Aquest compromís llepaculs del món de l’esport (on tot és política)

Un jugador es fa un petó a l’escut de l’equip per al qual treballa. I la plebs ho trobem normal. I fins i tot pot ser que ens emocionem, si el tal jugador petoneja l’escut del club de “la nostra vida”, és clar. Som aquesta plebs que no se’ns ha acudit mai d’abraonar-nos al logotip de l’empresa que ens té contractats. Perquè la majoria de nosaltres sabem que l’empresa, la patronal, no farà mai res per nosaltres. Jo, perdoneu-me!, no vaig besar mai el logotip de la UAB. Ecs!

Però en el camp de l’esport s’accepten coses que en la vida quotidiana serien ridícules. A més, els joves treballadors en el camp de l’esport sembla que no hagin tingut temps de llegir què és la lluita de classes. (Ja em perdonaran els qui viuen pensant que això no existeix: Joan Laporta no és un col·lega; és un patró, un empresari ric; només els homes ofensivament rics poden presidir equips de futbol de primer nivell.) I ells, els joves, petonegen l’escut, perquè cobren una morterada i no deuen saber –no deuen voler saber– que en el camp del treball ningú no fa aquestes ostentacions cap al capital.

No és només petonejar un escut, cosit en una samarreta o en una bandera. A més, quan un jugador arriba a un nou equip i es presenta davant els periodistes té la barra de dir que ha vist realitzat un somni. I una mè! I si fos veritat, encara pitjor, perquè tanta candidesa o buidor no és acceptable: si Hannah Arendt va dir que els països no es podien estimar, que s’havia d’estimar les persones, sospito que també hauria dit que els somnis d’una persona no podien consistir a treballar per a una determinada companyia. Però ells repeteixen la cantarella sentimentaloide davant la premsa. I els reporters que són allà s’ho empassen: perquè es pensen que així vendran millor la notícia o perquè ells també s’han begut l’enteniment.

L’ex-jugador i entrenador Mauricio Pochettino diu que ell mai no entrenaria el Barça, que mai (però mai, mai) no podria representar aquell club. Perquè l’Espanyol, afegeix entre més galindaines, és un club més català que el Barça. Es pot ser més energumen intel·lectual? Aquest senyor que, en teoria, té un compromís esportiu inviolable amb l’RCD Espanyol va declarar el seu fervor pel president argentí Milei. I això sí que és un compromís, detestable compromís polític; la resta és fanfàrria pornogràfica mentre cobra sis milions de dòlars com a seleccionador de futbol dels Estats Units. D’una altra banda, a mi la catalanitat del Barça i de l’Espanyol se me’n refot bastant, almenys en l’actualitat. Però cal ser honestos: els màxims accionistes de l’Espanyol són gent de fora, abans un senyor xinès i ara un empresari britànic. No fotem!
Jo tenia l’absurda il·lusió que el creixement del futbol professional femení canviaria el consens polític tan detestable de l’esport. I és cert que algunes jugadores van fer una sacsejada en els comportaments dictatorials de la Federació Espanyola; van renunciar a jugar (crec que Mapi León encara es manté en aquesta posició) i van fotre fora i van portar indesitjables als tribunals. Però jo pensava que això seria el començament d’un sotrac més monumental. I no, la majoria de jugadores van consentir a tornar a una selecció dirigida per Montse Tomé, que havia aplaudit públicament els indesitjables. I, per acabar-ho d’arrodonir, les jugadores catalanes més mediàtiques no han posat mai en qüestió jugar amb Espanya. Ja sé que quan reben premis internacionals fan servir la llengua catalana. Però no s’han plantejat un compromís com el d’Oleguer Presas? Saben qui és? No es poden permetre, elles que han obert tantes portes, recordar que Catalunya no pot tenir selecció nacional de futbol, però Escòcia sí, per posar un exemple? O se senten tan espanyoles com els seus col·legues masculins?

Un dia vaig sentir els comentaristes esportius Bernat Soler i Jordi Costa la seva aversió pel públic de l’Athletic de Bilbao. Els motius? Si ho vaig entendre bé, no els agradava que l’afició de San Mames xiulés fa anys Andrés Iniesta o, més ençà, alguns altres jugadors actuals del Barça. On s’és vist una lectura tan viciosa, personal i tosca de la política. Traslladen impressions personals a l’audiència que els escolta passant per alt les afinitats polítiques tantes vegades demostrades entre els pobles basc i català. Com s’ha pogut veure, sense marxar del terreny estrictament esportiu, en aquelles finals de Copa en què les aficions d’ambdós equips xiulaven ben fort en contra de l’himne espanyol i dels Borbons. Fa pocs dies, a més, a l’estadi de l’Athletic es va desplegar una pancarta monumental en favor del poble palestí: això sí que és comprometre’s amb la llibertat! Però aquests dos periodistes catalans demostren el seu compromís (sic) defensant uns jugadors privilegiats del Barça que, oh, pobrissons!, són xiulats al camp bilbaí.

Potser aquesta lleugeresa –aquesta levitat– dels programes esportius seria compensada si portessin algun tertulià que s’ho mirés de lluny, això de l’esport, i que fotés canya als presumptes especialistes. Jo m’ofereixo a trencar la pau d’aquests que se’ns beuen el discerniment fent veure que es barallen per si un jugador ha de fer de central o de lateral, per si un equip és més català que un altre… Però obliden els compromisos de debò del món de l’esport amb la societat, que no poden raure exclusivament en el fet que guanyin els teus, a batre rècords pel simple fet de batre rècords i a satisfer les empreses que subvencionen el balafiament.

La cosa comença amb aquestes anècdotes, amb aquests petards que no sonen, i que ens empassem diàriament. Aquests petards que demostren que en el món de l’esport no hi ha compromisos polítics ferms. I els que hi ha, que sortosament n’hi ha, són minoritaris. Tothom vol guanyar. I això no és un compromís: és un comportament individualista i gremial que no beneficia gens el món.

La cosa comença així, acceptant aquesta concepció sistèmica de l’esport que es va implantar durant la transició, l’aparent despolitització. I, aleshores, quan passen coses greus com la massacre que comet l’estat d’Israel, i una part de la població aprofita qualsevol fet per mostrar la indignació, el compromís ferm amb l’humanitarisme, apareixen polítics, periodistes i esportistes que diuen que cal no barrejar l’esport amb la política. Que diuen, miserables, que els ciutadans no tenen el dret d’interrompre una cursa ciclista (els primers que ho van fer era a Figueres: gràcies!) com a clam en contra del genocidi que Netanyahu perpetra contra el poble palestí.

Tots els qui defensen que l’esport i la política són coses diferents defensen el poder instituït, el poder de les bombes, les presons, la riquesa desmesurada. Perquè estan acostumats a l’espectacle racionalment malaltís de l’esport com a eina per a idiotitzar-nos.

Per sort, hi ha veus del món de l’esport que es fan sentir i que dignifiquen la seva professió. Amb un compromís de debò, no amb les impostures consensuades que arrosseguem. De totes les que he sentit, voldria destacar la del futbolista Borja Iglesias, tan lacònic com inapel·lable: “Em sorprèn que donem més importància a aturar un esdeveniment esportiu que a un genocidi.”