Com que “mío”? Meu, meu!

Que als patis de les escoles de Barcelona domina el castellà sabia que començaria a comprovar-ho per experiència pròpia molt aviat. Era una por que planava fins i tot sobre la meua panxa d’embarassada. Sabent que jo, escolaritzada a les Terres de l’Ebre, la zona de Catalunya on més català es parla al carrer i a les aules, hauria d’endinsar-me en un futur en la complexitat de l’escolarització urbana. I durant un temps, quan ma filla encara no parlava, o només s’arrancava a dir algunes parauletes soltes, m’ho veia venir com qui ja veu la tempesta al radar. La sorpresa va arribar fa poc, als seus vint-i-dos mesos. Un bon dia, al parc, van començar els habituals litigis per la possessió del patinet, al crit de “mío”. Primer, em va semblar no entendre-ho bé. Però a la batalleta se’n van unir d’altres que estiraven el vehicle entonant el mateix crit: “mío, mío”. Havia arribat el moment. La meua xiqueta bramant “mío” a ple pulmó. Vaig saber del cert que aquella exclamació, més que una casualitat, devia ser una convenció apresa i recurrentment practicada al seu pati, vist com tots ho entonaven a l’uníson. “Com que mío? Meu, meu, meu!”, vaig intervenir esventada en la disputa. No per pacificar-los, el motiu de la rebequeria infantil era irrellevant, jo el que volia era frenar aquella deriva lingüística que, ara sí, acabava de començar. La segona paraula intrusa a aparèixer per sorpresa a les nostres vides, va ser “patato”. Primer vam pensar que l’ambient multicultural l’havia portat a demanar patates en anglès, i mira que divertida: “Patato, patato”. Però no assenyalava la cuina, ni la boca, ni feia nyam-nyam, sinó més aviat es mirava els peus i indicava el sabater de l’entrada i les seves sabates. “Patato” no era Mr. Potato sinó el seu zapato, za-pa-to. Allò que fins llavors havia estat una por anticipatòria s’acabava de materialitzar i ara havia de posicionar-me, sí, també com a mare. No només sobre la baula més baixa, el terrer del parc, sinó també a l’escola, com a espai, com a institució. Em va venir al cap aquella frase: “Les polítiques lingüístiques s’han de fer des de dalt, des del mig i des de baix.” I ara em tocava a mi, en aquell context que la vida m’havia donat –no tan favorable, tot s’ha de dir–, defensar el català, no canviar al castellà davant les altres mares i pares, acceptant algunes de les meues contradiccions i límits, amb una ferma voluntat, això sí, de no girar l’esquena a la qüestió. El meu tema encara no eren els influenciadors adolescents ni la llengua a internet, la meua militància en aquest moment era presencial, al rogle dels gronxadors.

Vivim en un barri de majoria castellanoparlant i amb molta gent d’origen estranger, i l’escola bressol pública és un reflex d’aquesta realitat, és clar. A la nostra estança, hi ha unes quantes nacionalitats, així a ull diria que hi ha famílies arribades de Colòmbia, Itàlia, Argentina, Veneçuela, Equador, Perú o França i potser algun país més que se m’escapa. A mi això m’agrada. La meua curiositat es desperta. Però no cal ser gaire espavilada per a saber que, en aquesta aula, l’idioma matern que predomina. Tot i aquesta majoria castellanoparlant, les mestres i la direcció del centre s’esforcen a mantenir el català a les aules i al pati amb una professionalitat que crec que és referent per a molts altres centres. Em ve al cap aquell vídeo de les criatures de l’IES Josep Sureda i Blanes de Palma de Mallorca, amb el lema “No m’excloguis!”. Al nostre centre també estan passant coses. Hi ha qui ja s’ha començat a organitzar i ha ideat una proposta que porta el nom de “Tertúlia en català per a famílies de l’escola” i que penja a tots els taulers d’anuncis. La idea és senzilla: diverses famílies catalanoparlants organitzen sortides de cap de setmana per a practicar la llengua. Crec enormement en aquestes iniciatives que parteixen de l’autoorganització, que cedeixen temps propi, que militen gratuïtament des de la cohesió i el respecte. Hem de fer per celebrar-les. Perquè no per senzilles i hiperlocals han de ser silencioses. S’han de multiplicar i escampar. La idea de la “Tertúlia en català per a famílies de l’escola” és un pa-i-porta, anar a passejar pel bosc de Collserola, tocar la guitarra i cantar en català, al mateix temps que cadascú té espai per a evocar records, menjars, paraules dels seus països d’origen, i així afavorir una convivència real. Recordo com el professor i lingüista Miquel Àngel Pradilla parlava d’apropar la llengua amb afecte, evitant el determinisme fatalista. Convertir-nos cadascú de nosaltres en ambaixadors de la nostra llengua materna. Cosa que no sempre és fàcil ni possible, deixem-ho clar.

Aquest cap de setmana, en el marc d’unes jornades culturals al CCCB, es parlava de la diversitat lingüística, de protegir les llengües minoritzades al món, també en l’àmbit educatiu. Comentava el senyor David Harrison, representant de Living Tongues Institute for Endangered Languages que, per ells, els investigadors, el català era un referent mundial, com els catalans estaven compromesos en la defensa de la seua llengua. Queda clar que el model de normalització lingüística que ara està amenaçat és un orgull, i és lògic que sigui un model de referència en els ambients acadèmics del món. El que potser no saben és que el govern actual de la Generalitat i els tribunals no ho semblen tant, de compromesos. Que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha anul·lat el gruix del decret de règim lingüístic educatiu que blindava el català com a llengua normalment usada com a vehicular en l’aprenentatge a Catalunya. Des de lluny, tot sembla bonic i impecable. Part de la feina d’aquest Institut for Endangered Languages resulta que és “dotar d’orgull” els parlants de les llengües minoritzades. I que preciosa que sembla aquesta tasca quan es tracta de les llengües dels pobles indígenes! I quantes bufetades catalanòfobes rebem si el que intentem és una cosa tan senzilla com defensar la llengua materna aquí. En la mateixa taula, una investigadora catalana a la Universitat d’Hèlsinki deia que parlar la nostra llengua materna és un dret i, per això, avui dia la supervivència de la llengua passa, a part de les aules, pels entorns digitals, pels traductors, per les interfícies, per les aplicacions. És un dret, parlar la nostra llengua materna, i també hauria de ser-ho parlar la nostra varietat dialectal, afegia. Una altra qüestió que m’interpel·la especialment, acostumada com estic al desconeixement sobre la varietat dialectal occidental, o el tortosí, en la totalitat del domini lingüístic i crec que, en general també, en les escoles de Barcelona.

Pradilla apuntava en una entrevista que li vaig fer fa uns mesos que l’escola és un dels espais on es jugarà la partida. “Ens hem adonat que la presència del castellà a les aules de secundària, però també de primària, és grandíssim”. I a l’escola bressol també, podríem afegir. “Hem estat anys sense cap mena de control o inspecció sobre el que passava […] Tenim una situació de multilingüisme amb 300 llengües. Hem de dissenyar un nou model escolar partint de la idea que el català és una llengua minoritzada que exigeix una atenció preferent”, explicava aquest expert en dinàmiques de la llengua, que afegia una capa més a la coneguda frase de Carme Junyent, “el català depèn de tu”. Pradilla deia: “Les polítiques lingüístiques s’han de fer des de dalt, des del mig i des de baix.”

I així em trobo jo, des de baix, defensant el” meu” sobre el “mío” al parc del costat de l’escola, i esperant que en els nivells del mig i de dalt es pugui estar a l’altura del que es mereix la nostra llengua. Tot i que en aquests estadis potser no podrem ser tan optimistes.