Hi ha dols que la societat encara no sap anomenar. Ser vídua es continua associant a la vellesa, al negre i al silenci. Però també hi ha vídues joves, dones que han perdut la parella quan la seva vida en comú tot just començava. Perdre la parella de jove és una experiència sovint invisible, sense rituals clars ni paraules compartides, que deixa moltes dones en un territori sense nom. Ara l’obra teatral Els objectes flotants (després de la tempesta), protagonitzada per Anna Sahun, Elena Gadel i Ariadna Montfort al Teatre Akadèmia de Barcelona els ha posat llum i les ha fetes visibles, tot transformant un dolor íntim en relat col·lectiu.

Les parelles de Tessa Harry i Montse Clotet van morir fa set anys, quan elles tenien trenta anys i quaranta-dos. En Josh, la parella de la Tessa, va morir de cop. Va tenir un infart mentre feia esport. Era jove i vital, res no feia preveure que li pogués passar. Tothom hi volia trobar una explicació, però no n’hi havia. L’Aleix, el marit i pare dels dos fills de la Montse, va morir d’un càncer d’esòfag. En poc més d’un any tot va canviar. Com podia ser? Eren molt joves, tenien molta vida al davant. Era injust.

De cop i volta, la Tessa i la Montse es van convertir en vídues. Joves, però vídues. Una paraula que costa d’acceptar, perquè acceptar-la d’alguna manera significa acceptar la mort de la parella. A la Montse li va costar molt. No ho volia, pensava que sí de cas ho serien les altres, ella no. La Tessa ho va viure diferent. El fet de no ser casada feia que oficialment no fos vídua. “Tenia el mateix dolor. No entenia les frases que em deia la gent, com si el fet de no ser casats fos menys dolorós. Necessitava posar-me la paraula ‘vídua’ com una validació del meu dol”, ens explica Tessa Harry en una trobada que fem a VilaWeb per parlar de l’obra. I afegeix: “Recordo que durant uns quants anys no encaixava enlloc. Vaig anar a un teatre i ens van fer dividir entre casats i solters, jo no era ni l’una cosa ni l’altra. Em sentia estranya, fora de lloc. Tenia una vida de casada, però sense la meva parella. No encaixava tampoc amb les meves amigues solteres. Al meu entendre, vídua és qualsevol persona que ha perdut la parella, sigui quan sigui.”

Però, malgrat que al començament del dol sentien un refús per la paraula “vídua”, al final l’han acabada reivindicant. La Montse i la Tessa es van conèixer en el pitjor moment de la seva vida. Es van conèixer en un grup de dol, en un moment que no sabien què fer amb tant de dolor. Justament una noia del grup de dol els va donar la clau: “Tot l’amor que tenies s’ha convertit en dolor, i això és molt de dolor. Ara cal que tot aquest dolor es torni a convertir en amor.” I això van fer, van crear el Club de las Vi(u)das a Instagram, per donar visibilitat a una realitat difícil, trencar tabús i reivindicar el dol i el dret de viure’l. Perquè compartir experiències valida emocions i trenca la solitud. La Tessa ho explica així: “Hi ha coses del dol que són individuals, però n’hi ha que les compartim. I està bé saber que per on has passat hi ha passat més gent.”

L’Instagram ha estat un èxit, tenen més d’onze mil seguidors i ha servit a molta gent per a compartir experiències. Fa uns quants anys, la història es va viralitzar i uns quants mitjans se’n van fer ressò. Fins i tot els van arribar la proposta de fer un llibre. Van pensar que era una bona idea i fa anys que hi treballen. “Quan em va passar em va anar molt bé llegir llibres de persones que també hi havien passat. Al meu entorn no coneixia ningú tan jove que s’hagués mort. Havia viscut morts de prop, però de gent gran. Conèixer gent a qui també li havia passat em va ajudar, i per això vaig pensar que el nostre llibre podria anar bé a una altra gent.”

Ara com ara, el llibre és inèdit, cerquen un editor que el vulgui publicar. Però els texts han servit perquè Irene Vicente Salas i Carles Fernández Giua en fessin una obra teatral i la portessin dalt l’escenari, en un teatre documental, en què les protagonistes reals també són presents, en una pantalla, per explicar les seves experiències, que després Elena Gadel i Anna Sahun ens escenifiquen, amb l’acompanyament de la ballarina Ariadna Montfort, que per mitjà del ball ens transmet emocions.

Pot semblar que, parlant de la mort i la viduïtat, l’obra és un drama. Però no: troba la dosi exacta entre plorar i riure. L’emoció és a flor de pell bona part de l’obra, però també hi ha grans moments de complicitat entre el públic i les actrius, o moments per a la reflexió i la introspecció. No cal ser vídua jove per a captar el missatge i sentir-s’hi interpel·lat. A qui no se li ha mort un ésser estimat?

Volen deixar clara una cosa: en el dol també hi ha vida. “El riure i l’humor han estat des del minut zero en el procés de dol”, ens explica la Tessa. “Hem estat connectades a la vida des del principi. I com que l’obra és ensenyar una mica el nostre procés de dol, hi ha moments de tot. És clar que en el dol hi ha una part dolorosa, però també hi ha hagut moments en què hem rigut molt. Fins i tot diria que al principi hi havia una mica d’humor negre. De vegades et preguntes: realment ric d’això? I sí, hi ha un humor que ajuda a riure i descarregar emocions, que va molt bé.” Tot plegat ajuda a trencar el tòpic cultural del dol com a espai exclusivament fosc i silenciós.

L’obra es riu, per exemple, de fins a quin punt som d’incapaços tots d’afrontar la mort d’algú. Frases inadequades, necessitat de trobar causes, gent que no sap acompanyar… L’obra toca el viu: no sabem estar davant el dolor dels altres. “Hem d’aprendre a no dir, no cal parlar sempre, de vegades els petits gestos són més importants. De vegades preguntant ja n’hi ha prou. Recordo que al començament molta gent em va dur carmanyoles amb menjar. En aquell moment estava en xoc i no ho vaig agrair, però amb el temps vaig entendre que era un missatge d’amor. I m’emociono quan hi penso. També recordo un amic que cada setmana em treia l’agenda i em demanava: quin dia de la setmana que ve anem a fer un cafè? I ho apuntava, assenyalant-me que era una cosa important per a ell”, explica la Tessa. Aquestes persones eren els objectes flotants, que en un moment tan complicat els van permetre de continuar surant: és això tan vital que volen reivindicar a l’obra; d’aquí ve el títol. No cal preguntar a la gent s’hi ha refet la vida o dir-li que en aquesta vida tot serveix d’alguna cosa o que el temps ho guareix tot… Potser són frases que ens han ensenyat a dir en aquests moments, però qui hi ha passat ho veu clar: no serveixen de res. En canvi, una trucada per a explicar-li alguna cosa que t’ha fet pensar en ella, fer-li unes galetes, o trucar-li al timbre de sorpresa poden ser gests que diuen molt més.

Encara que, com diu la Tessa, és estrany perquè la seva vida s’atura però la dels altres continua. Ningú no t’espera. Però també tenim el dret d’estar malament. De vegades en aquesta societat ens costa d’acceptar-ho. “Sense tocar el dolor, no hi pot haver transformació. Només tocant el dolor pots tocar després les ganes de viure. Perquè el dol et fa apreciar les coses petites.”

I, valorant les petites coses, cal fer esment d’aquesta obra, que té el punt just d’emoció i de riure. Una obra que commou i et fa reflexionar. Una obra que fa dies que ja té totes les entrades exhaurides, però que cerca sales com el Teatre Akàdemia que la vulgui acollir els mesos vinents. És clar que el boca a orella ha funcionat i que a la gent li ha agradat. Ara falta que direccions artístiques, com és el cas de Fernando Solla al Teatre Akàdemia, defensin aquest projecte que pot no semblar fàcil en un primer moment, però que acaba essent una delícia. “Tant de bo pugui tornar al Teatre Akàdemia ben aviat. Crec que el nostre espai és ideal per a aquesta obra i n’estem molt contents”, diu Solla.