Cada vegada que esclata una guerra la humanitat fa una passa enrere en el llarg camí que va de l’homo sapiens a l’homo intelligentia artificialis. En teoria hem evolucionat, però no sé si de substituir els cops de roc per cops de míssil en podem dir evolucionar. Sobre el paper tot són crides a la pau i el diàleg, els valors democràtics, la diplomàcia i les relacions internacionals. Sobre el terreny, fusells, canons, bombes, submarins i avions de guerra. Hipocresia desbocada. Els romans ja deien que si vis pacem, para bellum (‘si vols la pau, prepara la guerra’), i sembla que ens agrada més la segona part que no la primera. Preparem la guerra, i ja que la tenim preparada, la duem a terme de tant en tant, no fos cas que se’ns rovellés o hi perdéssim la pràctica.

Vaig en contra de totes les guerres, deixem-ho clar. Que sempre hi ha l’espavilat de torn que troba a faltar que esmentis la guerra de la regió de Tigre, a Etiòpia, per anomenar-ne una d’aquestes que ningú no coneix. No hi ha guerres de primera i de segona; si de cas, n’hi ha de més mediàtiques i de menys mediàtiques, o de més capaces de fer miques el planeta i de no tant. Però qualsevol guerra és una passa enrere, o moltes. Qualsevol guerra és un fracàs, o molts. Sigui la d’Ucraïna, la del Sudan, la del Iemen, o aquesta que acaba de començar al Llevant, que no n’és una de sola sinó moltes alhora, i que no és nova sinó que és hereva de moltes altres.

Vaig en contra de totes les guerres per definició, perquè em semblen cruels i inútils, i perquè nou vegades de cada deu qui hi acaba patint i hi acaba morint no són els qui les promouen, sinó els desgraciats de sempre. També per això vaig refusar de fer el servei militar, ja fa dècades, i em vaig fer insubmís. Quina xacra, la violència. I quina mania d’utilitzar-la, sobretot els homes, o gairebé només els homes, com a recurs per a resoldre qualsevol mena de conflicte, sigui un referèndum d’autodeterminació, una discussió de trànsit o una relació de parella. Parlo dels homes no com a plural genèric sinó com a ramat específic, per contraposició a les dones. Homes homes. Sí, Margaret Thatcher. Sí, not all men i not all women. Però fins i tot en aquests casos, acostumen a ser dones assumint papers i actituds que ningú no dubta a qualificar de masculins.

Els homes som una subspècie que, quan es troba mancada d’arguments, en lloc de cercar-ne de nous, o d’alternatius, té certa tendència a trobar que és molt millor utilitzar les mans o qualsevol arma que tingui a l’abast per resoldre el problema. Si voleu un consell, defugiu aquells ambients en què la masculinitat excessiva i la cultura escassa van plegades, perquè són de mal respirar. “El partit de futbol ha acabat amb baralles a la grada i dos ferits per arma blanca.” Ja pot ser un partit de primera divisió o de lliga escolar, que el titular no sorprendrà ningú. En canvi, quants cops heu llegit que un club de lectura ha acabat a mastegots, malgrat que hi pugui haver gran disparitat d’opinions sobre la qualitat del llibre a tractar?

Vaig en contra de les guerres i anem en contra de les guerres, perquè no hem d’oblidar que els pacifistes som àmplia majoria. També els homes. “La gent vol viure en pau i a quatre desgraciats no els dóna la gana.” Fa molts anys que cridem amb la Dharma contra els estats carronya i les bèsties de guerra. La majoria som gent de pau. Diguem-ne pacifistes o diguem-ne pacífics, tant se val. A tot estirar i si no hi ha més remei, disposats a acceptar que s’utilitzi la violència per defensar-se d’un agressor, però mai com a recurs inicial. Distingir oprimits d’opressors, vet aquí una habilitat que no és a l’abast de tothom, i menys de vassalls i súbdits que només veuen la brossa i el feixisme als ulls dels altres.

No tan sols amb la Dharma hem cantat contra les guerres. També amb Lluís Llach: “Digueu els noms, fills d’Hiroshima, els noms complets i a poc a poc.” O amb Maria del Mar Bonet: “Lluna de pau, aparta’ns de la ira, de la desesperança, que no les trobem mai.” Gerard Quintana i els Sopa de Cabra van posar veu a l’himne de Bob Marley: “Fins que no hi hagi per més temps ciutadans de primera i de segona classe, hi haurà guerra.” Quintana també va traduir i cantar en català les famoses preguntes de Bob Dylan, que només el vent sap respondre: “Quants canons més hauran de disparar abans que per fi es quedin muts?” Els exemples són infinits, però vull recordar també la pell de gallina cada cop que Mireia Vives i David Caño amb els Ovidi 4 cantaven i recitaven “Palestina (entre la pell i la ràbia)”. I el mestre, és clar. Pau Casals, home de pau entre els homes de pau, que el 1971 ja va dir ben clar davant les Nacions Unides: “Pau al món i contra les guerres, la inhumanitat de les guerres… això és Catalunya.”

Cançons i poemes contra la guerra en un combat desigual. Per molt que cantem, cauen les bombes a Llevant i en pocs dies ja han fet més d’un miler de morts. Milers de morts que s’afegeixen als milers de morts de Palestina, Ucraïna o Angola. Milers de morts anònims, tot just una xifra i encara inexacta. Les guerres causen més de 100.000 morts cada any, en un càlcul macabre i impossible de fer de manera precisa. La vida, ja breu i fràgil per si mateixa, segada de cop perquè a quatre desgraciats els dóna la gana. Fills de puta (Dharma dixit). Somnis i il·lusions estroncats. Petons que mai no es faran. Fam. Misèria. Els qui fan les guerres, o més ben dit les fan fer, no ho saben o no ho volen saber, però les guerres no les guanya ningú i les perdem tots.