transforma des de l’interior. Aquest corc, el de la creació, és capaç de furgar fins i tot en el que s’espera impertorbable i sòlid.”
I veig dramaturgues, narradores, poetes com corcs amagats dins de ficcions que són edificis de fonaments cada cop menys versemblants però també més vius, més inestables i més susceptibles de ser destruïts per córrer el risc d’estar en mans de qui llegeix o escolta i mira. “Vers que em defuges, / t’he plantat aquest jardí / perquè hi arrelis / i et descomponguis”, escriu també Serra, i imagino la versemblança destruïda com un adob, un compostatge que xarbota en una mena de receptacle comú que alimenten, que omplen, tots els que escriuen. A dins, el corc de la versemblança.
