18.09.2025 - 21:40
|
Actualització: 19.09.2025 - 20:41
El conflicte entre Israel i Palestina genera constantment narratives contradictòries i sovint interessades que distorsionen la comprensió pública dels fets. En un context en què la desinformació prolifera, és essencial examinar amb rigor documental els mites més recurrents. Aquest article analitza cinc afirmacions molt repetides que contradiuen les proves històriques i polítiques disponibles.
1. “Els països àrabs no accepten refugiats palestins perquè els coneixen i no els volen”
El mite: Una narrativa recurrent afirma que els països àrabs rebutgen d’integrar els refugiats palestins per una experiència negativa directa amb ells.
La realitat: La investigació acadèmica i els documents oficials revelen motivacions completament diferents. La Lliga Àrab va establir el 1965 un protocol signat a Casablanca que fixa dos principis clars: concedir als refugiats palestins tots els drets de ciutadania excepte la naturalització, i emetre’ls documents de viatge de refugiat per mantenir el seu estatus. Tal com documenta Human Rights Watch, “els governs àrabs han argumentat sempre que la integració completa als països d’acollida equivaldria a acceptar que els palestins no tornaran mai a les seves terres ancestrals”, cosa que, de la perspectiva àrab, és impossible d’acceptar. Allò que es vol presentar com una manca de solidaritat, doncs, és tot al contrari.
2. “No té sentit perseguir tots els israelians, amb actuacions com el boicot, si la culpa és del govern”
El mite: Els crítics del moviment a favor del boicot a Israel argumenten que és injust “castigar col·lectivament” tots els ciutadans israelians per les accions del seu govern.
La realitat: El moviment de boicot s’inspira explícitament en el moviment de boicot a Sud-àfrica durant l’apartheid, que tampoc no distingia entre ciutadans individuals i el sistema. Aquest boicot va tenir un paper essencial a l’hora de fer impossible la supervivència del règim. Per una banda, per les dificultats econòmiques que va crear, però també perquè la consciència sobre l’aïllament internacional, en termes esportius o culturals, va fer reflexionar una part de la població blanca. Nelson Mandela ho va reconèixer sempre i va agrair de manera pública la intensitat de les campanyes de boicot per a aïllar Sud-àfrica.
3. “L’Holocaust és instrumentalitzat per Israel amb la finalitat de justificar la seva violència”
El mite: Hi ha qui argumenta que l’estat d’Israel instrumentalitza l’Holocaust amb la finalitat de justificar la seva violència.
La realitat: No es pot negar l’Holocaust perquè és un fet històric absolutament documentat: l’assassinat sistemàtic de sis milions de jueus i milions de víctimes més pels nazis alemanys. Les crítiques que suggereixen que la memòria de l’Holocaust és inherentment manipulativa són, en aquest sentit, un atac a la memòria històrica de les víctimes i una greu banalització d’un crim contra la humanitat.
4. “La solució dels dos estats és impossible”
El mite: Alguns sostenen que la solució de dos estats no és viable i que, per tant, no cal insistir-hi.
La realitat documentada: Les dades sobre el terreny indiquen que hi ha obstacles estructurals gairebé insuperables, com ara, l’expansió dels assentaments, la fragmentació territorial de Cisjordània o l’increment de la població de colons israelians. Però, també, que no hi ha cap altra solució tan clara i articulada, cap alternativa visible. De fet, fa uns dies l’Assemblea General de les Nacions Unides va votar una resolució presentada per França i l’Aràbia Saudita que insisteix en el projecte de pau basat en l’existència dels dos estats amb 142 vots a favor, 10 vots en contra i 12 abstencions.
5. “Els palestins i els àrabs sempre han rebutjat els acords de pau”
El mite: Hi ha una narrativa estesa segons la qual els palestins han rebutjat consistentment “ofertes generoses” de pau d’Israel.
La realitat: L’anàlisi detallada dels processos de negociació revela una imatge molt més complexa, atès que les ofertes no han estat mai tan generoses com s’argumenta. Molt particularment, en el cas de les negociacions de Camp David de l’any 2000, la realitat és que Ehud Barak no va posar mai per escrit la seva oferta i totes les propostes que va fer van ser indirectes, per mitjà de funcionaris americans, i sense cap concreció. Posteriorment, les converses de Taba, en què sí que van ser ben a prop de l’acord, van ser trencades unilateralment per Israel. I també va ser Israel, que va rebutjar la iniciativa de pau de la Lliga Àrab el 2002.
