Closcadelletra (CDLXXVI): Trem la paraula ixent

Necessit crear un venteguer que netegi els mots plens de pols aferrada, que esmoli les paraules desgastades, que esborri els lloccomuns que m’empastifen, que em faci escriguera de paisatges que no he conegut mai i que duc dedins, molt endins.

Necessit crear un estil de neteja que estelli les originalitats falses, redescobreixi una certa ingenuïtat, una certa ximpleria i trenqui a les totes.

Necessit preservar les obertures cap a diversos possibles que tot d’una es tapen amb qualsevol collonada.

Necessit escriure com una efusió intransitiva, sense adreça, sense cap altre propòsit que la seva pròpia finalitat, essencialment inútil per naturalesa; un luxe necessari; el foc central de qualsevol subversió que quan més enfora es troba del didactisme més perillosa és.

Necessit cridar molt fort que quan escric no mor, perquè sembla que quasi ningú ho vol saber.

Necessit mormolar fluixet a l’orella que quan escric estim, estim, estim, estim, perquè sembla que les idees senzilles són les més males d’entendre.

Necessit grafitejar per les parets que quan estim no mor.

Necessit dir que escriure és anar a aquest perímetre on ja no ets ningú, és anar cap a si mateix, un moment de lucidesa espantosa; escrius sempre per primera vegada.

Necessit confessar a les totes que un escriptor es mata a cada línia de la seva vida, o bé no escriu.

Necessit escriure aviat; sense desviar-me de tornar, de revenir, les ganes d’escriure són més fortes que la por: el sentiment d’escriure amb el risc de perdre el flux del que ve pot arribar a la catàstrofe: la interrupció.

Necessit confessar que no hi ha composició que no sia de l’ordre musical; si el llenguatge no canta, morta na Linda!

Necessit dir que l’element precís que allibera el procés de l’escriptura parteix dels mots, els veig, els col·loc i la frase ve després, s’aferra als mots, està enrevoltada, s’ho fa com pot; els mots no es mouen no s’estremeixen; hi ha els mots de la frase.

Necessit dir que teixesc escriptura corrent, aquella que no mostra, que sura damunt la cresta de les paraules, la que no insisteix, que té tan sols el temps d’existir, la que no propaga res, cap versió, cap explicació.

Necessit escriure sense haver de justificar-me de res, per res, en res; justificar-me que escric llibres com si això estàs malament, això és intolerable.

Necessit poder suportar també el sofriment d’escriure; saber que et poses dinamita al cos i que pot explotar en qualsevol moment.

Necessit fugir dels pretexts que em diuen: per a escriure cal tenir més temps, una casa tranquil·la, el cap a lloc; no és ver; basta que escrigui per tot, escrivim per tot.

Necessit repetir que el vertader tema d’un escriptor és la seva escriptura; qualsevol història que et conti tu em reconeixeràs; quan escric som de vegades envaït vertaderament per la literatura, envaït per l’escrit; faig frases inacabades, pos paraules; després de fet quan rellegesc els meus mots els ajunt amb frases, faig com una sintaxi, pobre, penosa, tirada; els mots són allà com fars, il·luminen el que vull dir.

Necessit que el temps travessi tots els meus escrits; el temps com la llum i com els ocells.

Necessit suscitar que allò que estim, el que em toca és la feblesa dels arguments, fer malbé els poderosos, cantar els humils: el terròs, l’espiadimonis, el treballador per altri, les molses i els líquens, el món que no pot parlar, les branques dels arbres, el núvol lleuger.

Necessit assegurar que la resurrecció en la música és imprevisible. Però és només en aquestes condicions, no cercada per si mateixa, que es pot produir.

Necessit brutejar sempre seguit.

Necessit anar cap on vaig, quan he arribat.

Necessit dir cada matí. Encara un altre dia que clareja…

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix: