01.10.2025 - 21:40
La Llúcia és una nena de set anys de qui la seva mestra es queixa perquè està sempre molt despistada. Li pregunta sobre una cosa que acaba de dir i ella té la mirada perduda i triga a contestar. A casa, la família comenta que a vegades també la nota abstreta i una mica despistada. Estan preocupats, perquè veuen que el seu rendiment acadèmic ha disminuït i no saben si té problemes de dèficit d’atenció.
Encara que la Llúcia sembla que atén, a vegades es fa evident que es perd en les coses que succeeixen, com si quedés absorbida en els seus propis pensaments. Quan els pares o la professora li ho demanen, la nena no sap bé com explicar què li passa: “No em passa res, només m’he perdut.”
Quan pensem en l’epilèpsia, ens ve al cap la típica imatge d’una persona estesa a terra, amb el cos rígid i tenint convulsions. Tanmateix, això és tan sols un tipus de crisi epilèptica (anomenada “tònic-clònica”). Les de la Llúcia, que també són epilèptiques, s’anomenen “crisis d’absència”. En aquest cas, el principal component no és motor, sinó aquesta pèrdua temporal de la consciència, aquesta desconnexió, que no afecta la resta del cos. La persona sembla que té la mirada en el buit.
Les crisis d’absència, anteriorment conegudes com a “petit mal”, són episodis breus de pèrdua de consciència que solen manifestar-se en la infància. Encara que durant molt de temps es van considerar benignes, les investigacions han revelat que poden tenir implicacions significatives en el desenvolupament cognitiu, lingüístic i emocional dels qui les sofreixen.
No sols impliquen aquesta desconnexió del medi, també poden provocar el moviment subtil de les parpelles i de la boca, els anomenats “automatismes orals”. La presència d’aquests signes va ajudar en el diagnòstic de la Llúcia.
Sigui com sigui, els episodis són de curta durada (entre vuit segons i deu) i poden repetir-se durant el dia, a vegades, més de cent vegades i tot. Aquesta mena de crisis solen aparèixer en epilèpsies infantils entre els quatre anys i els deu.
El desafiament de la diagnosi
Els infants amb crisis d’absència no tenen un defecte visible en el seu cervell, encara que sí que presenten un patró d’activitat elèctrica de les neurones diferent del normal durant la crisi.
Diagnosticar les epilèpsies d’absència pot ser tot un desafiament. Moltes vegades les famílies i els mestres pensen que el nen simplement és distret o que té problemes d’atenció. No obstant això, un electroencefalograma (EEG) revela un patró inconfusible que facilita la detecció d’aquesta malaltia.
Encara que les característiques de les crisis d’absència són força similars entre els pacients, existeixen síndromes específiques i diferenciades. Les dues més importants són l’epilèpsia d’absència infantil i la juvenil. La principal diferència es troba en l’edat d’aparició: la primera sol començar entre els sis anys i els set, mentre que la segona té el seu pic inicial al voltant dels dotze anys.
L’epilèpsia d’absència infantil és considerada la síndrome epilèptica pediàtrica més freqüent: representa entre el 10% i el 17% dels casos d’epilèpsia en infants. A més, afecta més les nenes que els nens. En general, els afectats responen bé al tractament amb fàrmacs, i més de tres quartes parts aconsegueixen una remissió completa.
Quant a l’epilèpsia d’absència juvenil, presenta absències de més durada, però amb un impacte una mica menor sobre la consciència. No obstant això, en aquests pacients és comú l’aparició addicional de crisis tònico-clòniques, reportades en gairebé la meitat dels casos. A més, la probabilitat que els símptomes d’epilèpsia d’absència juvenil persisteixin fins a l’adultesa és més alta que en el cas de la infantil.
No s’ha de confondre amb el TDAH
És fonamental distingir les crisis d’absència d’altres alteracions no epilèptiques, com el trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH), perquè requereixen un tractament diferent.
Com passava amb la protagonista d’aquest article, les manifestacions de tots dos trastorns es poden confondre, la qual cosa retarda el diagnòstic. En canvi, és molt comú que l’epilèpsia d’absència infantil i juvenil vagi associada amb trastorns de l’aprenentatge i amb símptomes d’inatenció, hiperactivitat i impulsivitat.
Molts adults tenen TDAH sense saber-ho: com detectar-lo i fer-hi front
Addicionalment, hi ha una probabilitat més alta de diagnòstic de depressió o ansietat en pacients amb crisis d’absència. Això pot ser pel fet que estan alterats els mateixos sistemes de neurotransmissors, tant en les crisis d’absència com en la depressió.
D’una altra banda, activitats quotidianes com muntar amb bicicleta o nedar poden convertir-se en un perill si no hi ha una supervisió adequada. Per això, els experts insisteixen en la necessitat d’informar les famílies, els mestres i els infants mateixos sobre què són aquestes crisis i com entomar-les.
La importància de lluitar contra l’estigma
Per acabar, i més enllà de la part mèdica, és important parlar de l’impacte cognitiu, emocional i social. Un nen que sofreix unes quantes crisis el dia pot tenir problemes de rendiment acadèmic, dificultat per a seguir el ritme de la classe i, en alguns casos, desenvolupar ansietat i una baixa autoestima.
Aquests problemes es veuen influïts per l’estigma associat a l’epilèpsia, amb falses creences que provoquen l’aïllament d’aquests infants.
Emilio Verche és professor de psicobiologia a la Universitat Complutense de Madrid.
Mariana Cairós González és doctora en Psicologia i Neuropsicòloga clínica acreditada, docent i directora del màster en Neurociència i Recerca en Imatge Neurològica a la Universitat Internacional de València
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
