Collir el que se sembra…

En les últimes eleccions espanyoles, hi va haver una campanya tan aferrissada perquè la gent anés a votar com no s’havia vist en molts anys des de la reforma de Suárez del 1976 per transformar el franquisme, les tramposes eleccions generals del 1977, la constitució espanyola del 1978 sota vigilància militar, l’estatut de Sau del 1979 i les primeres eleccions autonòmiques del 1980… Si no hi anàvem, ens deien, es perllongaven el franquisme, el centralisme, la impossibilitat d’autogovernar-nos, i les miserables condicions de vida de la majoria de la població. Va passar que al règim moribund també li convenien aquells jocs de mans: acabava de perdre el seu pal de paller i el 1973 havia començat la crisi capitalista que va donar pas a la revolució conservadora que encara patim. Les contrapartides són prou conegudes: el franquisme es transformava però no desapareixia; el centralisme mantenia el control dels diners, de la judicatura i de les forces repressives; l’autogovern era un joc d’aliances cada quatre anys per a fer governs espanyols i rebre (o no) la part que hi pertocava; i les condicions de vida es regulaven per pactes com els de la Moncloa entre partits i govern central. Tothom hi sortia guanyant. Bé, no tothom: els lluitadors de base de l’Assemblea de Catalunya en van quedar fora; l’independentisme no va ser convidat a les reunions de Sau, per raons òbvies, i franquistes com Carlos Sentís i López-Rodó hi van poder dir la seva per a segellar la reconciliació nacional catalana i la seva integració en els rengles del nou estat espanyol. Va venir el cop d’estat del 23-F, tothom va restar mut, menys el que ja sabem, i les coses van tornar on solien ser: LOAPA, detencions, tortures… Va arribar el PSOE, la classe obrera se’n va anar al paradís, Espanya va ingressar a l’OTAN contra la voluntat de Catalunya, es va obrir la veda per fer rics els espavilats de sempre, i els GAL va arribar on la Guàrdia Civil feia curt. També n’hi havia que ens recordàvem, menys o més com ara, que “si tu no hi anaves, ells venien”, com si mai se n’haguessin anat els torturadors, els oligarques del règim, o l’anticatalanisme. Van atiar blaveros, van corrompre tot allò susceptible de ser comprat i van vendre tot allò que els feia destorb. Era el règim del 78.

Molts anys després, concretament el 2023, encara es tractava d’entrar en lliça per ajudar gens subtilment el PSOE a “aturar el feixisme” a canvi d’uns mínims de decència formal o d’uns màxims en forma de compromís per a un referèndum. Però el feixisme és a la cúpula de l’estat espanyol des del discurs del rei del 3 d’octubre, i la seva realitat material, el feixisme nu i cru, el patia la bona gent independentista des de la infàmia de l’aporellos i la dictadura nacional-espanyola dels jutges. Els mínims en relació amb Catalunya eren prou sabuts: cap govern espanyol no podia ni volia aturar la repressió (el “pes de la llei”); els pressupostos de l’estat es feien al congrés amb aliances aleatòries i partides sobre les quals no teníem potestat (i. e., Brussel·les); i, com que el país estava “pacificat”, no hi havia res a discutir en cap taula de diàleg ni dintre ni fora d’Espanya. L’exigència d’un referèndum, amb un país desmobilitzat per la pèssima administració de la força els últims cinc anys, era mera retòrica de cartell electoral, legítima, però sense recorregut institucional a Espanya. Els dos anys transcorreguts des d’aleshores no han fet sinó confirmar allò que tothom sabia menys els pactistes. Esquerra té un sac de pols a les mans i la presidència a l’exili va deixant de ser un capital polític. Però és el país sencer que haurà de carregar amb la trista collita, reflectida en la ignominiosa sentència del TEDH, que hauria de fer saltar de la cadira qualsevol persona decent.

Sobre aquesta mostra de desvergonyiment intel·lectual, cinisme polític i reaccionarisme històric, algú ha remarcat, com si fos una victòria moral, que el tribunal europeu hi fa constar que Catalunya va iniciar una secessió respecte a l’estat espanyol; que es va celebrar un referèndum anticonstitucional, guanyat amb un 90% de vots; i que hi va haver una declaració oficial d’independència el 27 d’octubre. Són fets que satisfaran els nominalistes, però mai els activistes, perquè allò significatiu del document és la referència a les jornades de 20 i 21 de setembre de 2017, quan 40.000 persones es van aplegar davant la conselleria de Vice-presidència i d’Economia per tal d’evitar, cito literalment, “que les forces de seguretat de l’estat hi poguessin entrar […] causant alteracions que van produir danys materials superiors als 100.000 euros” (els famosos jeeps de la Guàrdia Civil). En paral·lel, recordem-ho, la policia espanyola va intentar assaltar infructuosament la seu central de la CUP davant l’oposició d’una militància mobilitzada. Però, entretant, a les portes de la conselleria, un cinturó dels serveis d’ordre independentista impedia l’accés físic de la gent a l’edifici per a fer-hi fora la Guàrdia Civil: davant la indefensió institucional, la gent mateixa defensava un espai de sobirania. La crida de Jordi Sànchez (al capdavant de l’ANC, en una maniobra per a imposar la prudència dictada des d’altes instàncies autonomistes) i de Jordi Cuixart (president d’una entitat sense experiència en mobilitzacions no enquadrades) a tornar a casa imposava la resignació enfront dels símbols repressius de l’estat i va tancar provisionalment aquesta expressió del poder popular autoorganitzat, que encara es va mantenir ferma el Primer d’Octubre individualment i col·lectivament enfront dels atacs de la policia espanyola (recordem, un cop més, certs consells a restar a les portes dels col·legis electorals i abstenir-se de votar per no incitar a la repressió). El poder real era a plena llum del dia mentre el poder institucional restava tancat al castell d’ombres de la Ciutadella. Malgrat les mancances i renúncies d’aquest poder, la gent mobilitzada encara va fer la vaga general del 3 d’octubre, va acudir a la crida del Tsunami, i va lliurar la batalla d’Urquinaona, en una demostració de força històrica sense precedents a Europa. Que cap força, entitat o individu fossin capaços d’aprofitar-ho, i que el moviment restés escapçat a partir d’aleshores, també explica la trista collita que hem arreplegat els últims anys. La represa del moviment només pot partir d’aquests precedents, no pas de càlculs electorals, que sempre han de ser la continuïtat de la lluita del carrer. El País Valencià ho ha demostrat i és una llàstima que aquest poder es dilueixi en els rengles de la formalització institucional, perquè ha demostrat un coratge moral i una capacitat organitzativa que mereixien el capgirament radical del sistema colonial que propicia catàstrofes temporals mentre perpetua misèries estructurals.

L’estabilització institucional de l’estat espanyol a Catalunya, a partir de la col·laboració conscient d’un personal polític acovardit fins a l’extrem de mantenir en el poder qui se’n burla i l’humilia, i infeudat a l’autonomisme fins a l’extrem de tolerar un president de la Generalitat desnacionalitzador a consciència, justifica en última instància, però no únicament, l’ètica política del TEDH: si hi ha pau, per què esvalotar el galliner? N’hi ha que fan derivar aquesta decisió de la pujada de l’extrema dreta a Europa, però, de fet, és una reacció defensiva, en clau de nacionalisme d’estat, d’una UE a la deriva dins la recomposició dels poders mundials. I quan no hi ha una protesta espontània a la plaça pública contra una sentència que, una vegada més, put a prevaricació conscient dels jutges, el moviment és políticament desaparegut. Esperar que la sentència pendent del TEDH contradigui en res la d’ara serà propi no pas de gent cega, sinó de mesells que pacten amb el seu botxí.