25.10.2025 - 21:40
|
Actualització: 25.10.2025 - 21:48
Res no m’emociona tant com la nitidesa.
La pluja quan escric això és suau i insistent, penetra i assaona la terra.
Aquest present neteja els ulls i puc veure el món amb precisió: un arbre, una casa, un turó, una ribella, un gerro són allò que anomen.
Amb nitidesa.
Sembla que aquestes coses estan il·luminades per un astre baix sota l’horitzó, estan amarades d’una llum reveladora que ve d’un lloc infinitament llunyà que la pluja filtra.
La llengua s’ha acostat a la transparència d’una imatge revelant els estrats que componen la seva opacitat.
Res no m’emociona tant com el miracle.
Aquesta llum efímera podria ser com la dels pelegrins d’Emmaús que descobriren Jesús ressuscitat quan va esbocinar el pa.
Pobla la memòria d’absència.
El nu subtil de l’estrany i el familiar és la via i la tonalitat d’una escolta de la inquietud, i més encara, de l’angoixa que ens agafa en el veïnatge de les tenebres que segrega amb aquest renou rítmic i sec la pluja sense fi.
L’inhabitable es troba en el cor del domicili.
Badoc mir cadascun dels noms que he escrit i que m’enrevolten en la paraula i en l’obra.
Som el gratapaper menjat per l’ombra al fons de tot.
Hi veim com en un mirall i per enigmes, per mor d’això, aquesta transparència de cada cosa i la forma d’avenir-se (¿) amb cada nom, em fan veure l’enquesta que duc sobre els meus propis enigmes i els dels altres sense arribar a cap certesa.
Vull caçar l’altre en mi mateix.
Estic com si em trobàs en una llar on totes les paraules són amb el seu borró, l’ull, a punt per treure flor una vegada més.
Com si un escriptor amb paciència i ardor hagués obert un passatge que mai no hauríem pogut entreveure, una transfiguració.
Com si els mots s’haguessin posat a brillar i flamejar.
És un prodigi, és una sort que s’hagin produït interconnexions noves, potencialitats obertes i disperses, correlacions inaccessibles, interconnexions violentes entre idees, entre sabers, o entre pensaments i sabers.
Per mor d’això també hi ha en la meva escriptura una vocació d’inacabament que sempre m’ha acompanyat i m’ha perseguit.
Quan agaf un poc de distància puc pensar que aquesta foscor, que és la llum de la pluja tardoral, seria la consciència lúcida i dolorosa d’aquest fons negre en què es conjuguen la misèria humanal, la impossibilitat de ser feliç, per a la qual cosa hauríem estat fets, i l’omnipresència del mal, aquest fons negre amb un cant coral d’Apocalipsi i amb els sons de les trompetes dels àngels del judici final que travessen la plana on escric, aquest fons negre damunt el qual sobrevivim.
Remuntant el curs del temps cerc una veu que vivifiqui la mortor dels llenguatges comuns que esllavissen la llengua; posi en relació diferents escenes amb una intensitat fulgurant; fixi, dia a dia, l’esplendor fugissera de l’instant; dibuixi en el tapís de la ficció, complex o senzill, metàfores dels humans; mostri la partió de l’ignot; poui símbols del nostre destí que susciti l’esclat lliure dels mots; em reconegui part de la claror d’un paisatge i, sobretot, animi la representació quotidiana de l’existència.
Negranit!
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
