28.11.2025 - 21:40
The Washington Post · Kasha Patel
En el seu moment de màxima esplendor, l’antiga civilització de la vall del riu Indus comptava amb carrers de quadrícula, cases de maó d’uns quants pisos, vàters amb cisterna i botigues bullicioses. Els seus ciutadans comerciaven amb or, pedres precioses i articles, com ara carros de bronze, pels rius de la regió. Uns altres tallaven figures humanes i modelaven joguines d’argila, o conreaven blat, ordi i cotó, i fabricaven eines per a desviar aigua dels rius als camps propers.
La vall –que es troba entre la meitat oriental del Paquistan i el nord-oest de l’Índia actuals– acollia una de les societats més avançades de l’època, juntament amb la civilització mesopotàmica i l’antic Egipte. Però en algun moment de la història la civilització de la vall de l’Indus desaparegué misteriosament, sense indicis de grans agitacions socials ni disputes de poder entre els seus dirigents.
Com s’explica que Harappa, una de les ciutats més grans i importants de la vall, desaparegués sense deixar cap rastre? Una possibilitat, segons un estudi publicat abans-d’ahir a la revista acadèmica Communications Earth & Environment, és el canvi climàtic. L’estudi, que fa servir dades paleoclimàtiques i models informàtics per a recrear el clima durant l’època en què existí la civilització –entre el 3000 i l’any 1000 aC, si fa no fa– revela que hi hagué quatre intenses sequeres que reduïren dràsticament les precipitacions a la vall i n’assecaren els rius i el sòl, cosa que probablement obligà els ciutadans d’Harappa a anar-se’n.
“La troballa més sorprenent és que el declivi d’Harappa no fou producte d’una única catàstrofe, sinó el resultat de repetides sequeres fluvials, de gran intensitat i durada, que se succeïren durant segles”, explica Hiren Solanki, investigador de l’Institut Indi de Tecnologia (IIT) de Gandhinagar, a l’Índia.
Balaji Rajagopalan, coautor de l’estudi, explica que aquestes sequeres, per si mateixes, no empenyeren la civilització de la Vall de l’Indus a l’extinció, però que l’escassetat d’aigua, i la consegüent reducció de les collites, podria haver afeblit l’ordre social, de manera que empenyés gradualment la civilització “cap al declivi i la dispersió”.
Així i tot, la civilització de la vall de l’Indus aconseguí de persistir al llarg de segles i segles de sequera continuada, cosa que pot oferir lliçons a les societats obligades a conviure amb condicions ambientals adverses avui dia.
“Els habitants d’Harappa van canviar de collites, van diversificar el comerç i van reubicar els assentaments on vivien per protegir-se del canvi climàtic”, explica Solanki. “Tot això evidencia com n’és, d’important, la planificació social, incloent-hi la diversificació del subministrament d’aigua i de les collites, en un món que s’escalfa.”
Durant uns dos mil anys, els ciutadans d’Harappa es concentraren a prop de cursos d’aigua: primer, al voltant dels afluents de l’Indus; més endavant, al voltant de l’Indus mateix.
Per entendre el perquè d’aquests trasllats, els investigadors han simulat les condicions climàtiques de l’època a còpia de combinar els resultats del seu model informàtic amb dades paleoclimàtiques d’aquell moment, com ara, els registres geològics del nivell de l’aigua en cinc llacs indis. Això els ha permès de determinar que entre el 3000 i el 2475 aC, si fa no fa, una successió de monsons de gran intensitat acumulà grans quantitats d’aigua a la regió, i creà condicions de molta més humitat que no pas les actuals.
En aquest sentit, Rajagopalan diu que l’augment de l’activitat monsònica pot atribuir-se al fet que, en aquella època, les latituds tropicals de l’oceà Pacífic eren més fredes que no pas ara, cosa que afavoria la formació de grans monsons. Amb el pas del temps, explica, els habitants de la regió s’anaren congregant allà on plovia més.
Però, durant els segles següents, el Pacífic tropical començà a escalfar-se, cosa que contribuí a reduir les precipitacions i augmentà les temperatures a la Vall de l’Indus. Les sequeres, diu Rajagopalan, esdevingueren més habituals.
Els autors de l’estudi, en aquest sentit, han identificat com a clau quatre sequeres en concret –cadascuna de les quals, de durada superior als 85 anys… que se succeïren entre el 2425 i el 1400 aC. La tercera sequera, entorn l’any 1733 aC, fou la més greu: durà uns 164 anys, reduí les precipitacions anuals d’un 13% i afectà gairebé tota la regió. De manera més general, l’estudi revela que la temperatura mitjana a la regió augmentà de 0,5 graus en aquella època, i que les precipitacions disminuïren entre un 10% i un 20%.
Vimla Mishra, coautor de l’estudi i també investigador de l’IIT de Gandhinagar, explica que la davallada de les precipitacions tingué efectes molt profunds en el sòl de la regió. L’estudi empra models hidrològics per a demostrar que el nivell dels llacs i d’altres masses d’aigua poc profundes es reduí considerablement, com també es reduí el cabal dels rius. Tot plegat, diu, assecà el fèrtil sòl de la regió.
“Això significa que els vaixells i les barcasses ja no podien navegar per l’Indus durant certes èpoques de l’any”, explica Rajagopalan. La producció agrícola, afegeix, també es veié afectada, sobretot a les regions centrals allunyades de les vies fluvials, diu Solanki.
Tots aquests canvis empenyeren els habitants de la regió a traslladar-se i concentrar-se als punts on l’aigua era més abundant, cosa que al seu torn podia haver contribuït al declivi de les grans ciutats de la civilització de la Vall de l’Indus.
Liviu Giosan –geocientífic de l’Institut Oceanogràfic de Woods Hole, als Estats Units, que no ha participat en l’estudi– diu que la investigació representa “un pas endavant important quant a l’estudi de la importància de les condicions climàtiques en la trajectòria històrica de les civilitzacions antigues”.
Estudis anteriors, incloent-hi un de publicat per Giosan mateix, sovint han hagut de recórrer a dades minerals –més limitades– per a calcular els patrons de precipitació de l’època. Aquest estudi combina també uns altres registres per oferir una visió més completa del cicle de l’aigua en aquella època. La metodologia podria ajudar a esclarir la influència del canvi climàtic en l’esdevenir d’altres civilitzacions antigues dependents de la pluja i els rius, com ara Mesopotàmia, l’antic Egipte o bé l’antiga Xina.
“L’estudi conté troballes sorprenents, com ara, el mecanisme pel qual les sequeres influenciaren la tria de la localització dels assentaments humans a la conca de l’Indus. Aquesta troballa ofereix un marc teòric que els arqueòlegs podran investigar sobre el terreny”, diu Giosan.
“És remarcable que aconseguissin de sobreviure tant de temps tot i les repetides crisis climàtiques”, afegeix l’investigador. “Una lliçó per a nosaltres? Les vicissituds climàtiques afebleixen les societats i podrien conduir al col·lapse social, si una societat no s’hi prepara.”
No és clar fins a quin punt la població actual de la Vall de l’Indus podria acabar sofrint un destí semblant al dels seus predecessors. Tot i que el Paquistan i l’Índia han registrat augments considerables en la temperatura aquestes darreres dècades, com també passà en el cas de la civilització de la Vall de l’Indus, Rajagopalan diu que la clau que decidirà el futur climàtic de la regió serà el grau d’escalfament de les aigües tropicals del Pacífic.
“La pregunta del milió és: en un clima més càlid, què passarà amb el Pacífic tropical?”, diu. “En això se centra gran part de la recerca capdavantera sobre els efectes del canvi climàtic en la regió”.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
