Monument a Enric Nieto i Nieto
Avinguda de Juan Carlos I, Melilla, Rif
Mapa a Google

Quasi cinquanta anys després de l’aplicació del pla Cerdà, que va comportar l’enderrocament de les muralles medievals constrenyedores i l’eixamplament urbà pel pla de Barcelona, la ciutat de Melilla, enclavada al Rif, va experimentar un moment molt semblant. Al principi del segle XX, la vella ciutadella va quedar del tot petita per a una ciutat que començava a ser atractiva per al comerç i, sobretot, per a un nombre gens negligible de comerciants catalans, que hi veien possibilitats de negoci. Les autoritats locals van decidir, doncs, d’eixamplar-la extramurs mirant de reüll la quadrícula de carrers barcelonina. Entre els arquitectes que van ajudar a aquesta transformació urbana, es va destacar precisament el nom d’un barceloní, Enric Nieto i Nieto (1880-1954), desembarcat a la ciutat nord-africana el 14 de maig de 1909 amb el vapor Ciudad de Mahón.

Amb un pare mestre d’obres i dos avis fusters, era quasi inevitable que Nieto estudiés a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona al tombant de segle, amb professors de la talla de Lluís Domènech i Montaner i companys de classe com Josep Maria Jujol. En el seu currículum a la capital catalana també se sol destacar que va col·laborar en la construcció de la Casa Milà, una de les obres icòniques d’Antoni Gaudí al passeig de Gràcia. Amb tot aquest bagatge acumulat en ben pocs anys, no és estrany que s’interessés pels seus serveis la creixent i influent comunitat catalana de Melilla, una ciutat portuària que vivia una certa bonança econòmica en el context del Protectorat espanyol al Marroc. Les enormes possibilitats que oferia la creació d’una eixampla van cristal·litzar, amb l’ajut de Nieto, en una florida espectacular d’edificis amb tocs modernistes per tota la zona nova de la ciutat, que reflectissin l’estatus social i les aspiracions de la nova burgesia local.

És per això que Melilla disposa, actualment, de més de mil cinc-cents edificis classificats entre l’Art Nouveau i l’art déco, cinc-cents dels quals catalogats. I el jove arquitecte barceloní és considerat el responsable principal d’aquesta transformació arquitectònica: es calcula que va signar, tot sol, fins a mil projectes en els quaranta anys d’activitat a la ciutat, entre habitatges particulars, espais públics i edificis religiosos. La primera obra, tota una declaració d’intencions, fou una casa construïda entre el 1910 i el 1911, segons un projecte signat el 7 de desembre de 1909, per al català Manuel Buxedas i Aupí i la seva muller, l’escriptora i infermera Àngela Graupera i Gil. Poc després rebia l’encàrrec de dissenyar la casa de Josep Mascaró i Ràfols, al carrer del General Prim, i també la de Josep Guardiola, a l’avinguda de Cándido Lobera.

La Casa de David J. Melul, considerada l’obra mestra del modernisme floral de Melilla, també és de factura seva, a més de la vistosa Casa de Rafael Rico Albert, que porta el nom del propietari de l’antic teatre Kursaal de la ciutat, nascut a Villena (Alt Vinalopó). En el camp dels edificis públics, a més de l’economat militar (Casa Tortosa), l’encàrrec principal fou sens dubte l’imponent Palau de l’Assemblea, que actualment és la seu de l’Ajuntament de Melilla. I en el terreny de l’arquitectura religiosa, va signar fa cent anys el projecte de la Casa de Yamín Benarroch, que acull la sinagoga Or Zoruah, i el de la Mesquita Central, construïda entre el 1945 i el 1947, just abans de jubilar-se. A setanta-quatre anys, el 20 de gener de 1954 es va morir, a causa d’una insuficiència cardíaca, havent deixat un llegat inesborrable al nord de l’Àfrica.

I una mica més: Pel centenari de l’arribada a Melilla, la Fundación Melilla Ciudad Monumental va publicar el llibre Enrique Nieto: un paseo por su arquitectura (2010), de Salvador Gallego Aranda, que conté amb detall una bona part de la seva obra a la ciutat; i l’Assemblea de Melilla va encarregar a l’artista local Mustafa Arruf una estàtua de bronze de mida natural dedicada a un dels fills adoptius més il·lustres de la ciutat. El monument a l’arquitecte Enric Nieto és situat al cor de l’Eixample Modernista de Melilla. A ben pocs metres, val a dir, es va aixecar el 1941 un monument a la victòria franquista en la guerra del 1936-1939, amb els noms en plaques de marbre dels falangistes caiguts al front. Tot i que modernament se n’han retirat alguns dels elements i símbols feixistes que l’ornaven, la retirada total no s’ha executat, entre més arguments, pel fet que rere l’esbós i les obres del monument hi havia Enric Nieto, ja aleshores arquitecte municipal de Melilla.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat