Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Oceà Índic
Mapa a Google

Un Nadal amb un confinament com el que vivim enguany, encara que sigui parcial, és una cosa del tot excepcional a les nostres vides. Però per a un grapat de persones no ho és gens des que el 1989 es va organitzar la primera edició de la Vendée Globe, la volta al món amb veler en solitari, sense escales ni assistència. Cada quatre anys, en efecte, un grup d’atrevits i experimentats navegants oceànics de mig planeta es troben a principi de novembre al port atlàntic de Les Sables-d’Olonne, just per sota de la Bretanya, per començar amb monobucs de 18,28 metres de llargada una experiència de confinament extrem d’aproximadament tres mesos per a circumnavegar la terra per les solitàries i imponents mars del sud.

Aquest 8 de novembre, desafiant les restriccions imposades per la pandèmia de coronavirus, trenta-tres skippers van tornar a sortir a l’aventura, amb els seus respectius vaixells, en el novè any d’aquesta duríssima prova considerada l’Everest de la navegació. Entre els participants cal destacar la presència del barceloní Dídac Costa, que fa quatre anys va completar la prova, i especialment la d’Alan Roura, un suís de cognom català i amb família a Vilassar de Mar. Tant a l’última edició com a la d’enguany, de tots els patrons inscrits Roura és el més jove: el 2016 hi va participar a tan sols vint-i-tres anys i aquest 2020 s’ha embarcat al veler La Fabrique a vint-i-set. A la primera participació, abans de la sortida força gent va qüestionar la seva capacitat per a completar la prova, atesa la seva joventut, uns dubtes que es va encarregar d’esvair tornant a port, sa i estalvi, després de poc més de cent dies a alta mar. Perquè d’experiència marinera, com ell mateix sol insistir, no n’anava gens mancat: Alan Roura ha viscut més anys dalt d’un vaixell que no pas en terra ferma. I això que va néixer, el 26 de febrer de 1993, a la muntanyosa Suïssa.

Quan tan sols tenia dos anys, de fet, tota la família es va traslladar a viure en un vaixell de motor al llac Léman, amarrat en un antic port al costat de la Societat Nàutica de Ginebra, “amb unes vistes úniques de la façana lacustre de la ciutat”. Poc després, a bord del seu primer Optimist, el Léman es va convertir en un mar en miniatura per a ell, un laboratori de navegació que va canviar ben aviat pels oceans: a vuit anys, els seus pares van decidir de comprar-se un veler de dotze metres i mig per a voltar món amb els quatre fills. En el cas de l’Alan, el viatge es va traduir en una dècada llarga d’escola itinerant per aigües de tot el planeta, de les Canàries al Carib i de l’Amèrica del Sud fins a les illes del Pacífic. Una experiència vital que el va abocar, de manera natural, a dedicar-se en cos i ànima a la navegació oceànica. A divuit anys es va convertir en el candidat més jove a obtenir el diploma de skipper professional i a vint anys va començar a participar en curses en solitari i va fer miques el rècord de la travessada de l’Atlàntic Nord, amb set dies i mig. Pocs mesos després, el novembre del 2016, participava en la seva primera Vendée Globe, que va acabar en una meritòria dotzena posició amb un vaixell prestat i un dels pressupostos més baixos de la competició.

L’objectiu de la segona participació en què és immers aquests dies, com reconeixia abans de deixar enrere Les Sables-d’Olonne, no és guanyar la competició sinó mirar de completar-la en vuitanta dies i situar-se, ara sí, en una bona posició per a optar a la victòria el 2024. “La mar és la meva vida i la Vendée és una mica com la meva droga. Quan l’has tastada, tens ganes de tornar-hi. És una cursa física i mental, una guerra amb tu mateix. Tant hi fa que t’hi preparis bé, perquè et pot passar qualsevol cosa”, confessava fa poc. I afegia: “De fet, no em sento còmode trepitjant terra estable. Em fa l’efecte que no seré mai sedentari.”

I una mica més: Sembla paradoxal, però des de fa una quarantena d’anys un país com Suïssa, allunyat de mars i oceans, ha estat la pàtria de nombrosos navegants de primer ordre que han aconseguit grans victòries a les proves internacionals més prestigioses del calendari. “Com tots els suïssos, sóc capaç de dir on era i què feia a les dues victòries del veler suís Alinghi a la Copa Amèrica, l’equivalent en vela del mundial de futbol”, assegurava Alan Roura, que en el segon triomf d’aquest mític vaixell en aigües de València tenia catorze anys i vivia a les Antilles. I cal dir que al darrere del disseny gràfic de l’imponent Alinghi hi havia l’agència d’un català, Òscar Ribes, establert des dels anys 1970 a Suïssa i amb nombrosos èxits i reconeixements al darrere.

Recomanació: Si us interessa seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.