Estigueu tranquils: aquest no serà un article més per a prendre posició a favor o en contra de la proposta d’unitat de les esquerres que ha fet Gabriel Rufián. O sí, però enfocat d’un punt de vista que no he llegit encara –perquè no s’ha escrit o perquè no l’he trobat, no ho sé–, però que pense que és interessant per a reflexionar negre sobre blanc. Rufián, en l’acte fet la setmana passada a Madrid amb el diputat de Més Madrid Emilio Delgado, demanava constantment “ciència, mètode i ordre”, a l’hora de dissenyar la coalició electoral perquè siga guanyadora. Bé, doncs, humilment, explicaré què n’he après, de la ciència política –si és que això no és oxímoron, que jo sóc d’aquells que signen la pintada que diu “abans lladre que politòleg”, tot i que no forme part de la primera categoria (que jo sàpiga, o més enllà de ser un ciutadà de l’Europa occidental), però sí que puc dir que forme part de la segona, malauradament.

Primer de tot, i malgrat que no hi haurà cap analista polític en les televisions o en les tribunes periodístiques espanyoles que us en parle així, he de dir no existeix cap “llei d’Hondt”. Quan empren aquest concepte es refereixen a una fórmula matemàtica de càlcul de la representació política dels vots en escons, ideada pel jurista flamenc Victor d’Hondt al segle XIX, i que, de fet, no té res a veure –o té molt poc a veure– amb la distorsió en la distribució proporcional dels diputats al congrés espanyol (i en més cambres de l’estat). Hi ha unes altres fórmules, amb resultats més proporcionals, però d’Hondt ho és prou en circumscripcions mitjanes i grans. Per tant, aquest no és el problema. O és un problema menor. La distorsió fonamental del sistema electoral espanyol és l’establiment de la província com a circumscripció electoral i la fixació d’un mínim de diputats a triar-hi, independentment de la població. 

Ara, això és un problema? Depèn. D’entrada, cal constatar que implica una contradicció flagrant: ens diuen que l’Espanya de la constitució del 1978 és l’Espanya de les autonomies, però la representació electoral s’organitza provincialment. I el fet més sorprenent és que cap actor polític de l’estat no ha proposat de fer aquest canvi, més enllà de Compromís el 2011 (i perdoneu-me l’ego, però va ser cosa d’un servidor). Ara, un sistema de representació electoral sempre incorpora biaixos territorials. Un vot no pot tenir la mateixa vàlua de transformació en escons, s’emeta on s’emeta, perquè, llavors, els districtes menys poblats serien sistemàticament menystinguts, però, més encara, perquè, si el sistema té una pluralitat territorial, s’hi ha de veure reflectida. Per tant, el problema és com s’organitza aquesta representació de la pluralitat territorial. I ja ho heu vist: a Espanya, per províncies. Terra vençuda, per etimologia. De les manifestacions més transparents de com funciona un sistema en la realitat, més enllà de la literatura, que he vist en sistemes electorals comparats. 

Com és previsible a Espanya, quan es parla de la distorsió de la representació electoral –per exemple, aquesta setmana, Pascual Serrano, analista crític de tots els sistemes de dominació, llevat del seu, l’espanyol, del qual repeteix acríticament totes les fal·làcies–, es fa d’acord amb dues idees: que hi hauria d’haver una circumscripció única a tot l’estat –com en les europees, a propòsit, que no és com es fa a tots els altres estats de la UE– i que el sistema electoral actual beneficia els partits “regionals”. La primera premissa és ideològica, com totes, però és que la segona és directament falsa. A les eleccions espanyoles del 2019, per exemple, el cost de vots per escó més alt va ser el de Compromís, que, en una circumscripció única i un sistema de representació estrictament proporcional, no solament hauria doblat la representació aquella vegada, sinó que ja hi hauria estat representat com a Unitat del Poble Valencià i com a Bloc Nacionalista Valencià, temps era temps, quan assolir-hi una mínima representació era poc més que una utopia. 

El sistema electoral espanyol beneficia fonamentalment el PP i el PSOE, en resum. De fet, es va dissenyar el 1977 perquè la UCD pogués aconseguir majoria absoluta al congrés a les eleccions imminents. I, de fet, li faltà poc: deu escons, amb poc més d’un terç dels vots vàlids. Poca broma. El sistema electoral espanyol és formalment proporcional, però té uns biaixos majoritaris, a l’hora d’aplicar a la realitat concreta el seu disseny, que de vegades són més pronunciats que uns altres de formalment majoritaris, com el britànic i, sobretot, el francès. És per això que la ciència política també analitza com a constitució institucional els funcionaments i els mecanismes no formals d’un sistema. La lletra del sistema polític espanyol diu que és descentralitzat; la realitat és que el funcionament en la pràctica és inherentment centralista. La paradoxa final, tanmateix, és que si s’establís l’autonomia com a circumscripció electoral els resultats, en la pràctica, no serien tan diferents d’una circumscripció única. Però a cap de les esquerres espanyoles, que han estat, és de veres, les més castigades tradicionalment pel sistema electoral, no li ha passat mai pel cap de proposar-ho. Sempre la circumscripció única. I això que solen reclamar-se com a plurinacionals. Una altra manifestació –freudianament transparent– de quina és la cultura política real d’aquest espai.

Bé, continuem. La unitat de l’esquerra. Si es pregunta al vent quin és el problema de l’esquerra, la resposta és, ací i a la Xina popular, que no va unida. Tanmateix, és de veres que l’elector vol la unitat de l’esquerra? Doncs si n’hem de traure conclusions, segons les sèries electorals acumulades, la resposta és que no. Bàsicament, no. En política, u més u no fan mai dos. Solen sumar, de fet, u. A tot estirar, u i mig. I, no cal dir-ho, també poden fer més de dos. I de tres i de quatre. Un altre lloc comú d’aquests dies és que a l’Aragó s’ha mostrat la tragèdia electoral de la desunió de les esquerres i, en canvi, Extremadura ha estat l’exemple contrari. La realitat –no en tinc cap prova, però tampoc cap dubte– és que si la Chunta Aragonesista, Sumar i Podem haguessen anat junts en una sola llista electoral, haurien obtingut el mateix resultat que ha obtingut la Chunta tota sola, i que el resultat d’Unides per Extremadura s’explica millor pel desastre de candidatura socialista que no per una unió, que, d’una altra banda, i sumats separadament, no hauria superat el sostre històric electoral de les esquerres alternatives. 

Com a exemple paradigmàtic sempre pose el mateix, però és que trobe que és pràcticament definitiu –o, fins i tot, sense el “pràcticament”–: les eleccions valencianes del 2015 i les eleccions espanyoles del mateix any. En les primeres, hi hagué, fonamentalment, tres llistes de l’esquerra –Compromís, Podem i EUPV– i el resultat va ser el més alt per al bloc progressista de la història recent: un canvi copernicà, en termes electorals. En les segones, fetes només uns mesos després, Compromís i Podem hi presentaren una llista conjunta i, si haguessen estat eleccions a les Corts, el PP hauria continuat a la presidència de la Generalitat amb el suport de Ciutadans. En la repetició de les espanyoles el 2016, amb Compromís, Podem i EUPV ja tots en la mateixa llista, la distància de victòria de la dreta encara es va fer més gran. 

Tenim un altre exemple, aquesta vegada del punt de vista de la dreta, sobre el mite aquell que diu que la unió fa la força (electoral). Si el principal problema de l’esquerra es diu sempre, com hem vist, que és que va dividida, a la dreta l’espill s’inverteix, i ací la principal virtut resulta que és que sempre va unida. Però això, com ens podem imaginar ja, si hem arribat ací, pot ser bo… o no. A les eleccions espanyoles del 2011, el PP va aconseguir la seua segona majoria absoluta al congrés espanyol (totes dues ben sòlides, malgrat quedar-se sempre molt lluny de la meitat més un dels vots vàlids). Per a les eleccions europees del 2014, tanmateix, el PP havia caigut al 26% dels vots vàlids. Però el seu problema principal no era eixe, sinó que, a la seua dreta, no hi havia cap altra llista que arreplegàs les restes del naufragi. UPyD (qui se’n recorda?) tot just arribava al 6,5% dels vots vàlids i Ciutadans en recollia tot just un 3%. El bloc progressista, doncs, superava amb escreix aquests resultats. Els electors del PP, emprenyats amb la corrupció i la crisi, no eixiren de casa. Quina va ser la solució del sistema? La unitat de la dreta? Recordeu Josep Oliu, president del Banc Sabadell, demanant llavors un “Podem de dretes”? Doncs això. 

A partir d’aquell moment, el sistema va impulsar i va dopar Ciutadans. I, gràcies que aquests varen traure de l’abstenció els electors populars que UPyD no seduïa, el bloc de la dreta va resistir (tot i que no va arribar a tenir majoria al congrés espanyol). Ja sabeu com continua la història: Ciutadans seguí el camí d’UPyD i ara n’ha agafat el relleu Vox. I si aquests darrers no s’haguessen presentat a les eleccions espanyoles del 2023? Les hauria guanyades el PP? Doncs, com anem veient, és quasi segur que no. La divisió electoral, que et permet d’apel·lar a sensibilitats diferents, és útil la major part de vegades. 

La clau està, doncs, en l’optimització electoral; sabent, tanmateix, que allò que penses que pots guanyar d’una banda també et pot perjudicar d’una altra. Per exemple, si el llindar per a assolir representació en un districte electoral volta el 15% dels vots vàlids, una xifra prou habitual en les circumscripcions espanyoles, és útil que dues forces que es moguen al voltant del 10% s’unesquen per –descomptades les pèrdues corresponents de vots, inevitables en les coalicions– poder optar al 15%. Ara, això pot implicar també que, en una altra circumscripció, en què la representació es pot assolir amb un 5%, la coalició perda escons respecte de la suma dels que s’hi haurien obtingut separadament, de manera que podem acabar amb una suma zero. Si, finalment, es decideix de coalitzar-se en una circumscripció i no en una altra, per, hipotèticament, optimitzar els resultats, l’electorat pot marejar-se, penalitzar aquesta contradicció i castigar-la. El camí més recte no sol ser el més ràpid. I en política, menys encara. 

Què ens diu la ciència, doncs, de la proposta de Rufián? Bàsicament, res de res. La política és –i ha de ser– ideologia. Desconfieu de qui us parle malament de la ideologia i us diga que únicament fa ciència. D’aquest punt de vista, per tant, no tinc res a dir-ne, d’aquest mètode. Pot ser útil o pot ser contraproduent. Ara, apel·lar al vot tàctic és molt perillós, perquè es pot tornar massa vegades en contra. Si l’objectiu, per exemple, és evitar que hi haja ministres espanyols de Vox, el vot tàctic més útil pot ser agafar directament la papereta del PP, que aquest partit guanye per majoria absoluta (o hi arribe molt a prop) i que Vox no tinga poder de condicionar les seues polítiques. Això va passar a Andalusia el 2022, de fet. Si l’objectiu és que a l’estat espanyol continue havent-hi un govern del PSOE i que, a més, estiga condicionat pels seus socis situats més a l’esquerra en l’espectre ideològic, la proposta electoral tàctica més útil probablement és el somni humit dels socialistes espanyols, és a dir, que les llistes de la seua esquerra no es presenten a les circumscripcions més menudes, allà on no tenen opcions d’assolir representació, i demanen el vot per ells. 

És a dir, resumint de manera molt resumida, la proposta que, amb un càlcul matemàtic fred, tindria més possibilitats d’optimitzar els resultats d’una esquerra alternativa al PSOE que, així mateix, restàs també representació de les candidatures de PP i Vox, seria aquella que proposàs que aquestes formacions es presentassen separades en les circumscripcions grans en què tenen més o menys assegurada la representació (Madrid, Barcelona, València i poc més); integrassen coalicions tàctiques en les circumscripcions mitjanes en què, separades, no tenen opcions clares d’assolir representació, però, sumades les projeccions, sí que tenen prou de marge per a convertir els vots en escons, tot i la pèrdua inherent a la coalició (Illes Balears o Alacant, per exemple); i, finalment, es retirassen en favor del PSOE en aquelles circumscripcions menudes en què assolir la representació és quasi impossible (és a dir, quasi totes les castellanes). A més, caldria tindre en compte les circumscripcions menudes o mitjanes-menudes, en què una de les formacions cridades a la coalició tàctica sí que tindria garantida per si mateixa la representació, però no les altres (Àlaba per a EH Bildu o Lleida per a ERC, per exemple). 

Com es pot veure, un càlcul matemàtic fred amb tota la lògica del món que dibuixa un impossible polític i qui sap si, fins i tot, contraproduent, per l’embolic que transmetria a l’elector. I això, és clar, sense entrar a valorar propostes polítiques contradictòries entre si en alguns aspectes que, justament a Espanya, són l’eix de disputa política per antonomàsia. Josep Pla explicava en una crònica de Madrid estant, durant els anys republicans, que, en un discurs que pronunciava Joaquim Maurín, a la Villa y Corte, rebia aplaudiments i vítols entusiasmats, mentre anava enumerant totes aquelles institucions reaccionàries que calia destruir: l’estat, l’exèrcit, l’església, la família, etc. Fins que va arribar a la destrucció d’una, que va motivar el silenci: la unitat d’Espanya. La setmana passada, quan Gabriel Rufián va assenyalar que un dels tres o quatre punts bàsics del programa de mínims que aquestes esquerres havien de pactar era el dret d’autodeterminació, em vaig recordar de Pla. I vaig pensar en la poca importància de la ciència, el mètode i l’ordre per a explicar la política. Afortunadament, he de dir.