20.09.2025 - 21:40
|
Actualització: 21.09.2025 - 08:34
No esperis que et conti tots els matisos de la tristesa.
No cerquis entremig dels silencis dels mots algun cocó de serenitat.
No estudiïs les molt revesses circumstàncies ambientals per orientar-te.
No escoltis sense temença les veus que inventaren l’amor, la fina amor trobadoresca.
No prediquis que una obra mestra pot ser la suma de les seves contingències.
No passis pena per aquesta part d’inacabat que sobrevola tots els meus escrits.
No vulguis que disloqui les escales del temps per poder reduir els colors del pensar.
No neguis que la bellesa del món es troba en aquesta patata que ha tret un ull, que ha germinat.
No demanis perquè allò que cerques no és enlloc.
No reparteixis imatges que sembla que han travessat un somni i han quedat tocades d’una simplicitat desarmant.
No escoltis el cel tronador ni la nit silenciosa perquè ambdós menteixen sense treva.
No oblidis que aquesta cosa subterrània que necessites no té aturall i calla.
No contradiguis que les duracions excessives poden obrir percepcions novelles que no esperaves.
No t’aturis d’explotar la divergència entre textos i la seva forma d’integració en el teixit verbal.
No recordis que de petit eres un monstre de sensacions emmagatzemades que de gran revenen, suara.
No esquematitzis la polifonia que el camí t’ofereix, sent les meravelles que s’amaguen darrere el banal, pensa que el familiar formigueja d’estranyeses i els petits detalls contenen tresors.
No dissimulis que seus damunt un volcà i que cal anar de pressa.
No devoris la carn del temps de qualsevol manera.
No descentris la mirada perquè descobriràs l’inrevés de les coses i la correspondència entre els éssers en què l’humà ja no és el centre.
No reconeguis la linealitat perquè vius dins el caos verbal i sensorial que et fa pluralista com l’univers.
No deixis de mirar la superfície òptica d’inversió en què la ironia del relat ridiculitza el to romàntic.
No amollis la utilització de textos d’escriptors majors per imprimir-los noves dinàmiques.
No asseguris que mil i una històries contarien la teva.
No insisteixis en que els relats híbrids amb múltiples entrades eixamplen les visions i estimulen la creativitat.
No desvetllis els interrogants i les falles íntimes perquè els mostraran qui ets.
No aconsellis passar la vida provocant les confidències dels folls.
No repeteixis fins a l’extenuació que la literatura és moviment, i el moviment és temps.
No imprequis motius a la vorera de l’invisible i de l’angoixa de la il·legitimitat per aferrar-te a tu mateix.
No cridis arreu que “sortir de la terra” com qualsevol planta no sia una idea comuna i ben vivificant.
No t’eremititzis dins el cau dels fausts sulfurosos, del discurs de sentinella sarcàstic i del furor visionari.
No defensis la persistència de la subjectivitat de l’escriptor perquè és el gran perill.
No copiïs cent vegades: els meus límits són les meves armes.
No reneguis d’allò que saps: guardam el que hem donat.
M’agradaria escriure: estic trist pel meu país, i fer una llista de raons i desraons per fonamentar aquesta afirmació tan vertadera, tan real, tan desmirada, tan “cosa certa”, accentuant la materialitat fonda de la “cosa”, aquesta “cosa” que em fa mal, un mal de no dir.
M’agradaria escriure: estic dolgut per les dimensions del present, i fer enfollir les brúixoles morals rompudes mostrant i demostrant la manca flagrant de “civilització” en la vida quotidiana, on morim cada dia, on ens trobam cada dia; cal comprendre-ho, també, tan bé, en el sentit en què la “civilització” dialectalitza amb la “salvatjor”, ai las!
M’agradaria escriure: com frenar aquesta pandèmia de conformitat i aquest consens compulsiu que ens amara, com aturar aquest suïcidi actual d’una societat cruel a força de ser cada cop més ignorant i, amb tota la seva brutalitat, més inhumana, més agònica.
M’agradaria escriure: i cop en sec entens de bell nou que no vas darrere l’èxit, les aparences i la riquesa, sinó que estimes amb desesperació els no-resos –la sal de la vida–, els somriures inesperats, els contactes còmplices, les mirades imprevistes, les coincidències fervoroses, tots els actes de bondat que fan lleugera l’existència i et deixen alegre el cor com una alba.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
