‘Contra el silenci i la impunitat’, de Xavier Montanyà, un llibre imprescindible per a no oblidar

La sala principal de l’Ateneu Barcelonès es va omplir de gom a gom per a la presentació del llibre Contra el silenci i la impunitat, de Xavier Montanyà, publicat per VilaWeb Llibres. La presentació, que ara us oferim íntegra en vídeo, va consistir en una conversa d’Assumpció Maresma amb l’autor, en què van repassar com s’ha anat construint aquesta història tèrbola sobre la dictadura i les seves conseqüències.

Montanyà el presentarà també el divendres 28 de novembre a les 19.30 a la sala La Previsora del Centre Cultural Caixa Ontinyent. L’autor anirà acompanyat de l’historiador Lluís B. Prats i de Josep Albinyana.

Presentació a l’Ateneu

Cinquanta anys després de la mort del dictador, a la sala es notava la necessitat de parlar en veu alta del perquè d’aquesta impunitat contra el franquisme i dels que hi van col·laborar. Montanyà va ressaltar: “Els historiadors han fet la seva feina, però no ha calat en la societat, perquè no hi ha hagut l’educació per a fer-ho.” En relació amb això, va assenyalar les dificultats que havia tingut per a fer la seva feina de recerca, dificultats infinites, va dir. I va enumerar situacions absurdes que havien aturat projectes de recerca periodística.

Un dels moments més interessants de l’acte va ser quan Montanyà va parlar dels valors republicans. Va explicar que sovint es presenta la República com un desastre, sense explicar tots els grans canvis que va portar. I va insistir a dir que, precisament, eliminar aquests canvis i els valors que implicaven havia estat l’objectiu dels qui van donar suport a Franco: els terratinents, els burgesos, la banca, l’Església Catòlica…  “Segons a quins ambients –afegí–, diuen que la República va ser un desastre. La República va durar del 1931 al 1939, amb tres anys de guerra i, malgrat això, es van fer molts avenços que després se’n van anar a prendre pel sac: el divorci, les lleis més igualitàries, el laïcisme, moltes qüestions que afectaven la classe obrera. L’any 1937 es va fer la llei de l’avortament, una de les més pioneres a Europa. Amb la vaga de la Canadenca es van aconseguir les vuit hores setmanals i hi va haver una o dues generacions que ho impulsaven.” Arran d’aquesta referència, Montanyà va fer una crítica als partits polítics i als sindicats actuals: “Els sindicats són com gestories enganxades als partits, que més que representar els seus votants són braços de l’estat. La gent vota unes coses i després ells en fan unes altres.”

Durant la conversa, Montanyà va explicar que allò que s’havia salvat de la biblioteca saquejada del seu avi, Lluís Montanyà, li va fer descobrir un món que no li explicaven a l’escola i que això l’havia influït per sempre: “Em va servir de molt. La meva autèntica universitat va ser aquella biblioteca. Vaig descobrir un món que no existia i quan es va morir Franco vaig pensar potser aquest món existia i m’hi vaig interessar molt.” També es va referir a l’exili, que havia condicionat tantes famílies, explicant com va saber que el seu avi –que s’havia imaginat que era mort– tenia una vida a França. “Quan descobreixes el que vas descobrint per casualitat o perquè preguntes i tens tots aquests llibres, tot això se’t va quedant a dins. I no diré que sóc un altre, però sí que inconscientment et queda.”

Si és massa oblidada la matança que va causar la dictadura de Franco, encara ho és més la resistència que va lluitar-hi contra. Montanyà ha investigat part d’aquesta història de resistència. Al llibre n’hi ha testimonis punyents i diversos, d’aquesta lluita gairebé desconeguda. En concret, es va parlar del documentari Granados i Delgado, de Lala Gomà i Xavier Montanyà, produït per Arte, que explica que el règim va matar al garrot Francisco Granados i Joaquín Delgado, acusats d’un atemptat, tot i saber que eren innocents. També va explicar com va conèixer l’exiliat Víctor Pey, íntim amic de Salvador Allende, que va arribar a Xile gràcies a Neruda, i del maqui Josep Lluís Faceries, ara considerat terrorista.