14.02.2026 - 21:40
|
Actualització: 14.02.2026 - 21:53
Un llibre obert pot ser el vent.
Escriure de res.
Fa massa vent, fa massa renou, fa massa correntia, fa massa por.
El vent em fa una porada.
I aquest, més.
Tenc por pels arbres. De cop ja no sé què nomen.
I tremolen com si fossin malalts a punt de fer el qüec.
Aquest venteguer em toca amb ràfegues, m’eixorda amb esclafits, em captrema amb embats, m’ofega amb glopades.
No se sap d’on ve ni cap a on va.
No se sap on neix i on mor.
No se sap ni el nom ni els llinatges.
Necessit escriure per assuaujar-me.
M’he d’apaivagar.
L’escriptura és el desconegut.
L’escrit arriba com el vent i passa com cap altra cosa no passa a la vida.
Al meu voltant tot escriu.
El vent escriu a les parets que carrisquegen, als vidres que tremolen, als arbres que xisclen, a les portes que grinyolen, al safareig que escumeja, al meu cor que taquicardeja a les totes.
El vent arrossega la fosca a poc a poc i sent com si un vel m’embolcallàs els ulls i els sentiments.
Udol sense soroll, parl sense mots, em neix una salvatgeria tan antiga com el temps.
I començ a sentir veus que s’acosten, que xiuxiuegen, que mormolen, que em fan pessigolles al cuc de l’orella i parteixen a l’escapada.
Els mots tenen una reverberació de lapislàtzuli i escolt com si em sotjàs a mi mateix.
Em digueres: és una qüestió molt complexa i difícil de saber perquè una pintura toca directament el sistema nerviós.
Et vaig respondre: som carn, carcasses, deixalles en potència. Hauríem de ser conscients del desastre que ens pot caure damunt en qualsevol moment.
Em digueres: el que vull fer és deformar la cosa i descartar-la de l’aparença, però en aquesta deformació tornar-la a portar a un enregistrament de l’aparença.
Et vaig respondre: cal escriure com la música sona, com la pintura pinta, com l’escultura esculpeix, com la dansa dansa. Això vol dir: com la paraula parla i com l’escriptura, si és lliure, escriu.
Em digueres: cal obrir les valves de la sensació.
Et vaig respondre: voldria tenir una peça enorme coberta de miralls deformants des del sòl al sostre. De tant en tant, hi hauria un mirall normal, intercalat entre els miralls deformants: la gent es trobaria tan guapa quan s’hi veiés.
Em digueres: cal ser receptius i obrir-se de pinte en ample a la potència de la irrupció.
Et vaig respondre: no es recerca el temps perdut, es fa malbé el temps retrobat.
Em digueres: la vista no ha d’amagar la visió.
Et vaig respondre: per a la mirada que sap veure tot és música, tot és cant.
Em digueres: no hi ha ordre en la narració, punts de vista múltiples i encavallats, un esclat del temps i de la consciència clàssiques en profit d’un present monumental i un passat en remolí.
Et vaig respondre: no passa res, la història no es desenvolupa; es descobreix sota cada paraula com una presència intrusiva més o menys condensada segons el cas.
Em digueres: les teves paraules em fan pensar en un viatge en avió ple de forats d’aire.
Et vaig respondre: no et vols témer de l’atròfia de les sensacions, de la pèrdua de la percepció, de la falsa memòria abstracta, idealitzada, que reemplaça l’única que val l’alegria, la que està enterrada dins el cos.
No s’ha aturat el vent.
Tenc el cap a adobar
El vent m’ha deixat orb.
Llegesc palpant les lletres, lentament, com si fossin braille.
Podeu sentir el text recitat per Biel Mesquida mateix:
