Una plataforma en línia europea d’estratègies per a estalviar econòmicament ha dut a terme un estudi que, segons explicava Marta Pinedo, la directora de l’empresa, conclou que una persona soltera o una persona que viu sola necessita per a viure uns ingressos que rondin els 60.000 euros anuals. Si recorrem a l’INE (Institut Nacional d’Estadísitica espanyol) veiem que, el 2025, el salari mitjà a Espanya era de 28.049,94 euros bruts per treballador. Si aprofundim una mica més en les dades, de seguida constatem discriminacions per gènere, la famosa escletxa salarial treu el cap: malgrat que aquest és el salari mitjà, els homes arriben més fàcilment als 30.000 euros anuals, mentre que les dones cobren, de mitjana, 5.000 euros menys i es queden amb poc més de 25.000 euros anuals.

Això vol dir que viure sol és un 86% més car que no pas viure amb parella o amb un nucli familiar. Si algú que viu sol, volgudament o forçada, necessita cobrar en un any el doble del que cobra la mitjana de la població a Espanya. I, com acabem de veure, si ets una dona, ho tens encara més fotut que un home, per a sorpresa de… ningú.

Avui, ens trobem amb adolescents i no tan adolescents, també persones de més de trenta anys, que malgrat que ho desitgen no poden independitzar-se de les llars familiars per viure sols i crear la seva pròpia llar, la seva pròpia vida. Aquest sector de gent, sovint, si se’n va de casa els pares, acaba anant a viure en una habitació en un pis compartit. La nova tendència especulativa, permesa pels nostres governants, els de les espanyes i els d’aquí, ha posat l’ull, precisament, en aquest problema social i, amb la seva ètica de voltors carronyaires, han incentivat petits i grans tenidors perquè, en comptes de llogar els pisos a un sol inquilí, fragmentin l’habitatge en habitacions. I així, un mercat que ja està esmicolat i amb els preus dels lloguers a màxims històrics, ha aconseguit d’esprémer encara més una taronja d’on ja no raja res, i cobrar entre 400 euros i 700 euros per una sola cambra.

Aquesta és la situació dels joves que, malgrat veure’s obligats a acceptar aquestes condicions vergonyoses, poden viure en una habitació. Però què passa amb les persones divorciades? Quan una parella se separa o es divorcia, el mercat hi surt guanyant, perquè la necessitat d’un habitatge passa a ser la necessitat de dos habitatges. Més persones empeses als jocs de la fam per a aconseguir un lloc on viure. Evidentment, les grans perjudicades aquí són les dones. D’entrada, ser femella, com ja hem comentat, comporta que cobres menys que els mascles, però resulta que quan et converteixes en candidata per a accedir a un pis de lloguer, el gènere també importa, i ho vaig viure en primera persona. Si a més tens fills, el sistema decideix posar-t’ho encara més difícil. Molts propietaris no confien que una dona sola, amb criatures o sense, pugui assumir el preu dels actuals lloguers que, en la gran majoria de casos, ronda els 1.000 euros mensuals, això tirant baix. I tenen raó perquè, efectivament, per fer les mateixes feines que ells cobrem menys i perquè el mercat no ens permet d’accedir als llocs de poder més ben remunerats.

Un lloguer només és assequible si no supera el 30% dels ingressos d’una llar, però ja fa unes dècades que el sistema ens va robar un sou i actualment la majoria de famílies destinen la meitat del sou només a habitatge. Abans, amb un sol adult d’un nucli familiar podia viure tota una família, però ara, visquis de lloguer o tinguis hipoteca, ni els sous de dos adults no et permeten de viure, perquè, no ens enganyem, ja no vivim, ara sobrevivim, al servei dels més rics. Si per a una parella és asfixiant viure amb aquests preus en l’habitatge, com se suposa que una mare amb criatures a càrrec pot arribar a aconseguir d’ingressar els 60.000 euros que li calen per a viure? Perdó, no vull dir viure, vull dir sobreviure, perquè el nom fa la cosa i val més que anem dient les coses pel seu nom. Ni explotant-se laboralment fins a l’extrem una mare amb canalla podrà aconseguir aquest ingrés en el mercat laboral actual.

I d’aquesta situació, estimades i estimats, se’n diu capitalisme. Un capitalisme que és darrere de tots els nostres grans i greus problemes. Un capitalisme que genera violència de gènere indirectament. Perquè ara mateix si tens parella i vols divorciar-te, no ho decidiràs tu, ho decidirà l’economia de mercat, el sistema. Imagineu la dona que viu maltractada pel seu marit, però que no pot fugir d’aquella presó perquè de cap manera no podrà pagar-se un habitatge sola. Aquesta dona pot ser qualsevol dona catalana, immigrant o nascuda aquí, i com que ja no pot decidir allò que tot ésser humà hauria de poder triar amb llibertat (qui estima, amb qui vol viure i amb qui no), ara ja només li queda l’opció d’escollir si callar i continuar habitant un lloc on ja no vol o no pot quedar-se o fugir-ne i arriscar-se a viure al límit, a risc d’acabar al llindar de la pobresa. I no exagero gens. Si no formeu part de l’1% més ric del planeta, tots, igual que jo, sou més a prop de viure al carrer que no de poder-vos comprar un iot.

Les dones mares amb fills a càrrec que viuen soles pateixen vulnerabilitat econòmica, precarietat elevada, dificultats per a conciliar, impacte per desocupació laboral i, evidentment, un risc més alt de tenir problemes de salut mental a conseqüència de tot plegat. Em demano, doncs, quantes parelles del nostre voltant continuen juntes per decisió indirecta del sistema. Em demano si entenem com n’és, de greu, haver perdut, també, aquesta petita llibertat.