Com donar a veure menys, mostrant més, i fins i tot mostrant-me?

Tenc escriguera el·líptica, vull fer un estil porós que dugui i amagui alhora una absència, absència activa, que permetria lligar dues interpretacions contradictòries.

Com podria convocar les metàfores de la trunyella i la brodaria per desenvolupar la idea de pluralitat de sentits d’un text?

Potser caldria demanar consell a la benigna i sàvia Penèlope que feia i desfeia el tapís per aturar el temps.

Cada lectura funciona com el resum d’un fil que fa de la lectora una creadora de text.

El text és un teixit amb espais blancs, falles, llocs d’incompletesa, intersticis que cal omplir, que qui l’ha fet ha deixat aixuxines perquè preveia que serien refets per donar al lector la iniciativa interpretadora.

L’autor sap que el text és un mecanisme mandrós o econòmic, que viu sobre la plusvàlua del sentit que hi és introduït pel destinatari.

T’agradaria que tot això que sembla enrevessat t’ho digués amb una frase?

Allò que el relat no conta és, també, tan important com el que tria de dir.

Això que escric està entravessat de llacunes.

Llacunes són manques d’algunes coses necessàries. La llacuna no és una qualitat del llenguatge, ni un missatge virtual secret, sinó un component de la textura de l’escrit, una substància verbal absent teixida en el relat.

Un buit voluntari en l’interior del text.

Com esculpir el no-dit?

Recordes que parlàvem dels fantasmes dels llibres successius que la imaginació de l’escriptor projectava cada moment a l’avançada de la seva ploma? En cadascun dels revolts del llibre, un altre llibre, possible, i fins i tot probable, ha estat llançat al no-res. I aquests llibres dissipats, tirats per milers als llimbs de la literatura, aquests llibres que no han vist el dia de l’escriptura, compten d’una certa manera, no han desaparegut sencers. És sota la seva llum que parts completes del llibre, de vegades, foren escrites.

Podem considerar els textos absents com un encontre entre el projecte de l’escriptor i l’activitat del lector.

Per delicadesa he volgut dur l’atenció a l’acte de l’escriptura en tota la seva materialitat i en tota la seva indecisió.

La claror d’aquest dia rúfol que anunciava pluja des de l’alba s’ha tirat cop en sec cap al sementer ple de llevamans silvestres que canten amb una mala fi de floretineues carabasses el triomf dels camins metabòlics de la natura.

I la foscúria sargida d’humitat m’ha deixat els vidres de l’estudi tan entelats com si hagués tirat tot el baf dels meus pulmons damunt les superfícies transparents que fan aigües.

Cerc, entre les bellumes i els tels, els principis del misteri.

Intolerables i bells, mals d’aglapir, difícils d’entendre, com una espècie de paraula habitada per tots els discursos que al mateix temps no es deixa manipular per cap i se’n riu de tots.

És el miracle d’una conflagració del llenguatge que fa que les paraules es posin a brillar i a flamejar.

Columnes de foc!

Dins aquesta negra nit en què els teuladers, els paons, les ànneres, els verms, el gall, les puputs, les cuques de llum i els ropits dormen, voldria trobar frases d’una límpida simplicitat i d’una mestria tècnica perfecta, en què la forma fos allà dedins com la calorada d’un forn.

M’he posat uns deures urgents: m’apoderaré de discursos exògens i complexos, de sabers no literaris, d’envitricollats nomenclàtors digitals i de paraules caçades al vol, els premeré com un fruit, en guardaré algunes gotes i, després, els tiraré.

No ho trobes un bon pla de treball per a aquests temps carnissers?

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix: