Podria ser un camí de carro, ara asfaltat com una autopista, a vorera de la mar, l’escenografia on avançaria la dona.

La dona amb un vestit de color ala de mosca hauria travessat el paisatge de romanins arranats davall aquell cel blanc i dins una atmosfera bromosa que s’escamparia damunt els roquissars i la platja.

S’escoltaria una música d’una emissora de ràdio mal sintonitzada que ella duu com un missal a les mans amb un concert de Bach.

La dona cantussejaria seguint les notes i de tant en tant s’interrompria mormolant… la fi del món… això és la fi del món… mentre miraria la mar brodada d’ones.

Recordaria aquells indrets de quan era nina, de quan anava a collir raïm i figues i nedar i fer castells a l’arena i fer bulla i jugar i riure en aquells inacabables vespres d’estiu.

I després sense aturall la dona faria com un discurs amb paraules entretallades que començaria molt fluixet i  augmentaria de to a poc a poc: no reconec res… aquests apartaments com a formiguers… aquests centres comercials com a búnquers… aquests hotels com a camps de concentració… aquests xalets amb piscines per totes bandes… aquest desgavell… aquesta existència… aquests colors morts… aquest fred humit que entra dins els ossos…

Aquest ametlerar devastat per la Xylella… aquest palmerar menjat pel morrut… aquest pinar devorat per la processionària… aquesta usura pudenta… aquesta matera de les veus del lloc…

La dona es posaria a plorar sense renou com si respiràs amb ofegor a la vorera de l’abisme.

Hi hauria en l’aire de la marina una malenconia buida, un llenegar furtiu del temps.

Ella hauria tengut un amor quan era molt jove i volia morir d’amor.

Ella hauria mort d’amor.

La dona descobriria amb un somriure una flor d’ametler supervivent a la Xylella i a les urbanitzacions que creixeria en un tany novell d’un ametler sec.

Sabries dir-me què hi ha darrere la claredat de les paraules?

Ella hauria dit: no hi ha cap història fora de l’amor.

Sabries dir-me de quin color podrien ser les tristeses del món?

La mar escoltaria, amb la música de les ones mesclada amb el concert entretallat de Joan Sebastià, totes aquelles sensacions, penses i sentiments que habitarien dins la dona.

La mar bramaria per tots els llagrimers!

Ella hauria repetit: no hi ha cap història fora de les nostres besades. 

Fus en negre!

¿T’agradaria que començàs així amb aquesta contarella esfilegassada i sargida que aquest capaltard he recollit mentre caminava per aquest litoral fet malbé, que no és mostrador, on ara, hivern de ple, no hi habita ningú i sembla un panorama d’un film que passa després d’una guerra nuclear quan no canta ni gall ni gallina?

¿T’agradaria que hagués arrossegat les meves paraules per la saladina i la flor d’ametler, les mans envellides d’una dona treballadora i les cordes vocals d’una dona que ha perdut quasi totes les esperances?

¿T’agradaria que et detallàs aquesta espera de l’invisible, aquest treball que per la imaginació et fa veure el no-vist amb una força plàstica i una presentificació temporal?

¿T’agradaria que et repetís que la literatura serveix per trencar silencis enterrats i dur a l’escriptura aquest poder de revelació, aquesta força alliberadora?

¿T’agradaria que et contàs més coses d’aquesta dona que t’ha ofert alguns moments de fatiga, d’abatiment, de tendror i de la possibilitat d’imaginar quin ha estat el sentit del seu destí?

Pensa que hi veim com dins un mirall i per enigmes i, segurament, és per això que la literatura té una vocació cap a l’inacabat.