18.09.2025 - 21:40
És la meva nova obsessió: la distància astronòmica entre la Catalunya que retraten els polítics i la majoria de mitjans de comunicació, sobretot els públics, i la que veig i m’expliquen els amics a les sobretaules. Uns em parlen d’un país pacificat, on totes les situacions negatives són individuals i no sistèmiques, i on per tant no hi ha cap mena de conflicte enlloc –de fet, la menció d’un problema implica que tu ets el problema. Mentrestant el meu entorn viu una fúria creixent per la incapacitat dels líders de garantir els mínims d’una societat que funcioni: la prosperitat, dignitat i seguretat dels ciutadans. En un món en què el gran debat és l’institucionalisme contra la insurgència, els mitjans catalans s’alineen en el primer bàndol i només donen veu a la gent que viu del sistema.
Aquest fenomen l’ha descrit perfectament el geògraf francès Christophe Guilluy, que el nostre director, Vicent Partal, menciona sovint. El mes passat vaig decidir de llegir Le crepuscle de la France d’en haut, publicat el 2014, i el retrat que hi trobo és exacte: “Les elits ara són ‘obertes’, creuen que la barreja social i cultural és una necessitat, i promouen la ‘convivència’. Vinculats als valors de la República, defensen el ‘model social’ (la setmana de 35 hores, molt favorable als directius). En realitat aquesta burgesia afable participa en el procés més important de relegació social i cultural de les classes treballadores, a la qual se n’afegeix una d’intel·lectual que prohibeix el debat. La concentració dels guanyadors de la mundialització produeix un pensament únic, un discurs únic, el de la globalització i el cosmopolitisme feliç. Els discursos borrosos sobre la interconnexió, la mobilitat, l’intercanvi, la diversitat social i l’obertura als Altres només pretenen ocultar els efectes d’un desenvolupament econòmic desigual i d’una organització territorial que exclou la majoria de les classes modestes.”
Dissabte passat vaig recordar aquest paràgraf quan l’Antonio Baños em va enviar a X un missatge molt breu (“això és mel confitada”) i un enllaç. El vaig obrir i em vaig trobar el programa de l’onzena trobada Cultura i Ciutadania, organitzada pel Ministeri de Cultura espanyol, i que se celebrarà els dies 26 i 27 de setembre a Barcelona. Per fer-ho breu: unes elits subvencionades que defensen tot allò que mencionava Guilluy voltaran durant un parell de dies pel Raval i parlaran d’unes qüestions que no tenen cap rellevància per als ciutadans normals, i tot mentre fan networking al hall del CCCB (el text ho descriu així).
Si decidiu d’anar-hi (la inscripció és gratuïta) podreu ser espectadors de xerrades com ara “Prendre la paraula, prendre l’espai: processos d’agenciament”, “Cartografia de xarxes culturals. Connectant pràctiques, territoris i comunitats” o “Interseccions crítiques: intel·ligència artificial, biaixos i subjectivitats”. El primer dia el ministre Ernest Urtasun presentarà el seu Pla de Drets Culturals, i en aquest acte la Generalitat hi és absent. De fet, el nostre govern només hi surt en un diàleg sobre “Iniciatives legislatives sobre drets culturals en l’àmbit autonòmic”. Hi participarà Xavier Fina, director general de Promoció Cultural i Biblioteques, a qui això de “l’àmbit autonòmic” no el deu molestar gens.
A banda dels polítics, l’únic nom que em sona és el de Brigitte Vasallo, aquella senyora que va muntar els congressos de “cultura xarnega” (és a dir, d’orgull afrikàner), i a qui l’Institut Ramon Llull ha pagat una estada a la Càtedra Mercè Rodoreda de la Universitat Municipal de Nova York. Fa un parell d’anys Vasallo ja va guanyar una beca Montserrat Roig atorgada per l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, i no sé què en pensarien Rodoreda i Roig de tot això. Les biografies dels ponents són clòniques: catedràtics, càrrecs de la UNESCO, funcionaris del món cultural, artistes ignots, autors de llibres estranys. El debat “Cap a una pluri(di)versitat” inclou algú a qui presenten com a “escriptor i investigador sobre polítiques i narratives de la raça i el racisme al context de l’Estat espanyol”, i una “docent-investigadora de la carrera d’Arts Visuals a la Pontifícia Universitat Catòlica de l’Equador i col·laboradora del moviment llatinoamericà Cultura Viva Comunitària”. Hi ha força participants espanyols i algun d’europeu (sobretot treballadors d’oficines del programa Europa Creativa), però el principal col·lectiu és de l’Amèrica Llatina.
El congrés se celebra a Barcelona, tot i que el lloc és irrellevant. Tant podria ser Múrcia com Marsella. Els participants vindran en avió, xerraran amb un vocabulari incomprensible per a la plebs, menjaran en bons restaurants, beuran i marxaran. El programa no té cap menció a la cultura catalana, com si no existís (l’únic debat sobre diversitat lingüística el modera un poeta madrileny). No és estrany que aquest aquelarre tingui lloc al CCCB i al MACBA, dos dels organismes que més han treballat per a descatalanitzar la nostra capital.
Malgrat que a la presentació del congrés s’hi digui que “cerca pensar col·lectivament el paper de la cultura en la construcció de les societats contemporànies”, en realitat representa un món opac i tancat, inaccessible si no ets de casa bona. Al capdavall, només els mantinguts per la família poden permetre’s d’invertir els anys necessaris per a accedir a aquests càrrecs, i pagar-se els estudis per a formar els contactes adequats. És potser el més menyspreable de tot plegat, veure gent rica que ha decidit tenir una vida ociosa i que la pagaran els impostos dels treballadors. Guilluy els va assignar l’etiqueta de burgesos bohemis, i em sembla que no hi pot haver cap descripció millor.
