Deixaries passar un comentari racista o homòfob d’un conegut?

Ser pare o mare, entre moltes més coses, és fer lloc a casa per al nouvingut o nouvinguda, però també és fer lloc a la teva ment per a una nova manera de pensar, d’entendre; és tornar a connectar el cablejat cerebral d’una manera, a voltes, forçosament diferent de com estaves acostumat. I tot plegat és curiós, perquè una de les grans reestructuracions neuronals té lloc, precisament, durant la nostra infància, concretament entre els sis anys i els dotze; un sexenni durant el qual vivim una gran revolució i transformació mental: aprenem a regular-nos emocionalment, desenvolupem el raonament lògic, definim gran part de la nostra manera de pensar, de sentir, i és el moment en què, en termes generals, creem la nostra identitat, els nostres valors. Aquesta etapa que comprèn sis anys clau de la nostra vida ha estat batejada amb diferents noms: hi ha qui l’anomena la infància intermèdia, perquè ja no és la primera infància, però tampoc és l’adolescència, també se’n diu l’edat oblidada, i a Alemanya ho anomenen d’una manera força poètica i eloqüent: la pubertat de les dents fluixes. En definitiva, un moment en què es defineix el nostre desenvolupament social. I si us parlo d’aquesta etapa és perquè el meu fill, de nou anys, es troba de ple en aquests anys. I fa temps que, en el meu debat intern constant sobre com l’he d’educar, hi ha una frase que em van dir molt durant la meva infància, i que vaig sentir dir a molts pares i mares o avis i àvies als seus fills, filles, néts i nétes: “Tu no t’hi fiquis.” Quan la canalla d’aquesta edat ve a explicar-nos que ha presenciat un conflicte a l’escola, o al parc, o que un company sempre en tracta malament un altre, sovint, els adults diem, o han dit durant moltes generacions, això de “no t’hi fiquis”, a voltes, acompanyat d’allò de “que encara rebràs tu”. D’entrada, entenc que és un consell benintencionat que pretén protegir la criatura, o bé que vol demostrar la bona educació de qui no fica el nas allà on no se li ha demanat, però fins a quin punt aquesta cantarella sentida tantes vegades, durant dècades, acaba explicant la nostra manca d’implicació com a adults en els conflictes socials? La primera vegada que em vaig fer aquesta pregunta va ser en una reunió social amb familiars on un home va deixar anar una sèrie de comentaris absolutament masclistes i maleducats respecte a una dona. Tothom va callar (ja se sap, fins fa pocs anys, aquesta mena de comportaments eren absolutament validats i normalitzats) i jo també vaig callar, malgrat que em moria de ganes d’interpel·lar aquell senyor. I em vaig sentir fatal. Em vaig demanar per quin motiu no m’atrevia a dir el que pensava, i tot d’una, com retornada del passat, la frase “no t’hi fiquis” va escriure’s a la meva ment com una possible resposta del meu comportament. Un comportament que ara, com a adulta treballada (que no pas resolta), titllo de covard, però que durant segles ha estat un comportament educat, i una mostra de correcció.

Kae Tempest té un assaig meravellós que es diu Connectar, on ens fa una sèrie de preguntes i reflexions que apunten precisament a aquest tema. Diu: “Si volem arribar a una millor comprensió del nostre comportament, ens hem de conèixer no només a partir de com voldríem ser, sinó també segons com actuem realment. Qui interpretes quan ets amb diferents grups de persones? Deixaries passar un comentari racista o homòfob d’un conegut perquè intervenir-hi i retreure-l’hi trencaria el teu codi social personal? Si és així, estàs disposat a acceptar que et manca integritat? Que el conformisme social fa que valoris més el desig d’agradar o d’evitar la confrontació que no pas la teva moral?”

Aquest fragment em va impactar tant que encara ara em ressona per dins i, d’alguna manera, d’ençà que el vaig llegir, he procurat de descartar el “tu no t’hi fiquis” per educar les meves criatures. Voldria que, quan fossin grans, i ja des d’ara mateix, no caiguessin en el conformisme social. Potser avui és prudent o “correcte” dir al meu fill que, si la Clara li ha clavat una empenta a la Berta, ell faci l’orni perquè no és un fet que l’interpel·la, perquè no sap ben bé què ha passat, perquè és millor no jutjar, no intervenir; però si opto per aquesta opció educativa, d’aquí a uns anys, no podré sorprendre’m si ell calla davant un fet racista, un cas de maltractament, o un atac contra qualsevol minoria. Tinc bastant clar que, a mi, aquesta mena de consells que alimenten la correcció social van marcar-me, ja des de petita, i encara treuen el cap en forma de por. Perquè sí, encara a vegades callem per prudència mal entesa, per una culpa estúpida, per no incomodar tothom en una sobretaula, encara que sigui per dir a algú que allò que acaba de dir el converteix en un masclista, un homòfob, un racista o un maleducat. Així que, malgrat els milers de dubtes que tenyeixen les meves conviccions educatives, amb la mirada posada als creixents feixismes al nostre país i arreu i amb el desig d’un futur millor per al meu fill i per a la nostra societat, he decidit recomanar-li que sí, que s’hi fiqui, que alci la veu, que assenyali les petites injustícies d’avui com una pràctica per a poder detectar i denunciar les grans injustícies del demà.