Indignació, impotència i indefensió: com afecta la crisi ferroviària la nostra salut mental?

El desgavell de Rodalia s’ha accentuat les darreres setmanes, però l’arrel del problema no és nou. Ja fa massa anys que arrosseguem retards, que hi ha una infrastructura pèssima marcada per la desinversió de l’estat espanyol i que perdem temps a les estacions esperant trens que no arriben. És una crisi ferroviària que s’ha enquistat.

Fem tard a la feina, a la universitat o a l’hospital. Hi ha qui és hàbil i cerca ràpidament alternatives de transport amb el telèfon mòbil, però la gent gran, per exemple, viu una espiral de desorientació total. Molta gent depèn d’una xarxa ferroviària que falla pràcticament cada dia.

Cadascú ho viu a la seva manera, però la psicòloga Anna Romeu, membre de la secció d’emergències del Col·legi de Psicologia de Catalunya, deixa clar que la crisi ferroviària té repercussions en la nostra salut mental. Diu que hi ha un còctel de sentiments que alimenta l’estrès i, tot plegat, causa desgast emocional i té conseqüències en la vida professional i personal. Ras i curt: la crisi afecta el nostre rendiment laboral i té implicacions en el nostre dia a dia.

Indignació, incertesa i impotència: els ingredients de l’estrès

Romeu esmenta tres ingredients clau que determinen l’estrès. Per una banda, la indignació: “Hi ha molta gent enfadada, amb raó, perquè les coses no funcionen.” Per una altra banda, la incertesa: “No saps mai quan vindrà [el tren]. La incertesa és una emoció difícil de gestionar perquè no hi ha control.” I, finalment, la impotència: “Facis què facis, tens la sensació que no sortirà bé res.” “Tots tres sentiments comporten molt d’estrès, que té un efecte físic i mental. Hi ha activació de cortisol de seguida. Hi ha molt de malestar, perquè és sostingut en el temps, i l’única cosa que fa és que la pilota es faci més grossa”, diu.

Romeu ja s’ha trobat amb pacients amb estrès a causa de la crisi ferroviària: “La gent ve a la consulta per a parlar d’uns altres temes, però acaba sortint la qüestió dels trens perquè en fan servir.” Segons que explica, l’estrès per la crisi ferroviària té repercussions directes en la vida laboral i personal i, en alguns casos, pot arribar a comportar canvis de lloc de feina i domicili. “La gent comença a pensar en coses de la seva vida i a prendre mesures que no hauria de prendre. El factor que motiva la presa de decisions és extern”, diu la psicòloga.

Per què no crema tot?

Aquests dies, veient tot l’escàndol de Rodalia, en les converses amb els amics i la família a voltes surt una pregunta: “Amb tot això que passa, com és que no crema tot?” Ho hem demanat a Romeu i, del punt de vista psicològic, ens respon: “La impotència hi té a veure. Si t’indigna molt una cosa, t’enfades, fas el número i lluites perquè creus que hi ha possibilitat de canvi. Però se supera aquest punt i després arriba la indefensió, quan penses que tant és allò que facis, perquè no podràs canviar res.”

Segons Romeu, els polítics no són conscients dels problemes de salut mental relacionats amb el desgavell ferroviari: “No viuen a la vida real i no toquen de peus a terra.” “L’haurien d’agafar cada dia i sabrien què hi passa”, diu. A més, comenta que moltes persones creuen que hi ha una distància gran entre el poder i la gent del carrer i, per tant, creuen que no tenen poder per a canviar les coses: “Fa algunes generacions es creia que el poble ho podia aconseguir tot, però ara la sensació és que els polítics vénen, seuen a la cadira, agafen els calers, se’n van i només pensen en ells.”

Què passa si algú té por d’anar amb tren arran dels accidents mortals?

La crisi de Rodalia ha estat agreujada per l’accident mortal de Gelida del 20 de gener, quan un mur va caure damunt d’un tren i va matar un maquinista en pràctiques, un noi de vint-i-vuit anys de Sevilla. Dos dies abans hi va haver l’accident d’Adamuz, de resultes del qual van morir 45 persones. Tal com diu Romeu, després d’accidents al transport públic sempre hi ha un grup de gent que agafa por de viatjar: “Són persones amb un component obsessiu, de necessitat de control, amb característiques especials. No parlo de gent amb trastorns, però necessiten tenir més control de tot i tendeixen a la por.”

En cas de tenir aquesta sensació, Romeu recomana de demanar ajut immediatament. “No s’ha de fer veure que no passa res, no s’ha d’evitar el problema. Sembla que no hi sigui, però es va fent més gros. La por és normal. Cal afrontar-ho amb ajut. Tot sols, és difícil d’eliminar el punt fòbic”, diu.

El desgast emocional que causa la crisi de Rodalia demostra que el problema no solament són les infrastructures. També és una qüestió de benestar, dignitat i qualitat de vida, de salut.