Closcadelletra (CDLXXXIX): Tot l’art és punt de mira

Un punt de mira per a veure el món i per a veure’ns a nosaltres mateixos.

Aquest matí, entremig del cansament feliç d’uns darrers dies plens d’il·luminacions de quadres amarats d’electricitats (“Miró i els Estats Units”, a la Fundació Joan Miró de Montjuïc), i de paraules, instal·lacions i documents de, i per a, mestra Rodoreda (“Mercè Rodoreda, un bosc”, al CCCB barceloní),  se m’ha acudit el títol d’aquest escrit com una vella màxima que cal recordar per molt sabuda que sia.

Aquest matí em trob,  no sé com ni per què, amb un conjunt d’imatges i d’idees entrevistes aquest MMXXV que s’acaba, com si fos un paisatge desconegut que s’endevina darrere un portal del temps, o com alguna de les visions que es tenen quan s’encén un llamp dins la negra nit.

La rialla d’una nina, voluble i patètica, a punt sempre de trencar-se de tan i tan tensa, entremig d’un jardí de cactus. La nina s’ha clavat una espina i es torca amb un mocadoret de randes una gota de sang. Riu i diu: ja he fet un reliquiari.

Estic a un mirador damunt el desert. Què faig? Esper un miracle. I badoc molta d’estona dins una estació d’irrealitat de clarors moradenques, i la intuïció d’una tempesta de pols que s’acosta. El miracle ha arribat en el darrer instant i com sempre del costat que no l’esperava.

He intentat fer un llibre inclassificable en què aprimaria el sentit com un tel de ceba i contaria amb combinacions de paraules novelles i seductores les intimitats més esparverants, ferotges, sàvies i delicioses que he viscut aquestes darreres temporades. He fracassat amb estrèpit: pet de llop.

A aquella exposició vaig mirar el tronc gegantí d’un surer dins el qual podia entrar i, a través de les escletxes surenques, vaig aconseguir entendre molt sobre les passions de l’espia. Agaf la plagueta que sempre m’acompanya i amb un llapis petit i punxegut escric: Pens en alguna cosa, però no sé en què.

Entre la realitat de fora, el món que m’envolta, i la realitat de dins, el món de la ficció, hi ha una xarxa d’ecos i de ressons que em captiva, que m’enamora, i em fa dir ben fort: el llibre és la mare del lector.

Cada dia té el seu verí i, per aquell que sap veure-hi, el seu antídot. 

La frase més tendra s’ha d’escriure amb una destral. Escric això mentre una sonata de Joan-Sebastià Bach interpretada per Dinu Lipatti masseja el meu cervell.

Totes les altres vides em semblen més reals que la meva.

Veig un herbari en què no hi hauria res sec, tot guardaria la seva frescor primera.

Anit vaig somniar que havia tornat a Manderley. Som Joan Fontaine, que veu dins el somni aquell camí negre del parc ple de voltes i revolts amb el fons, enfora, d’un incendi del casal gòtic, Manderley, on regnava Rebecca de Winter, i que, ara, és una maqueta que el savi Hitchcock fa servir per mostrar-nos la força obsessiva i indestructible del mite. Les il·lusions òptiques poden ser més reals que la realitat.

Coses que no es pot negar que són reals. El fred. La joia. El pler. La fam. El dolor. La veu que no sentiré pus mai més. Reconèixer-me part de la claror d’un lloc. El desig de llibertat. La flor que es mustia. La manca d’amor. La injustícia. El sofriment de les maltractades. L’assassinat masclista. La injustícia. L’amistat. La joia, tostemps, sempre.

Ernesto Sabato li demana a Jorge Luis Borges què fa. I aquest gran mestre contesta: “Procur d’arribar a escriure una pàgina que no sigui un esborrany.”

Lentitud, perfecta lectora.

Més que qualsevol mort em fa por una vida sense amor.

Coses que m’agraden: canviar l’aigua de les flors.  Contemplar les empremtes d’un paó damunt el fang. Les ombres xineses dels records dansants. Fer un poema d’un tret. Una olor de lilàs. Mirar com balla un bri d’herba molt de temps.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix: