«La nostra recerca no és tancada.»
Baro d’Evel

Com funciona això? Com heu arribat aquí? Quin en va ser el punt de partida? Què ens volíeu dir? Volíeu dir? Volíeu que diguéssim nosaltres? O no es tracta de dir? O es tracta de no dir? Si m’asseguessin davant de Blaï Mateu Trias i Camille Decourtye, les ànimes de la companyia de circ Baro d’Evel, em vindrien tants ramats de preguntes al cap i als llavis que segurament acabaria balbucejant mentre ells m’observarien encuriosits o potser avorrits de ser rebuts sovint amb tants interrogants. Els interrogants els fem nosaltres, crec que em dirien, els fem, els fem de fer amb les mans, de donar forma amb els dits, de provar, de buscar dins de la forma una altra forma, o de deformar fins a tornar a trobar una forma. No és fer per respondre ni fer per preguntar, és fer per fer-te fer preguntes i que no en vulguis fer les respostes, o no hi tinguis pressa, si més no. Que et sembli bé fer un camí fins a trobar-les, i que trobar-les no sigui el traç del camí. I sona tot poc aterrat i aviam si ho sé dir d’una altra manera, que tinc més fang.

Si tens la sort de veure Qui som, el documental que Salvador Sunyer ha estrenat al festival D’A sobre Baro d’Evel, hi ha un moment, cadascú el seu, que són tantes les preguntes que t’aclaparen que les deixes campar lliures i no t’amoïna que s’allunyin i no sàpiguen tornar o que es barregin amb les dels altres, perquè saps quines són les teves. O no ho saps, però no et fa res haver de pasturar per les dels altres. Sunyer s’immisceix en el procés de creació d’un espectacle de la companyia i veiem com apareix… anava a dir, “com apareix la primera idea”, però no ho puc dir així perquè no va d’aquesta manera, que Blaï, Camille i tots els integrants de la companyia busquen l’espectacle d’una altra manera. Volia dir que són més orgànics, però ara de tot se’n diu orgànic i llavors la paraula s’ha desinflat i no em serveix. 

Per als que escrivim a partir d’idees o de conceptes, a partir de paraules i amb paraules, veure com es va creant un espectacle de Baro d’Evel és com trepitjar un planeta llunyà i desconegut. La manera com busquen, com proven, com no solament es deixen portar sinó que es guien els uns als altres perquè no sigui només una recerca visual i bella, perquè hi hagi un fons que no cal trobar-lo de seguida ni tampoc a llarg termini, però que cal saber que hi és i avançar o moure’s sabent que res no és ni atzarós ni del tot guiat, que ens movem per un terreny que es dibuixa i apareix quan hi passem i que trepitjar-lo és crear-lo no solament per veure’l, mirar-lo i admirar-lo, sinó també per saber-lo, per copsar-lo, per endur-nos-el d’alguna manera amb nosaltres.

És un repte descriure el que veus al documental de Sunyer, un repte posar paraules a una creació que ha nascut d’un altre lloc i que no vol ser capturada només per l’enteniment, que va més enllà o més aquí i vol tocar superfície sense ser gens superficial. La sensació que tot el que he escrit fins ara són pinzellades diminutes i gairebé invisibles i que n’he de fer un munt més i després allunyar-me’n i aclucar una mica els ulls i aviam si hi ha quedat cap traç, i no amoïnar-me si el que veig és blanc, és buit, des d’on m’ho miro, perquè sé que les pinzellades hi són, ho sé perquè les he fetes, i ho sé perquè tu ho has vist. Va més per aquí, va més per aquí tal com ho he vist jo, que escric, que no deixo anar mai les lletres encara que moltes escenes les vegi abans de saber com escriure-les. 

Veient Qui som, el documental, tenia l’avantatge d’haver vist Qui som, l’espectacle (Festival Grec, 2024), però potser més que avantatge era no un inconvenient, però sí un condicionant que d’alguna manera m’alterava la mirada. Quan en algun dels gestos provats hi reconeixia un traç de la peça final no podia evitar d’estrafer un mig somriure de “ah, ve d’aquí”, i just després, en el silenci d’una sala plena de gom a gom (érem 1.800 espectadors a l’Aribau), em renyava a mi mateixa per buscar pistes en lloc de deixar-me portar per la cerca. I després de renyar-me hi pensava, hi donava voltes, sense apartar els ulls de la pantalla, quieta a la butaca, però moguda i commoguda i remoguda pels moviments que hi veia. 

A pocs metres, diria que a menys de deu, tenia Blaï Mateu Trias vestit de gris, repentinat, elegant i llarg com un pinzell, assegut al costat de tot l’equip de la pel·lícula. I no vaig gosar mirar-me’l en cap moment fins que van aparèixer els crèdits i la sala va esclatar en aplaudiments. Transmetia, agraït, una certa sorpresa, o això li llegia jo als gestos, i alhora una seguretat, o això li interpretava jo a la mirada, que li havíem vist durant més d’una hora i mitja en pantalla, aquella manera de ser-hi sense envair, però sense passar tampoc de puntetes, sabent o intuint en cada moment quin gest cal fer. Camille Decourtye no va poder venir-hi, tots la vam buscar per la sala, m’hi jugo un braç, i mentre sortia anava sentint el seu nom en boca de tants espectadors que semblava que el documental s’hagués escampat pel pati de butaques i Salvador Sunyer encara gravés.