closcadelletra

Començar de bell nou: obrir desconegudes escletxes interiors, viatjar en la pell, l’espessor i la fondària de les coses, crear una sobtada invasió de qualitats, fundar una resistència radical, saber que la vida quotidiana dels objectes, de les plantes, dels animals i de les persones és una font inacabable de coneixements inèdits.

Només cal partir.

Aquest ‘només cal partir’ fou el sus que una vella dama indigna, que guardava un ramat d’ovelles toses per mor de la calor, em va donar amb veu senzilla per treure’m del pou d’entotsolament i malenconia on havia caigut.

Vaig obrir de pinte en ample el cos i el pensament a les abraçades pròximes.

Quedava embambat quan contemplava una tórtora que es feia les piules damunt la branca d’un ailant mentre l’alba creixia per orient.

M’entretenia a voler amb els dibuixos barrocs d’una joieria prehistòrica de la pell del dragó aferrat a la calç de la paret quan dins l’alta nit caçava papallonetes de llum.

Badocava com un orat mentre acaronava els regruixos delicats d’aquella orfebreria de líquens de formes capricioses, negres i daurats, grisosos i blancs, que creixien als maresos dels bancs del caminal.

Estrenyia entre els braços l’escorça del tronc del pi pinyoner centenari molta d’estona fins que la respiració de l’arbre i la meva es soldaven en un conjugat alè vital que em donava una eufòria clara.

Escoltava la mà d’un mestre que tocava el clavecí dels milers d’espigues d’ordi que sonaven aires de Bach entremig de la piuladissa d’un estol d’estornells que cercaven menjua a les totes.

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

Una forma ressona defora, un acord respon dedins.

Flux, transformació, procés.

No fixaré un horitzó a la mirada, una essència a la veritat, restaré atent i sabré que la unitat és un teixit comú a totes les coses.

Darrere els ordinadors, els núvols i les ones. Davall el ciment, els jardins i les estacions.

Perquè eren peribles, fràgils, furtius, aquests signes lluminosos persisteixen.

L’instant enlluernador dura, el temps esclavitzador s’esborra.

L’evidència és el més oblidat, el més amagat.

Dissoldré les contradiccions.

No enduriré els meus punts de vista.

Deixaré l’obsessió del rendiment i de la perspectiva, les convulsions.

Seré comprensiu.

M’alleugeriré per totes bandes i en totes direccions.

Avançaré cap a la serenitat amb un tret únic de pinzell que ho significarà tot i que es beurà el silenci.

Seguiré amb sobrietat el soliloqui i restaré obert, disponible, espontani.

Practicaré una insolència irreprotxable.

Em comportaré com una música silenciosa.

Em prendré molts d’instants de respir.

Glopejaré els colors.

Seré.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb