Commovedora evocació d’una Budapest desapareguda

“En literatura que un novel·lista es retrati a ell mateix –amb un pseudònim– per a protagonitzar una de les seves novel·les no és extraordinari (‘Madame Bovary, c’est moi’). Molt menys habitual és trobar un novel·lista –també disfressat– convertit en un personatge d’una novel·la escrita per un contemporani.” I això és el que succeeix a Último día en Budapest (1940), segons les paraules de l’autor, Sándor Márai (1900-1989), en el pròleg a l’edició alemanya del llibre.

En retre homenatge al seu mestre, l’escriptor Gyula Krúdy, mort deu anys abans de la publicació del llibre, Márai teixeix un preciós i sòlid relat evocatiu d’una Budapest i d’una Hongria antiga ja desaparegudes. I ho fa a les portes de la Segona Guerra Mundial, que ocasionaria canvis encara més trasbalsadors. Entre el record i la nostàlgia, la idealització i el somni, l’autor utilitza uns quants plans del real i de les estratègies narratives per fer-nos present, amb la seva prosa, un món que ja no existeix. Tan sols en resta la literatura i el record. I és, precisament, amb la literatura que Sándor Márai fa el miracle excepcional de ressuscitar el seu món d’ahir, amb infinitat de detalls, imatges, olors, sabors, escrits, mirades, actituds que deixen entreveure, també, els engranatges del seu funcionament.

Gyula Krúdy (1878-1933) és considerat una figura llegendària de la Budapest bohèmia i literària del tombant de segle. Márai, que el va conèixer i admirar, publica aquesta obra deu anys després de la seva mort i vuit abans del seu propi exili, quan es va implantar el règim comunista. L’escriptor real Krúdy esdevé a la novel·la un personatge mig real mig de ficció, s’anomena Simbad, com un dels protagonistes de les seves pròpies obres.

L’absència de Krúdy i el seu món literari és, també, l’absència d’una altra Hongria, l’autèntica, diu Márai, preservada en els texts de Simbad com un “insecte atrapat en ambre antediluvià”. I, a la vegada, Krúdy, Simbad, la literatura i la Budapest de l’època són l’absència absoluta que viu l’autor des del seu exili europeu i nord-americà.

Sándor Márai es va suïcidar d’un tret al cap el 1989 a San Diego, Califòrnia, pocs mesos abans de la caiguda del mur de Berlín. Després de les morts familiars i, sobretot, les de la dona i el fill, succeïdes en un any i mig, es va quedar absolutament tot sol en una ciutat que no era la seva. Tenia vuitanta-nou anys, hi veia poc i tenia els problemes de salut lògics de l’edat. Ell va prendre nota i va reflexionar sobre el sentit de la seva vida i com posar-hi fi en un text colpidor, els “Dietaris 1984-1989”, publicats per Empúries l’any 2008.

D’una altra banda, quan Krúdy va morir l’any 1933, a cinquanta-quatre anys, de fet, com explica Márai al pròleg, ja feia temps que era mort al món literari hongarès. Era un “escriptor per a escriptors” que en vida no va ser mai reconegut pel gran públic. No obstant això, com que al marge dels èxits comercials i de crítica, segons Márai, l’única cosa que compta de veritat en la literatura és el talent i l’energia que anima l’escriptor a donar forma als seus pensaments, dues dècades després, l’obra de Krúdy va renéixer, encara que no encaixava amb el realisme social. Era una necessitat de la societat.

Una peripècia similar va succeir amb la literatura de Márai durant el període comunista. Quan es va exiliar, el 1948, ja era considerat un dels autors importants de la literatura centreeuropea, al costat de noms com Philip Roth o Thomas Mann. El règim comunista va prohibir la seva obra i el condemnà a l’oblit, fins que unes dècades més tard va renéixer a Hongria i al món sencer. La redescoberta de la seva obra va començar a París als anys noranta.

La força de la bona literatura, com demostra Sándor Márai escrivint aquest llibre, resisteix i sobreviu a les adversitats polítiques i històriques, a la vida i a la mort dels autors. A la desaparició dels mons. A Último dia en Budapest, hi ha un encadenat i una superposició d’absències que la ploma de l’autor, com en un joc de miralls i records infinit, aconsegueix de fixar en una nebulosa poètica i configurar-la per tal de fer real l’inexistent. “El que em va succeir amb Simbad a la novel·la va ser semblant a somniar amb algú i trobar-te’l l’endemà en carn i ossos, a la realitat”, confessa Márai.

Krúdy, Simbad, l’Hongria d’abans i, de retruc, Márai mateix i el món a Buda i a Pest d’escriptors, cafès literaris, redaccions de diaris, restaurants, hotels, palaus, sales de banys orientals, tavernes, fondes prostibulàries, hipòdroms i botigues de barri, no havien desaparegut del tot. Vivien en la literatura de Simbad. I en la ment de Márai, que l’ha fet reviure en aquest llibre. Diu: “Com un planeta que al llarg de la seva evolució en el cosmos crea l’atmosfera indispensable per la seva existència orgànica, un gran escriptor crea un clima que permet als seus personatges viure i desenvolupar-se en el seu univers de forma orgànica”.

I l’univers que pervivia en la literatura era l’altra Hongria, la que ell ressuscita amb el convenciment que fa mil anys, quan els magiars nòmades van abandonar els Urals per anar cap al sud, a més d’arcs i altres eines, van endur-se una llengua que ningú no comprenia, excepte ells mateixos, els de la mateixa tribu. “En marxar de la seva terra, el que cercaven aquells magiars nòmades eren prats per a alimentar els seus animals. Els que més tard transformarien els prats en pàtria van ser els poetes i els escriptors. Per exemple, Simbad.”

L’any 1948, Márai va abandonar el seu país, on els comunistes havien pres el poder per la força. Escriu el pròleg de l’edició alemanya del llibre, trenta anys després, a Salern: “Si vaig abandonar la terra dels meus avantpassats no va ser perquè pensés que el règim no em permetria d’escriure. No. Si vaig anar-me’n, va ser més aviat perquè vaig creure, i no sense motiu, que no em permetria de callar. (Té els mitjans per a fer-ho). Durant aquests trenta anys, Hongria ha sofert una profunda crisi identitària. Potser per això no és inútil donar ara notícies d’aquella ‘altra Hongria’, encara que sigui en una llengua estrangera”.

Budapest en un pla seqüència etern

La novel·la és el relat d’un dia a Budapest. L’últim. Un matí de maig, Simbad es lleva sigil·losament per sortir de casa, però la seva dona es desperta, li comenta amb una certa angoixa els problemes que tenen de diners i li demana que, sobretot, aconsegueixi els diners necessaris per a comprar un vestit a la seva filla petita. Ell la reconforta assegurant-li que no es preocupi, que ho farà i que tornarà a casa per sopar abans no es faci fosc.

Però, quan surt de casa, les seves bones intencions s’esvaeixen de cop. En compte d’agafar el tramvia, anar a la cerveseria de l’hotel Londres, escriure un article i portar-lo a la redacció de La Llibertat Hongaresa, on confia lliurar el manuscrit i cobrar-lo tot seguit, cau en la temptació de fer un passeig en cotxe de cavalls.

De fet, el lloga per a tot el dia. I es deixa anar erràtic pels carrers de Budapest. Visita els banys turcs amb un  amic seu contacontes, el cafè on solia escriure i els restaurants que freqüentava, llocs esborrats amb el pas del temps, però que reviuen uns instants en la seva memòria. Aquest seria el recorregut físic, però el mental és un viatge per l’univers del món d’ahir.

A cada lloc que visita, hi troba coneguts i rememora passatges literaris i records personals. Va dibuixant en la literatura un viatge en l’espai i el temps que va des dels més simples detalls, com les tavernes on es bevia licor de cirera i es menjava cansalada amb paprika i cervesa, als elegants banys turcs, lloc de trobada d’homes panxuts i d’edat, amb moltes històries personals i col·lectives al darrere, passant per les redaccions dels diaris, les fondes i floristeries que li recorden episodis de la seva vida galant, o l’hipòdrom, lloc de trobada de classes benestants i jugadors d’apostes.

Durant el recorregut del dia, anem veient en un pla seqüència el Budapest d’ahir. Veient, vivint i sentint la ciutat, els cafès i els seus habitants. Hi ha flashbacks al passat, els seus viatges a Viena, l’hotel on s’hostatjava, l’ambient del restaurant i les cambres, les coneixences que hi feia, fins i tot, els temes de conversa que tenia amb coneguts i passavolants.

Les amistats i conquestes femenines ocupen un lloc important en l’imaginari de Simbad, especialment les vídues de mitjana edat, les que més li agradaven, propietàries de pròsperes fondes al districte de Józsefváros o horts fruiters als vessants de Sasad. Les evocacions de lloc són ben nítides i precises, des del color dels entapissats de les butaques i sofàs, l’efecte dels raigs del sol filtrant-se per unes vidrieres acolorides, les lluentors de les estufes de ceràmica, el gust de les salsitxes picants, la flaire i les visions nebuloses del fum del tabac, o el soroll de les boles de billar corrent per la taula i xocant entre si.

En un dia, Simbad té estones per a tot. Per preguntar-se què li ha aportat, la seva dona, a la vida després de cinquanta-cinc anys de freqüentar cafès, sales de joc, tavernes i clubs socials. Hi remarca coses com l’olor de la llar que ell va perdre en la infantesa, l’olor de naftalina i poma de les cases de camp, la inquietud de les nits de tardor, el silenci que ell cercava en va, a trenc d’alba, quan es passejava begut per les vores del Danubi, cansat de sentir els sospirs dels amants entre els matolls. La pau i el descans que no havia tingut en cinquanta-cinc anys de vida, sempre fugint. Cada vegada que entrava en un poble o en una taverna, entre comerciants de plomes i violinistes d’un món sord, pensava en l’alleugeriment que sentiria quan se n’anés.

Sense cafès, no hi ha literatura

La literatura i l’ofici d’escriure llibres i articles és un dels eixos fonamentals del llibre. Ells dos són escriptors i, a més, una idea que demostra el llibre és que la literatura manté vius els mons que ja han desaparegut per l’acció de la política i de la història. Ells escriuen per poder menjar, però també per defensar idees i oposar-se a les imposicions del poder.

Les descripcions dels salons i els cafès que freqüentaven els escriptors és una meravella, i també els personatges que pràcticament viuen en aquests mons. El tabac, la tinta violeta, el paper, la conversa amb el cambrer, amb l’amo del local, molts d’ells, autèntics mecenes, que els apuntaven els deutes.

On són els escriptors, els escriptors hongaresos, els nous i els d’abans?, es pregunta Simbad davant un tros de cansalada comprada al carrer i obrint una navalla que du a la butxaca per a tallar-la. És en un dels cafès que freqüentaven, tanca els ulls, evoca el món d’abans i ens el descriu. Ara, a Budapest, ell només veu falsos periodistes i falsos escriptors. Perquè els autèntics, joves i vells, ja no van enlloc. I, per a ell, aquests són els pocs que encara conservaven “en la seva cova secreta la llengua, l’esperit, les regles del joc, la devoció, en fi, tot el que donava dret a una nació a existir en la terra dels seus avantpassats entre altres pobles envejosos”.

El deure d’un escriptor, pensa, no consisteix a tenir cura dels seus pulmons ni del seu cor, el deure de l’escriptor és tenir cura de la seva ànima i de la seva ment. I afirma: “Els escriptors que no juguen al billar, els escriptors que porten una vida sana, els escriptors que tenen l’ambició de ser corredors de fons o nedadors, poden ser persones sanes, però en el més profund de la seva ànima són infidels a la literatura, perquè la literatura no és mai una forma de salut, sinó una cosa diferent, una cosa perillosa i antinatural.”