Les fulles, acabades de néixer del lledoner, em miren.

Els bancs de pedra del jardí, envellutats de verdet,  em fan toquera.

Les glicines que s’acaben de despertar de la fredor hivernal amb el seu color d’un gris lilós que fan de cúpula a la glorieta, m’emocionen.

Entr dins l’ombra del parc i començ a fer passes per caminois mig esborrats per la pinassa entre les mates, les estepes i els boixos.

Entrelluc enmig dels brancatges del pins antics esqueixos d’un cel blavís i entr dins un territori de recolliment. 

Cop en sec trob un lloc intacte que sembla haver-se obert en aquest únic instant i mai més no es donarà així: una clariana del bosc.

Allà pensar i sentir convergeixen en un sentir il·luminador que és coneixement directe sense mediació, que neix en la intimitat del ser.

Transitivitat del pensar i del sentir que alhora que reflecteix la mobilitat del centre se sosté en la seva quietud.

El centre no està immòbil, sinó quiet.

Quietud del centre descrita en moltes tradicions com únic fonament de la saviesa.

El meu estat d’ànim s’avé amb precisió amb un fragment de Filó d’Alexandria que tenc fresc i que deia a principis del segle primer de la nostra era: “A vegades quan vull escriure sobre un tema de filosofia trob el meu esperit  sec i estèril i renuncii a la meva empresa i condemn la meva presumpció i glorific aquell que pot obrir i tancar l’esperit. D’altres vegades, ben al contrari, estic buit i em sent, de cop, ple i ja no sé qui som, ni on, ni amb qui estic, què dic i què escric. Però veig les coses  com si fossin presents davant els meus ulls.”

La clariana esdevé presència sobtada, òrbita de plenitud o de llum en la qual no sempre es pot entrar.

Sent que el saber que la clariana revela és un saber del ser i de la paraula.

Saber de la paraula perduda.

Paraula epifànica, matriu de totes les significacions possibles.

Paraula sense llenguatge.

Paraula sense pes de comunicació.

Paraula amagada.

Paraula en espera de significació.

Paraula engendradora.

Paraula contemplativa.

Paraula inicial.

Paraula que és cosa, cosa que és paraula.

Lloc d’allò poètic.

Record que Fray Luis de León ens va dir que la poesia ens hauria estat donada perquè les paraules i les coses fossin conformes. 

He intentat desxifrar el que sentia alliberant-lo de l’opacitat en què estava clos.

I el temps flueix de manera compassada i permet als sentirs en estat naixent fer-se visibles.

I en instantànies fugaces s’entreobri el vel subtil de l’aparença i apareixen com en un cercle d’ecos els records del temps anterior a la memòria.

Pensament com música que serena l’aire, pensament sentit que arriba com un xiuxiueig i com una bufetada enmig del front, pensament que desperta els sentits i em dona un impuls de crear assistit per una gràcia inesperada.

Faig alguns forats en l’os del llenguatge per fabricar un flabiol.

Tot d’una em ve als llavis una frase: ningú no està tan tot sol com el cant flabioler.

Som el que no hi ha.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix: