Eudald Serra o la comprovació que cada terra fa sa gerra (i sa guerra)

Museu Nacional Ainu
1-2-3 Wakakusa-cho, Shiraoi, Hokkaido
Mapa a Google

Fins el mes de juny vinent, el Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona programa la primera gran exposició internacional centrada en el poble ainu, un grup ètnic molt amenaçat que viu al nord de Honshu i a l’illa d’Hokkaido, a la zona septentrional del Japó, a més de les Kurils, en una part de Sakhalín i al terç inferior de la península de Kamtxatka. Que el museu del carrer de Montcada s’hi hagi interessat té molt a veure amb l’escultor, pintor, fotògraf i col·leccionista barceloní Eudald Serra i Güell (1911-2002), que al final d’una llarga estada al Japó, el juny del 1947, va conviure amb aquest poble i se’n va enamorar.

Aquest enamorament, de fet, s’explica ara mateix en una exposició paral·lela que el Museu Nacional Ainu de Shiraoi –col·laborador de la mostra Aynu. Una cultura indígena del Japó a Barcelona– dedica, com un mirall, a la trobada de fa gairebé vuitanta anys entre l’escultor surrealista català i els ainu. De fet, aquell contacte breu, però intens (n’han restat moltes fotografies, dibuixos, retrats i objectes), fou el germen de l’interès de Serra per l’antropologia i per les cultures del món, a més de l’origen de les futures i fructíferes col·laboracions de l’artista viatger amb el Museu Etnològic de Barcelona.

La combinació de l’art i els viatges el va acompanyar, d’una manera o una altra, gairebé tota la vida. Nascut a l’Eixample de Barcelona el 1911, Serra va començar gairebé al mateix temps la formació artística –com a deixeble de l’escultor avantguardista Àngel Ferrant Vázquez i integrant dels Amics de l’Art Nou (ADLAN)– i la passió per l’excursionisme: el 1929 ingressava a l’Escola d’Arts i Oficis i de Belles Arts de Barcelona i l’any següent esdevenia soci del Centre Excursionista de Catalunya. Seguint la inquietud artística i cultural, aviat va començar a travessar fronteres: el 1932 visitava el taller del pintor i escultor Juli González i Pellicer a París, i entre els mesos d’abril i maig del 1934, saltava fins a Berlín, Sant Petersburg i Moscou i tot.

El 1935, amb una viva avidesa de voltar món i amb la idea fixa d’anar com més lluny millor, li va sorgir l’oportunitat d’embarcar-se cap a una destinació que li sonava del tot exòtica i que, sense saber-ho, li marcaria la vida: el Japó. A vint-i-quatre anys, doncs, es va establir a la ciutat de Kobe, on vivien uns coneguts de Ferrant, i fent algunes feinetes i modelant amb fang molts caps de coreans –ben nombrosos a la zona on vivia i veritables pàries de la societat japonesa– va acabar fent arrels i amistats en un país que li va permetre d’estalviar-se la guerra del 1936-1939, sí, però no la mundial del 1939-1945, amb el Japó imperial integrat dins l’eix del mal.

La llarga estada a l’arxipèlag japonès, que va incloure la incursió reveladora a les terres septentrionals dels ainu, es va acabar el 1948 quan es va assabentar de la mort de la mare. A més d’haver acumulat un bagatge artístic i humà impagable, amb una passió renovada per la ceràmica i una nova atracció per l’etnologia, també en va tornar amb una dona –filla de japonès i francesa– i una filla. És evident que l’eixamplament de mires experimentat vivint tretze anys a l’altre extrem del planeta contrastava excessivament amb la Barcelona grisa i tancada sota el règim de Franco. Però, sortosament, dos personatges el van socórrer a temps: l’historiador August Panyella i Gómez (1921-1999), que com a director del Museu Etnològic de Barcelona, acabat de crear, volia saber-ho tot, de l’experiència japonesa; i l’industrial químic i mecenes Albert Folch i Rusiñol (1922-1988), entestat a fer créixer la seva col·lecció privada d’art primitiu.

El mateix 1948 naixia, de cop i volta, una relació d’amistat intensa entre tots tres que es va traduir en moltíssims viatges per una bona part del planeta (Austràlia, Cambotja, la Costa d’Ivori, Etiòpia, les Fiji i les Filipines, Hawaii, Malàisia, el Marroc, el Nepal, Nova Guinea, el Perú, la Polinèsia…) a la recerca de peces artístiques i coneixements (o “rastres de vida”, com en deia) que es van anar integrant progressivament en les col·leccions de la Fundació Folch –de la qual Serra fou director tècnic– i de l’Etnològic.

I una mica més: Al costat de la mostra dedicada a l’encontre ara fa vuit dècades d’Eudald Serra amb el poble ainu, que es pot veure a l’illa septentrional d’Hokkaido, en aquests moments hi ha una altra exposició al Museu Yoku Moku de la capital japonesa, Tòquio, que aplega tot un seguit de peces ceràmiques dels artistes Miquel Barceló, Joan Miró i Pablo Picasso. Es titula Devotion to Catalunya.
.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat