19.12.2025 - 19:50
|
Actualització: 19.12.2025 - 19:52
Les xifres del novembre van posar nerviós el govern espanyol, per si no tingués prou fronts oberts. Resulta que la nòmina mensual de les pensions va assolir un rècord, de 13.720 milions, un 6% més que no pas fa un any, i a aquesta quantitat se sumaven uns altres 13.400 milions per la paga extra. Per una altra banda, la despesa únicament en pensions de jubilació va arribar als 10.032,7 milions d’euros i va superar per primera vegada la barrera dels 10.000 milions. Un llistó que representava superar una fita important. Tot plegat, ha obligat fa poc l’estat a fer un préstec al sistema de la Seguretat Social per poder fer-hi front. Només cal fer una suma i adonar-se que, en total, entre la nòmina mensual i la paga extra, la despesa ha estat de 27.120 milions, enfront dels 25.500 milions del novembre de fa un any, segons les xifres publicades pel Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions espanyol.
Saben perfectament que l’envelliment de la població i les taxes d’ocupació baixes entre els treballadors de més edat amenacen de reduir l’oferta laboral, alentir el creixement potencial i augmentar les pressions fiscals, malgrat els factors favorables derivats de l’augment de la immigració aquests darrers anys. Les darreres reformes han introduït mesures per a tractar aquests desafiaments, tot promovent vides laborals més llargues, mitjançant vies de jubilació més flexibles i millorant la integració dels immigrants, amb l’ampliació dels canals legals i una regularització simplificada. Però no n’hi ha prou.
I saben les xifres. Saben que el passat 3 d’octubre la gent de l’oposició va “celebrar” el Dia del Deute de la Seguretat Social. És a dir, l’últim dia que les cotitzacions socials cobreixen les despeses del sistema desemborsades entre el primer de gener i aquesta data. Això vol dir que, en els 89 dies restants de l’any, les pensions es financen amb deute públic. Així, per cada quatre euros abonats en pensions, només uns tres procedeixen de cotitzacions: la resta són transferències finançades amb dèficit.
Malgrat tot, fa un parell de setmanes, la ministra d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions espanyola, Elma Saiz, va voler emfasitzar que el sistema era sostenible, i que es mantindrien les reformes perquè l’administració estava compromesa amb “l’esperit de diàleg valent i de consens generós”.
Només faltava que l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) es pronunciés, fa unes setmanes, sobre el problema que ja afecta les grans economies mundials: l’impacte que té sobre els sistemes de pensions l’envelliment de la seva població. L’estat espanyol serà on més creixerà la proporció de jubilats per treballadors els trenta anys vinents (el segon, tenint en compte totes les regions que conformen l’OCDE, només darrere de Corea). Concretament, experimentarà un augment del 41% en la taxa de dependència de gent de més de 65 anys, un indicador que mesura la ràtio de pensionistes sobre persones en edat de treballar.
No ha d’estranyar que l’organisme internacional hagi llançat una alerta a l’estat espanyol, en vista de les xifres que surten i que s’esperen, i li hagi recordat que, després de la recent reforma del sistema de pensions, “persisteix un dèficit de finançament considerable”, per la qual cosa recomana de prendre mesures com més aviat millor per a controlar la despesa.
En el document, l’OCDE recorda que Espanya ja cobreix el 30% de la despesa anual en pensions amb transferències de l’estat, que han passat de 15.600 milions d’euros el 2019 a 41.600 milions el 2024, cosa que representa al voltant del 3% del PIB. És a dir, que els ingressos per cotitzacions, malgrat les pujades aplicades després de la reforma, només cobreixen un 70% de la despesa.
I no tan sols això. “L’escletxa entre la despesa en pensions i les cotitzacions a la Seguretat Social s’ampliarà les dues dècades vinents si no es fan noves reformes”, adverteix. I afegeix: “Si els dèficits de les pensions continuen cobrint-se amb ingressos generals, el manteniment de les prestacions de jubilació es farà a costa d’unes altres prioritats, i desplaçarà unes altres despeses que també són prioritàries per a la societat”. És a dir, cada euro que destinem a tapar aquest forat és un euro que deixem d’invertir en educació, sanitat o innovació.
Aquesta vegada, l’OCDE, no s’hi ha escarrassat gaire, i pràcticament ha reproduït les conclusions de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) en el primer examen fet el mes de març passat, en què apuntava que hi hauria “una escletxa cada vegada més gran entre les despeses de pensions i les cotitzacions a la Seguretat Social les pròximes dècades, en part, a causa de les reformes del 2021-2023”.
La solució que apunta l’organisme internacional és que, en lloc d’imposar pujades addicionals en les cotitzacions a la Seguretat Social, que farien augmentar encara més el cost fiscal ja elevat sobre el treball i tindrien efectes potencialment adversos sobre l’ocupació, “Espanya ha d’ampliar els esforços per a continuar prolongant la vida laboral”. Considera que els treballadors de més edat a l’estat espanyol abandonen el mercat laboral relativament aviat, amb taxes d’inactivitat i desocupació de llarga durada elevades.
També suggereix de recuperar l’índex de revaloració de les pensions (IRP) i el factor de sostenibilitat, derogat en la reforma del 2021, la qual cosa comportaria increments anuals menors i ajusts graduals per als nous pensionistes. Igualment, proposa d’estendre el període de càlcul de la base reguladora dels 29 millors anys actualment prevists fins als 35 anys, una mesura que, segons que exposa, contribuiria a reforçar l’equilibri financer del sistema.
L’OCDE conclou que, en cas de no aplicar-se mesures addicionals per a contenir la despesa o equilibrar les prestacions, la partida destinada a pensions continuarà creixent a un ritme superior al de les cotitzacions. Això limitaria la capacitat de l’estat per a respondre a uns altres desafiaments estructurals, entre els quals, l’accés a l’habitatge, i mantindria la pressió sobre els comptes públics a mitjà i llarg termini.
Ens van avisant de tot arreu, fins i tot, de l’AIReF, però sembla –només sembla– que el govern espanyol senti ploure. Les pensions són el problema que tenim plantejat en una sèrie de països i, probablement, el més seriós, per l’afectació social que representa. A l’estat francès, ja han saltat uns quants governs que no han estat capaços de trobar una solució. Finalment, han parat el cop amb un ajornament d’un any. És a dir, han diferit la solució del problema. A l’estat espanyol, el govern insisteix que no hi ha cap problema. Esperem que no sigui massa tard.
