Sòria, punt final dels reis de Mallorca

Antic convent de Sant Francesc
Carrer de Nicolás Rabal, 15, Sòria, Castella
Mapa a Google

El 26 de juliol de 1875, ara fa cent cinquanta anys, naixia a Sevilla el poeta i escriptor Antonio Machado Ruiz, un dels grans referents de les lletres castellanes i membre destacat de l’anomenada Generació del 98. Tot i ser andalús de naixença, el nom de Machado va molt lligat a les terres de Sòria, on va arribar per cobrir una plaça de mestre a l’institut. Allà va escriure un dels llibres més importants de la història de la poesia en castellà, Campos de Castilla, i es va enamorar perdudament d’una noia local, Leonor Izquierdo, amb qui es va casar. L’etapa soriana, “la seva última joventut”, va transcórrer tan sols entre el 1907 i el 1912 –arran de la mort prematura de la seva jove muller–, però el va marcar profundament tant en el terreny literari com en el personal fins al darrer dels seus dies, a la vila rossellonesa de Cotlliure, el 22 de febrer de 1939, en plena retirada republicana fugint del feixisme. Per aquesta raó, la ciutat castellana i el municipi rossellonès estan agermanats d’ençà de 1994.

Però Sòria, de fet, també podria establir un agermanament amb la capital del Rosselló, Perpinyà, a una trentena de quilòmetres al nord de Cotlliure, gràcies a un personatge nascut probablement al Palau dels Reis de Mallorca i mort a la ciutat castellana. Parlem de l’infant Jaume (1337-1375), fill de Jaume III (1315-1349) i de Constança d’Aragó i d’Entença (1318-1346). El seu pare, que fou desposseït per Pere III el 1344 del Regne de Mallorca –creat a la mort de Jaume I i que comprenia principalment Mallorca, Eivissa, els comtats de Rosselló i Cerdanya i la senyoria de Montpeller–, el va designar hereu just abans de l’intent de reprendre l’illa per la força amb ajuda francesa. En la batalla de Llucmajor, el 25 d’octubre de 1349, el rei fou mort i el seu fill, menor d’edat i malferit, fou capturat i engarjolat per ordre de Pere el Cerimoniós, juntament amb la seva germana Elisabet (1338-1404) i la seva madrastra, la reina Violant de Vilaragut.

Del castell de Bellver, al cap de poc els van traslladar a València, on les dones van quedar recloses temporalment en un convent i ell fou confinat al castell de Xàtiva amb mesures d’aïllament especials. Amb l’esclat de la guerra dels Dos Peres, l’infant Jaume fou traslladat per precaució el 1358 al castell Nou de Barcelona, amb unes condicions carceràries estrictes i dures, imposades amb la intenció de fer-lo renunciar a tot dret sobre la corona de Mallorca. Però, en compte de claudicar a la presó, una conxorxa orquestrada des de la catedral de Barcelona amb alguns homes fidels a l’antiga família reial mallorquina va aconseguir d’alliberar-lo el 2 de maig de 1362 i va poder fugir a Nàpols. L’any següent es va casar amb la reina Joana I de Nàpols i, convertit en rei consort, va començar a ordir plans per a recuperar el regne perdut. No va trobar simpaties en el rei de França, però sí en Eduard de Woodstock, el Príncep Negre, aleshores a punt d’entrar a la guerra civil castellana en defensa de Pere I contra Enric de Trastàmara, aliat del monarca catalanoaragonès. El 1367 va participar en la batalla de Nájera (1367), va tornar a caure presoner i fou tancat al castell de Curiel fins que la seva muller, Joana de Nàpols, no en va satisfer un rescat important.

Recuperada la llibertat i refugiat a Avinyó sota la protecció del papa Innocenci VI, va continuar tramant plans contra Pere el Cerimoniós. El 1374 en va sortir amb un exèrcit de sis mil mercenaris, inclosa una companyia de la seva germana Elisabet –retrobada a Montpeller i convertida en marquesa de Montferrat–, que va entrar al Rosselló i va penetrar al Principat pels passos del comtat d’Urgell. En una progressió amb moltes ràtzies i poques topades va arribar a les portes de Barcelona, però la manca de reforços i vitualles, la indisciplina de la tropa i l’arribada de l’hivern el van obligar a cercar refugi a corre-cuita a Castella. Qui sap si fou a causa de les ferides que arrossegava o per un enverinament, però el cas és que l’infant Jaume, que va lluitar tota la vida per ser conegut com a Jaume IV de Mallorca, va finir els seus dies a Sòria i fou soterrat, per ordre de l’infant Joan de Castella, al convent de Sant Francesc, tal com indica una placa davant l’església.

Malgrat l’estat ruïnós d’aquest antic temple franciscà a causa d’un incendi al començament del segle XVII i els estralls de les guerres napoleòniques, el 2008 un grup d’historiadors i arqueòlegs mallorquins i castellans hi va dur a terme una intervenció arqueològica per a mirar de localitzar-ne el sepulcre, sense resultats determinants. Enguany, en els 650 anys de la seva mort, hi ha prevista la represa de la prospecció per a trobar les restes del rei mallorquí sense corona.

I una mica més: El testament de l’infant Jaume, dictat el 16 de febrer de 1375 a Sòria mateix, cedia tots els drets universals sobre la Corona mallorquina a la seva germana Elisabet, que l’havia acompanyat i ajudat en la campanya contra Catalunya. Isabel Goig Soler, una investigadora i escriptora catalano-soriana implicada en la recerca de la tomba de l’infant mallorquí, va escriure una novel·la històrica el 2009 dedicada íntegrament a l’última reina de Mallorca: Ysabelis. Regina Majoricarum.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat