06.03.2026 - 21:40
|
Actualització: 06.03.2026 - 21:48
La història d’un dels nobles d’origen català més importants a la cort de Felip II a Madrid comença, de fet, amb el pare d’aquest monarca castellà de la casa d’Àustria, l’emperador Carles V: en la primera visita que va fer a la capital del Principat, per a assistir a les corts del 1519-1520 i jurar-hi com a comte de Barcelona, una de les residències del seguici reial fou el palau dels Requesens de Molins de Rei, propietat d’una família noble amb unes quantes baronies al país i els membres de la qual havien exercit, quasi hereditàriament, el càrrec de governadors de Catalunya amb els Trastàmara.
En aquella estada, Estefania de Requesens i Roís de Liori va conèixer el cap de la guàrdia del rei castellà, Juan de Zúñiga-Avellaneda y Velasco, d’antiga nissaga navarresa, i amb el vist-i-plau del monarca van contraure matrimoni el 1526. D’aquell enllaç, amb el qual els Requesens passaven a vincular-se amb els Habsburg, en van néixer uns quants fills. Els capítols matrimonials, d’acord amb la importància de la família, establien que el primogènit n’heretaria el cognom, les propietats i l’escut d’armes, motiu pel qual el 25 d’agost de 1528 el primer descendent mascle va rebre el nom de Lluís de Requesens i de Zúñiga.
Pocs anys després, al començament del 1535, el seu pare fou nomenat preceptor del príncep Felip i es va endur el fill a la cort de Madrid, on es va convertir en patge –i amic de jocs i estudis– del futur monarca. No és pas estrany que Lluís de Requesens, criat dins la monarquia, amb l’entrada a la vida adulta i l’accés al tron de Felip (1556) rebés missions de gran importància. En el terreny diplomàtic, fou nomenat el 1563 ambaixador a Roma amb l’encàrrec, reeixit, d’intercedir perquè s’acabés elegint Pius V com a papa. I, en el camp militar, va comandar amb èxit la repressió a sang i foc de la rebel·lió dels moriscs a les Alpujarras, entre el 1568 i el 1571.
El mateix any 1571, amb la gran i heterogènia Santa Aliança promoguda per Pius V contra els turcs, el noble català va ser ni més ni menys que la punta de llança de la victòria a la famosa batalla de Lepant, amb el càrrec de lloctinent general de mar i la funció de supervisar –com a tutor– el comandament del joveníssim fill de Felip II, Joan d’Àustria. Amb tants bons serveis prestats en fets d’armes, la monarquia el va voler recompensar el 1572 amb el càrrec de governador del Milanesat, però gairebé només va tenir temps de topar-hi amb el cardenal Carles Borromeo, que el va excomunicar: les urgències bèl·liques d’un imperi que començava a fer aigües a Europa el reclamaven als Països Baixos.
A contracor, Lluís de Requesens es va plantar el 1573 al territori hispànic més ric i, alhora, més revoltat, just al començament de l’anomenada guerra dels Vuitanta Anys. El gran duc d’Alba, governador de Flandes fins aleshores i obligat a tornar a Madrid, li va cedir unes terres plenes d’odi contra la monarquia pels abusos militars i econòmics, a més de religiosos, en un moment d’auge imparable del calvinisme en aquelles contrades. El baró de Molins i Martorell va mirar de posar-hi pau proposant un perdó general als rebels, la retirada d’alguns imposts impopulars i l’abolició del Tribunal dels Tumults, símbol de la repressió. Però ni amb totes aquestes mesures no va poder aturar les escaramusses i topades, com la batalla de Mook del 14 d’abril de 1574, en què els terços hispànics, amb el general Sancho Dávila al capdavant, van aconseguir una victòria destacada contra les tropes dirigides per Lluís i Enric de Nassau.
Semblava un cop decisiu i ben favorable al nou governador, la mort en combat dels germans del cap de la revolta contra la corona, Guillem d’Orange, però l’amotinament dels soldats hispànics –la majoria dels quals, reclutats fora de la península ibèrica– per l’impagament reiterat dels sous, va canviar la sort de Requesens: malgrat que va aconseguir amb molt d’esforç de pagar als seus soldats i d’establir negociacions amb els rebels neerlandesos, el noble català es va morir, exhaust, el 5 de març de 1576 a Brussel·les, a quaranta-set anys. Traslladat a Barcelona l’any següent, fou enterrat a la capella de l’antic Palau Reial Menor, propietat de la família.
I una mica més: De la llarga llista de personatges il·lustres de la nissaga Requesens, a més d’en Lluís i el seu germà Juan de Zúñiga y Requeséns (1536-1586), que va exercir també d’ambaixador a Roma i de virrei de Nàpols, cal destacar la seva mare, Estefania de Requesens i Roís de Liori (entre 1501 i 1508-1549), una dona erudita i molt cultivada que va deixar un preciós epistolari en català de la cort estant, entre el 1534 i el 1540, que constitueix un tresor per al coneixement de la vida quotidiana, les relacions familiars, la gestió patrimonial, la llengua i la política del seu temps.
Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.
—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat
