21.01.2026 - 21:40
La primera vegada que la Pilar Almeria va pujar a un escenari tenia quatre anys i va fer de formiga, a Alcoi. No va dir ni mitja paraula. Se li va trencar el saquet de llet en pols que duia penjat al coll, això recorda. I que el vestit li va quedar així tacat, blanc sobre negre, però la funció havia de continuar. I l’emoció, recorda, també. L’emoció que no podia descriure perquè a quatre anys ja m’explicaràs però que no ha deixat de sentir mai des d’aleshores. Mai.
Un dels primers espectacles que va dirigir en Joan Peris va ser amb en Blanche-et-rouge. Era un colom que les gallines havien deixat estabornit a picades. Ell el va recollir, el va cuidar, li va posar aquell nom en francès. El tenia a la seva habitació i, quan es va recuperar i ja volava, tornava cada vegada que el xiquet el cridava pel nom. Li va organitzar una mena de gimcana (saltar, volar, tornar, coses així) i la mainada hi acudia per veure-ho. En Joan també muntava coreografies amb el cosinam. La seva primera sensació teatral ajunta en el record en Blanche-et-rouge i el moment de posar cadiretes per al públic, a l’estiu, a les casetes de la mar, a Nules.
Si pregunteu a Ximo Solano per les primeres evocacions de teatre, potser us parlarà de les processons per a demanar miracles a la Mare de Déu. Anys d’hospitals i de dolor que ni caminar no et deixa. Potser després avançarà en el temps i ja enfilarà la pre-adolescència i la recuperació i es veurà en un club catòlic, assajant cada dissabte i preparant l’estrena i convencent els pares perquè no s’ho perdin. Aquell dia plovia a bots i barrals però hi va anar tothom. Ja no recorda quina obra era, només la línia que tenia ell, l’única línia que va pronunciar, quatre paraules i res més. I el comentari de la mare, en acabar: “Amb l’aigua que cau i ens has fet venir tota la família per a veure’t dir tan sols eixe ‘te mato, te mato’? Jo sí que et mate, Ximo, jo sí que et mate!”
Pilar Almeria, Joan Peris i Ximo Solano es van conèixer a València molts anys després, que estudiaven biologia, que tenien somnis de teatre, que encetaven camins diversos, i París i Barcelona i tot fins que es van trobar. Aquella dèria compartida, aquella idea de seguir l’exemple del Lliure i adaptar-lo a les possibilitats de València i dotar la ciutat d’un espai de creació i exhibició escènica estable, de qualitat i en català. Aquesta ha estat la clau, la clau múltiple que explica el què i el com d’un projecte que els anys (i la feina, i la passió) han consolidat i que han demostrat imprescindible: l’estabilitat d’un espai que doni la mica de seguretat necessària per a facilitar la creació (en un món, ai, de tantíssimes precarietats) i per a acollir, alhora, propostes d’altres artistes; l’aposta per autors i per muntatges de qualitat, tant si són clàssics com si són contemporanis, tant si són del país com si són de la resta del món; la decisió de fer-ho sempre en català.
Que d’entrada, expliquen, ni s’ho van plantejar: naturalment, en català. De seguida van veure la dificultat que significava, però la van assumir. Altrament, conten a qui els ho vol preguntar, res no hauria tingut sentit: haurien omplert el teatre més fàcilment fent teatre en castellà, també si haguessin optat per productes merament comercials, fins i tot haurien pogut fer diners, però res no hauria tingut sentit. Es van trobar una ciutat desavesada (a la força) al teatre en la seva llengua, però van picar pedra i picar pedra i picar pedra fins que la hi van tornar a avesar.
Això van fer i això fan i això faran sempre.
Un parell de paràgrafs més amunt he escrit “un espai estable”. Si tornem enrere en el temps, veurem que aquells tres joves entusiastes tenien el projecte i el talent i la determinació, però els faltava el lloc, la llar. Per això van anar a parlar amb la Societat Coral el Micalet, la respectada entitat cultural de la ciutat, hereva de l’Orfeó Valencià fundat l’any 1893. La junta de la Societat Coral, presidida per Frederic Jordà, els va dir que sí, és clar. I així va néixer la Companyia de Teatre Micalet.
Amb aquest nom, precisament, que era casa.
Passats uns mesos, el 13 de maig de l’any 1995, van estrenar la primera obra, que va ser Nàpols milionària, d’Eduardo De Filippo. Des d’aleshores ens han ofert desenes de produccions, amb muntatges de prestigi que han estat èxits populars, propostes arriscades, propostes per a connectar, per a commoure, per a riure, per a fer pensar. I ho han superat tot. Els vents més adversos, vull dir. Els temps de Rita Barberà, els d’Eduardo Zaplana (que ocupava la Generalitat des del juliol d’aquell 1995, precisament), els de Francisco Camps, tots. Com per demostrar-nos que sí, que, al remat, la cultura sempre guanya.
Si avui escric aquest article, que no som al maig ni en un any que faci rodona la commemoració, és perquè remenava papers per casa i he topat amb la carpeta 30CTM i he pensat que és una injustícia. Vull dir que, fa un temps, precisament per això de l’aniversari i per aplegar i ordenar i deixar constància d’aquesta part de la història del país, un grup de persones vam començar a preparar un llibre de celebració. No ha pogut sortir encara, i quan surti festejarem els trenta-un i tants com els segueixin. Només que, mentrestant, ara, en repassar la carpeta, he sentit l’impuls i la necessitat de compartir l’alegria de saber que en aquesta ciutat que amb tan mala bava han volgut desballestar i despersonalitzar, hi va néixer i hi va trobar casa un poderosíssim irradiador de cultura. I que des d’aquesta casa ha arrelat i ha crescut i ha pogut fer-nos, a tots, una mica millors.
Tan sols els ho volia agrair. Perquè no han estat tot flors i violes. Perquè costa. Perquè no sempre ens recordem de donar les gràcies: gràcies per la bellesa i l’emoció i l’altura, tant de teatre i tan bo, per les hores intenses que ens han regalat. Per les que vindran.
