Closcadelletra (CDXCI): Un univers en què res no és segur

Podria ser un univers en què la gent no acaba les seves frases.

Un univers inquietant en què les coses no són mai clares.

On hi ha una manera de parlar enervant, tot queda en suspens.

Les imatges m’arriben com grans blocs de pedra i les descric amb la seva brutalitat, emperò les he d’esculpir perquè puguin donar algun fruit.

M’atreu el no dit i allò que no es pot dir.

He trescat el turó en totes direccions, he sofert molt, m’he cansat de mala manera, he deixat mortes totes les meves il·lusions, he viscut, he estimat i he tancat la porta.

Et bastaria això per a entendre el personatge que m’acompanya sempre?

O t’estimaries més una tècnica del silenci, una tècnica amagada davall els mots?

Vols que em tregui de dins el copalta un exercici de densitat musical?

Estic segur que t’estimaries més que construís unes d’aquelles frases que són com focs artificials que queden impreses per sempre en la memòria.

O et contàs fil per randa aquells moments en què em sent invisible, o aquells altres que em desencant.

I si agafàs sons, mirades, colors, sensacions tàctils, perfums, elixirs del gust, rams d’erotismes variats, la bellesa d’unes roses que es mustien en un gerro de vidre daurat, i els llançàs  entremig d’aquesta atmosfera abstracta i glacial, no comprendries millor el meu estat?

Potser un sumptuós desordre dens bastaria per a assegurar que el pler de l’escriptura no esborra mai aquest dolor de la memòria, ben al contrari l’aguditza, l’aprofundeix i el reviscola.

Un solo en tonalitat menor amb frases coordinades i relatives esmaltades de parèntesis imbricats, ¿arribaria a crear aquesta grisalla que m’envolta amb persones i objectes que s’extingeixen, es tapen i es perden en imatges decolorades d’un altre temps que es fonen amb la pal·lidesa d’un ambient ple d’incerteses com un camafeu vibrant de les derrotes humanes?

L’amor sempre té relació amb la feredat. Aquella dona elegant i discreta que duu un bouquet a la tomba d’una avantpassada llunyana es troba a la vorera del vertigen i dins l’angoixa muda. Llenega dins els intersignes i les coincidències. Seria aquesta figura kimnoveska una metàfora del meu estat de confusió?

Esperes d’aquesta mínima simfonia de fragments alguna lliçó per a la vida? Oblideu! Mescl l’atzar, la ficció, el saber, el pensament, la invenció i la ironia com si fossin un únic cos. Escolt l’amic Pascal Quignard quan em diu: “Els que estimen els llibres constitueixen sense que ho sàpiguen l’única societat secreta excepcionalment individualitzada.” Vivim en un moment de sobreinformació, o sia d’amnèsia per la velocitat, on tothom es veu obligat a estar d’acord amb el que l’altre sap i a no saber res del que l’altre ignora. Cal prendre antídots contra la uniformització. Un llibre vertader pot ser una cambra pròpia!

Hi ha miralls per a la incandescència?

I la veu?

Cantaré la veu: un niu de tresors, un infinit de sensacions, una capsa de música de llibertats. La veu és un òrgan que no cal fer servir com un òrgan si es vol treure alguna cosa que vagi més enllà del to just. La veu que surt de mi és una altra veu. És el cos sublimat. La font de l’alegria de no acabar mai de dir. Alguna cosa que s’erotitza tot d’una. Cal prendre la llibertat d’aquesta expressió com la de les llàgrimes.

Has trobat en els meus mots alguna cosa semblant a la intensitat, a l’exultació, al viatge cap a les veritats de cada dia?

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix: