11.10.2025 - 21:40
|
Actualització: 12.10.2025 - 22:53
The Washington Post · Giovanna Dell’Orto
Taybeh, Cisjordània. Els diumenges al matí, ben d’hora, les campanes criden els fidels a missa a les tres esglésies d’aquest poble situat a la part alta d’un pujol que, segons que narra l’Evangeli, Jesús visità. Ara és el darrer poble completament cristià de la Cisjordània ocupada.
Orgullosos de ser palestins, els cristians de Taybeh –una comunitat que inclou catòlics romànics, catòlics melquites i ortodoxos grecs— anhelen la independència i la pau en aquest racó de la Terra Santa.
Però l’esperança sembla com més va més inassolible, vista l’amenaça dels colons jueus i les restriccions a la llibertat de moviment tan dures imposades per Israel. Molts també temen que la radicalització islamista creixi a la zona a mesura que els conflictes de la regió s’agreugin.
Ni tan sols l’anunci, abans-d’ahir, d’un acord d’alto-el-foc a Gaza ha aconseguit d’apaivagar aquests temors.
“A parer meu, la situació a Cisjordània necessita un acord d’un altre tipus: expulsar els colons de les nostres terres”, declara a The Associated Press Bashar Fawadleh, rector de l’església catòlica Crist Redemptor. “Estem molt cansats de viure així.”
Un diumenge de fa poc, les famílies anaren a missa a l’església, on una bandera del Vaticà i una altra palestina flanquegen l’altar, i un alt mosaic il·lustra l’arribada de Jesús al poble, conegut com a Efraïm en temps bíblics.
Encara més famílies s’apleguen a l’església ortodoxa grega de Sant Jordi. Plena d’icones escrites en àrab i grec, el temple es troba al final del carrer, amb vista a les masies que envolten un vessant atapeït d’oliveres.
“Fa massa temps que lluitem. No veiem la llum al final del túnel”, diu el sacerdot del temple, David Khoury. “Ens sentim com si fóssim en una gran presó.”
Un conflicte que fa dècades que s’allarga
Cisjordània és la zona situada entre Israel i Jordània que Israel ocupà durant la guerra del 1967, i que els palestins reclamen per a la creació d’un futur estat de Palestina, juntament amb Jerusalem Oriental i Gaza.
La guerra entre Israel i Hamàs, que ha devastat Gaza, també ha fet estralls en la petita comunitat cristiana de l’enclavament. Aquest juliol, un projectil israelià impactà contra l’única església catòlica de Gaza, tot i que el temple ha reprès l’activitat d’aleshores ençà.
La violència també ha augmentat a Cisjordània, on l’exèrcit israelià ha intensificat les operacions per a donar resposta a allò que descriu com una amenaça creixent dels milicians de la zona.
Els palestins diuen que civils aliens al conflicte s’han vist involucrats en les batudes de l’exèrcit israelià, el qual culpen de no defensar-los de la violència, gairebé diària, dels colons.
Després de la missa dominical, Suheil Nazzal camina fins al límit del poble per inspeccionar les seves terrasses d’oliveres. Explica que els colons ja no li permeten de llaurar els camps, ni a ell ni a la resta de vilatans. També els culpa d’haver causat un gran incendi a la zona aquest estiu, les flames del qual van arribar perillosament prop del cementiri on hi ha enterrats els seus pares, i a tocar les ruïnes de l’església més antiga de Taybeh, la de Sant Jordi, que data del segle V.
Els cristians abandonen la Terra Santa
Nazzal explica que té previst de quedar-se a Taybeh, tot i que la seva família viu als Estats Units. El clergat afirma que una dotzena de famílies, pel cap baix, han abandonat el poble –de 1.200 habitants– aquests darrers anys, i que moltes altres mediten d’anar-se’n a causa de l’augment de la violència, la disminució de les oportunitats econòmiques i l’augment de les restriccions israelianes.
Victor Barakat –catòlic– i la seva dona Nadeen Khoury –ortodoxa grega– es traslladaren fa poc amb els seus fills de l’estat nord-americà de Massachusetts a Taybeh, on Khoury va créixer.
“Estimem Palestina”, diu la dona a la sortida de missa. “Volíem criar els nens ací, perquè aprenguessin la cultura, la llengua i les tradicions familiars.”
No obstant això, i tot i que esperen poder quedar-se a viure a Taybeh, el matrimoni diu que la situació al poble encara és més precària que no pas durant la intifada de començament dels anys 2000, en què centenars d’israelians van morir i milers de palestins van perdre la vida en operacions de l’exèrcit israelià.
“Ningú no està segur. No saps mai si et detindran”, diu Barakat, que afegeix que han deixat de dur els nens a extraescolars per la manca de protecció a les carreteres.
Tot i que diu que s’alegra per l’alto-el-foc a Gaza, l’home dubta que l’acord ajudi a aturar els atacs dels colons contra el seu poble. “La situació a Cisjordània continua essent més complexa”, diu Barakat.
Les esglésies cristianes de Taybeh gestionen escoles, de llars d’infants fins a instituts, i també programes extraescolars d’esports i música. Molts mestres es mostren preocupats per l’impacte de l’espiral actual de violència en els infants de la zona.
“No ens sentim segurs quan anem a Ramal·lah o a qualsevol altre poble de Palestina. Sempre tenim por que ens matin, que ens passi alguna cosa terrible”, explica Marina Marouf, vice-directora de l’escola catòlica del poble.
Marouf afegeix que els estudiants sovint han hagut de refugiar-se a l’escola durant hores, esperant que l’exèrcit israelià reobrís els “punts de control mòbils”, les barreres amb què sovint tanca de manera unilateral les carreteres a la zona, generalment en resposta a atacs.
Provant de mantenir la fe i la vida
Presents tant en pobles com Taybeh com en destinacions turístiques que havien arribat a ser molt populars però que ara es troben en declivi, com ara Betlem, els cristians representen entre un 1% i un 2% dels tres milions d’habitants de Cisjordània, predominantment musulmans. A tot el Llevant, la població cristiana ha disminuït de manera constant aquestes darreres dècades, a mesura que els devots han anat fugint dels conflictes i els atacs.
Però, per molts palestins cristians, mantenir una presència al bressol del cristianisme és essencial per a la seva identitat i la seva fe.
“Estimo el meu país perquè estimo Crist”, diu Fawadleh. “El meu Crist és Ibn Al-Balad”, afegeix, tot emprant un terme àrab que significa “fill de la terra”.
Israel –la declaració d’independència del qual consagra la salvaguarda de la llibertat religiosa i de tots els llocs sagrats– es considera a si mateix com una illa de tolerància religiosa en una regió volàtil. No obstant això, algunes autoritats eclesiàstiques i grups de drets humans han lamentat l’augment de la violència anticristiana i l’assetjament contra fidels cristians a la zona, especialment a Jerusalem.
Encara que els perpetradors dels atacs contra cristians no són sinó una petita minoria d’extremistes jueus, agressions com ara escopir al clergat són suficients per a crear un clima d’impunitat i, per tant, de por generalitzada. Ho diu Hana Bendcowsky, que dirigeix el Centre de Jerusalem per a les Relacions Judeocristianes.
El patriarca llatí de Jerusalem de l’Església Catòlica, el cardenal Pierbattista Pizzaballa, també ha denunciat l’augment dels problemes a Cisjordània, d’atacs perpetrats per colons a la manca de llocs de feina i de permisos de lliure circulació per a la població palestina, i ha alertat que les dificultats podrien empènyer encara més cristians a anar-se’n de la regió.
Per Pizzaballa, que supervisa més de 300 capellans a la regió que atenen diversos llocs sagrats, “la primera gran obligació que tenim és quedar-nos”.
“No podem aturar l’hemorràgia, però seguirem ací, al costat dels fidels”, diu Francesco Ielpo, designat pel papa Lleó XIV ara fa tres mesos per a la missió de l’Església a la Terra Santa, establerta per Sant Francesc fa més de 800 anys.
Esperança enmig de la desesperació
Ielpo diu que el desafiament més gran per a l’Església Catòlica a la Terra Santa és oferir un nou enfocament sobre les fractures socials que la guerra de Gaza ha aguditzat.
“Fins i tot, on abans hi havia relacions mútues, o bé oportunitats per al diàleg o la simple convivència, ara tan sols hi ha sospites”, continua Ielpo. “Puc confiar en el meu veí? Em trobo fora de perill?”, diu.
Michael Hajjal, feligrès de l’Església Ortodoxa grega de Taybeh, es debat entre el seu amor pel poble, la por constant que sent com a palestí i la preocupació pel futur del seu fill.
“Quina mena de futur puc llaurar per al meu fill sota l’ocupació i amb un panorama econòmic així de desencoratjador?”, es demana. “Fins i tot els joves de setze o disset anys diuen: ‘Tant de bo fos mort’.”
Entre tanta desesperació, l’esperança és l’única cosa a què el clergat de Taybeh pot provar d’aferrar-se.
“Com a palestins, continuem esperant el tercer dia”, diu Fawadleh, en al·lusió al terme bíblic que es refereix a la resurrecció de Crist l’endemà de la crucifixió. “El tercer dia significa la nova vida, la llibertat, la independència i la salvació per al nostre poble.”
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
