Cau el govern de Bayrou: què passarà ara?

El govern del primer ministre francès, François Bayrou, ja és història, i aboca França a una crisi institucional. En poc més d’un any i mig, d’ençà que va començar el 2024, han caigut quatre primers ministres i ara Macron haurà de nomenar-ne un altre. Si no se’n surt, pot optar per dissoldre l’Assemblea i convocar eleccions, una solució que, tanmateix, portaria inestabilitat a les institucions.

El primer ministre francès ha estat derrotat en la votació de confiança de l’Assemblea francesa i demà al matí, a les vuit, presentarà la dimissió al president Emmanuel Macron.

Per què ha caigut Bayrou?

El pas de Bayrou per Matignon ha estat breu i accidentat, en minoria parlamentària, atès que l’esquerra i l’extrema dreta són els principals grups de l’Assemblea. Va sobreviure gràcies a acords parcials amb socialistes i Republicans que li van permetre d’aprovar el pressupost del 2025, però el pla de retallades de 44.000 milions d’euros per al 2026 –amb la supressió de dos dies festius i un any de congelació de la despesa social– el va deixar sense suport. Ni l’esquerra ni l’extrema dreta no volien associar-se a un programa d’aquesta magnitud.

Que plegui no resol pas la crisi, que ara es trasllada a l’Elisi. França té un govern en funcions, un parlament blocat, una protesta imminent i un president sota l’amenaça d’un procés de destitució.

El detonant ha estat l’article 49.1 de la constitució francesa. Aquesta norma permet al primer ministre de sotmetre’s a una votació de confiança a partir d’una declaració de política general. És un pas que normalment es fa al començament del mandat, però Bayrou, assetjat per les tensions pressupostàries i la pressió de les oposicions, va decidir de convocar-lo després dhaver estat nou mesos a Matignon. L’estratègia era arriscada: volia forçar les forces polítiques a definir-se i evitar una crítica constant al seu programa, especialment amb les protestes que posaven en dubte la seva legitimitat. El resultat li ha estat advers. L’Assemblea ha refusat la seva declaració i, segons l’article 50 de la constitució, té l’obligació de presentar la dimissió. Ho farà demà mateix.

Què passarà arran de la dimissió?

Una vegada formalitzada la dimissió, Bayrou restarà en funcions i solament podrà gestionar els afers corrents fins que Macron hagi nomenat un successor. Quan va caure Michel Barnier, a final del 2024, la dimissió es va presentar l’endemà i el relleu va trigar poques hores. Habitualment, oimés quan la sortida no és cap sorpresa, el successor és nomenat abans de quaranta-vuit hores.

Però ara el context és més complicat, amb un parlament fragmentat i una mobilització social imminent. En aquest cas, Macron podria optar per deixar passar la protesta abans de fer el relleu, per evitar que el nou primer ministre comencés el mandat sota una allau de crítiques.

Qui pot ser el successor?

Macron té poques opcions clares. Ha deixat entreveure que podria recórrer als socialistes per bastir un govern d’entesa que faciliti l’aprovació del pressupost.

Olivier Faure, primer secretari del PS, està disposat a parlar-ne. Tanmateix, dins el bloc macronista molts veurien aquest moviment com una renúncia política, i els Republicans ja hi han posat un vet explícit. El màxim dirigent d’aquesta força, Bruno Retailleau, ha dit que no hi haurà un primer ministre socialista. Això deixa oberta la porta a un “perfil frontissa”, algú que pugui ser acceptable per als socialistes sense fer trontollar el suport dels Republicans.

La situació pot desembocar en eleccions anticipades?

Si Macron fracassa en l’intent de trobar un primer ministre capaç de sostenir una majoria, pot optar per dissoldre l’Assemblea i convocar eleccions. Aquesta és la sortida que reclama amb insistència Marine Le Pen, que veu la possibilitat d’obtenir la majoria absoluta.

Però l’Elisi sap que aquest pas seria arriscadíssim. Les enquestes assenyalen que el Rassemblement National podria sortir-ne reforçat i que Macron, en compte de resoldre la crisi, la podria agreujar. Per això, ara com ara, la dissolució sembla l’últim recurs: solament si cap altra fórmula no funciona i el blocatge esdevé insostenible.

Què pot passar dimecres?

Demà passat, 10 de setembre, hi ha convocada la jornada de protesta “Bloquem-ho tot”, per a paralitzar l’estat francès. Els sindicats i moviments socials hi posen moltes expectatives, i a l’Elisi hi ha divisió sobre com encarar-la. Alguns defensen de nomenar immediatament un primer ministre nou, que actuï de para-xocs i absorbeixi la pressió de la protesta. Alguns altres recomanen d’esperar, per evitar que el nou govern sigui assenyalat de seguida com a blanc de la contestació. Sigui com sigui, el carrer esdevé un actor central en la crisi.

Per què es parla d’una destitució de Macron?

La França Insubmisa ha anunciat que presentaria una moció pera  activar l’article 68 de la constitució i obrir un procediment de destitució contra Macron. Aquest article estableix que el president pot ser destituït si l’Assemblea i el senat ho aproven per dues terceres parts i si posteriorment es reuneix l’Alt Tribunal de Justícia. És un procés molt difícil de dur endavant i no s’ha aplicat mai amb èxit a la cinquena república francesa. Però políticament té un pes enorme: posa el president sota sospita i converteix la seva figura en el centre del conflicte.

La França Insubmisa defensa que Macron és “l’obstacle principal” per a desblocar la situació. I, fins i tot a la dreta, dirigents com Jean-François Copé o Valérie Pécresse han demanat la dimissió del president.

I a Nova Caledònia i Còrsega, què hi passa?

La caiguda de Bayrou arriba en ple debat territorial. Macron havia promès d’impulsar una reforma constitucional per a reconèixer l’especificitat de Còrsega i encarrilar l’estatut d’autonomia que es negocia amb l’assemblea corsa. Aquesta qüestió, oberta d’ençà del 2023, s’havia de començar a tramitar abans de final d’any, però ara pot restar encallada si no hi ha un govern sòlid capaç de dur-la al parlament.

I a Nova Caledònia passa igual. Després dels referèndums d’independència i dels disturbis del 2024, el govern Bayrou havia reprès converses amb les forces independentistes i les unionistes. Tot plegat havia de culminar amb una reforma de l’estatut especial de Nova Caledònia, també per la via de la constitució. Amb un executiu en funcions, aquest procés se suspèn i la tensió a l’arxipèlag pot créixer de nou.

En definitiva, la crisi institucional de París paralitza els afers territorials i dificulta que Macron pugui fer els gests que havia promès per apaivagar les reivindicacions.