13.10.2025 - 21:40
|
Actualització: 13.10.2025 - 21:41
França es juga avui novament l’estabilitat institucional. El nou govern de Sébastien Lecornu, nomenat diumenge al vespre, afronta el primer consell de ministres i, a la tarda, la declaració de política general davant l’Assemblea francesa, que pot determinar-ne la continuïtat. De moment, ja hi ha dues mocions de censura anunciades i, segons el discurs del primer ministre, s’hi podria afegir la del Partit Socialista. Això podria traduir-se en la caiguda del segon govern de Lecornu aquesta mateixa setmana, i una nova censura faria molt probable la dissolució de l’Assemblea i la convocatòria d’eleccions legislatives.
El nou govern combina perfils de la societat civil amb noms coneguts del camp macronista i de la dreta. Hi destaquen Laurent Nuñez a Interior, Jean-Pierre Farandou a Treball, Rachida Dati a Cultura, Catherine Vautrin a Defensa, Jean-Noël Barrot a Exteriors i Amélie de Montchalin al pressupost. També hi figura Monique Barbut, antiga presidenta del WWF França, com a ministra de Transició Ecològica. Tanmateix, la composició del govern ha obert una crisi dins la dreta: sis membres dels Republicans han acceptat d’incorporar-s’hi, tot i la prohibició expressa del partit, que ja ha anunciat que els expulsaria. Entre ells, Annie Genevard a Agricultura, i Philippe Tabarot a Transports. El cap dels Republicans, Bruno Retailleau, ha lamentat “una traïció a la línia acordada”.
En la reunió d’ahir, Lecornu va agrair als trenta-quatre membres del seu nou executiu que haguessin acceptat el càrrec “en un moment difícil”. El primer ministre va insistir que “l’única missió” del govern era superar la crisi política i aconseguir d’aprovar un pressupost per al 2026 sense que l’executiu caigués abans.
L’aprovació del pressupost és vital a França. Si no s’ha aprovat a final d’any, no hi haurà cap pròrroga automàtica i l’administració solament podrà funcionar amb crèdits provisionals, un mecanisme que permet d’atendre les despeses essencials –com els sous dels funcionaris o el manteniment dels serveis públics– però que impedeix de llançar noves inversions, d’ajustar imposts o d’aplicar polítiques noves. Aquesta gestió per mínims equival, de fet, a un blocatge polític i financer.
Segons la llei orgànica de finances públiques, el termini per a presentar el pressupost va expirar ahir, 13 d’octubre, però la crisi de govern i la remodelació del gabinet han fet impossible de complir-lo. Lecornu prova de dipositar el text avui o demà, tot forçant els límits constitucionals.
Si el projecte no entra abans d’aquesta data, França podria veure’s abocada a un blocatge institucional sense precedents. El govern hauria de presentar aleshores una llei de crèdits provisionals al parlament per poder continuar finançant l’administració, però aquesta llei també requereix el suport de la majoria per a ser adoptada. Si tampoc no prosperés, l’estat francès no podria autoritzar cap despesa nova ni fer cap pagament –ni tan sols els sous dels funcionaris o les prestacions socials–, perquè no hi hauria base legal per a cap moviment de fons públics. Els ministeris quedarien paralitzats i la tresoreria de l’estat només podria operar per via d’urgència amb autoritzacions excepcionals del president i del Tribunal de Comptes.
Una possible sortida seria recórrer a l’article 49.3 –que permet al govern d’aprovar una llei sense vot parlamentari–, però aquesta justament és una de les condicions del Partit Socialista per a no tombar el govern, que Lecornu es comprometi a no emprar aquest mecanisme i que anunciï la suspensió immediata de la reforma de les pensions; una mesura que provocarà aleshores la reacció airada de la dreta.
Ara com ara, Lecornu no té garantida la majoria ni de bon tros. En aquest sentit, el vot del Partit Socialista serà el que permetrà de decantar la balança. Si opten per la censura, Lecornu caurà sense remei; si s’abstenen o hi voten en contra, podrien garantir la seva supervivència temporal. És per això que el primer ministre ha intensificat els contactes amb el Partit Socialista, amb l’objectiu de cercar-hi un acord puntual que li permeti de salvar la votació i presentar el pressupost.
Un discurs crucial
Aquesta tarda, Lecornu haurà de pronunciar-se davant una cambra crispada, dividida i amb la mirada posada en la seva pròpia supervivència, en un moment en què cap partit no vol assumir un desgast polític excessiu, tenint en compte que al març hi haurà eleccions municipals. El seu discurs de política general és vist com la darrera oportunitat per a demostrar que pot governar en minoria i amb un estat esgotat per la inestabilitat política. Si aconsegueix de superar les mocions –que previsiblement es votaran demà o dijous–, haurà guanyat temps però no estabilitat, i tampoc no tindrà garantit l’aprovació dels comptes.
Si cau, França s’enfonsarà en una nova crisi de govern que tornarà a posar sobre la taula la dissolució de l’Assemblea o, fins i tot, la dimissió del president Emmanuel Macron, tal com exigeixen com més va més veus. Figures destacades de la França Insubmisa, com Jean-Luc Mélenchon i Mathilde Panot, han acusat el president d’haver “esgotat el seu mandat moral” i de mantenir-se en el poder “solament per inèrcia institucional”. També dins del Partit Socialista i dels Verds s’han sentit peticions per a “retornar la paraula al poble”, mentre que sectors del Rassemblement National proposen una doble convocatòria electoral que permeti de “tancar un cicle de descomposició política”. Alhora, alguns batlles i presidents regionals –com Carole Delga– han demanat d’obrir un període de “transició democràtica” que desemboqui en unes noves presidencials sota un marc constitucional renovat.
El retorn de Lecornu a Matignon, una setmana després d’haver dimitit, simbolitza de fet la fragilitat d’un règim exhaust. En solament tres anys, França ha vist desfilar quatre primers ministres i més de cent trenta ministres.
A més, les enquestes pronostiquen que l’extrema dreta del Rassemblement National seria el grup més votat, seguida a distància per la coalició presidencial i per l’esquerra dividida. Això configuraria novament tres grans blocs, ara per ara incompatibles entre si. Una repetició electoral, per tant, no garantiria cap majoria clara i podria deixar França atrapada en el mateix blocatge parlamentari que l’ha conduïda fins aquí.
Crides a impulsar una sisena República
La paràlisi institucional ha reactivat les veus que reclamen una reforma profunda del règim i l’impuls d’una sisena República. Diputats ecologistes i de l’esquerra sobiranista, a més d¡intel·lectuals i ex-dirigents, adverteixen que el model presidencialista instaurat per De Gaulle s’ha convertit en “una màquina d’impotència democràtica”. Des del Partit Comunista i França Insubmisa fins a sectors del Partit Socialista, apunten propostes per a reforçar el paper del parlament, reduir els poders del president i establir un sistema més proper al federalisme o al model semiparlamentari alemany. Fins i tot, entre els centristes de Modem i alguns macronistes crítics s’estén la idea que l’actual arquitectura institucional és insostenible i que cal “refundar la República” per restablir la confiança entre ciutadans i institucions.
També els moviments sobiranistes agrupats a Regions i Pobles Solidaris –que representa partits corsos, catalans, bretons, occitans i bascs– han reclamat una nova República que reconegui la plurinacionalitat de França i ampliï l’autogovern territorial, en línia amb un sondatge recent que revelava que una majoria de la població francesa preferiria un estat descentralitzat.
