22.10.2025 - 19:50
Des de Catalunya, “l’objectiu bàsic és identificar on som, com s’explica que hàgim arribat on som i cap on ens orientem. L’economia és una nau amb un gran motor –el sistema empresarial– i amb un motor més petit –l’administració pública–, amb la singularitat que, a més d’empènyer la nau, té la capacitat d’orientar el timó. I, francament, la nostra nau navega amb força, però no sap gaire on va, com si l’objectiu fos córrer per córrer, sense un nord fixat.” Això em comentava l’economista Modest Guinjoan, quan li preguntava quin era l’objectiu del llibre que acaba de publicar i que va presentar fa pocs dies al Col·legi d’Economistes de Catalunya. És Créixer o progressar. Catalunya davant del mirall (Editorial Pòrtic), que té aquest missatge: “Contribuir a entendre cap on anem, que sembla que només volem créixer i créixer, però el que cal és progressar, millorar, orientar-se cap a situacions més avançades en termes de desenvolupament.”
I no sembla que aquesta hagi estat l’evolució de la nostra economia. La manera de mesurar-la que fem servir és molt important. Si ens fixem únicament en el creixement de què hem produït, la cosa, del 2000 ençà, ha anat en sintonia amb el que s’enregistrava mundialment. Segons l’INE, el PIB català, el 2024, va superar per primera vegada els 300.000 milions d’euros i es va situar com a segona comunitat més important de l’estat espanyol, darrere Madrid (316.240 milions). El 2017 vam perdre la posició capdavantera, però ja a partir del 2011 el frec a frec entre el PIB de les dues comunitats era evident, perquè les diferències entre totes dues s’havien reduït al mínim.
En canvi, si traspassem el PIB cap a la mesura del nivell de vida mitjà, el PIB per habitant, les coses canvien força. A l’estat espanyol, ja no som al segon lloc, sinó que anem darrere Madrid, el País Basc i Navarra i, a més, tenim a tocar l’Aragó i les Illes Balears. I cal dir que ens separa més diferència de Navarra que no pas de les dues que ens segueixen. És la conseqüència del fort creixement de denominador del càlcul, que és la població, gairebé tota forastera, aquests darrers anys. Només una comparació. Entre el 1980 i el 2000, el nombre d’habitants a Catalunya va créixer d’un 3,8%, xifra que contrasta amb el 30,7% que registrem del 2000 ençà. De resultes d’això, el PIB per habitant ara augmenta a un ritme molt inferior als anys anteriors.
Però podem fer un pas més enllà i veure com beneficia la gent tot allò que produïm. I per això podem calcular la renda familiar disponible bruta, que és la suma dels ingressos familiars i les prestacions socials, menys les cotitzacions socials i els imposts. I resulta que aquest indicador, un cop filtrat per l’efecte dels preus, el 2024 era gairebé al mateix nivell que el 2000, segons que apunta el llibre. Alguna cosa no acabem de fer bé, si el nivell de vida dels habitants de Catalunya, en termes reals, no ha millorat després de l’esforç fet per créixer tots aquests anys.
I la comparació d’aquestes dades va fer que Guinjoan es proposés de veure per què passava això. Quan li demano què el va empènyer a escriure el llibre, la resposta és franca: “L’observació del rumb que anava agafant l’economia catalana del 2000 ençà presentava llums i ombres i, al final, vaig decidir de mirar-m’ho amb més detall. Vaig veure que les ombres superaven amb escreix els punts de llum. Quan ens diuen que creixem més que els altres, cosa que és certa, deixen de banda com es reparteix aquest creixement. Es trasllada a la població? I, sobretot, créixer per a què?” I per a qui?, hi afegiria.
Però, continua explicant-me: “Creixem a còpia de generar massa llocs de treball amb salaris baixos i baixa productivitat, que no interessen la gent d’aquí i, de retruc, això porta un augment espectacular de la població. En conjunt, l’economia catalana no va bé, no tan sols en termes d’una mesura que és la que tocaria utilitzar –PIB per habitant, en compte de PIB–, sinó també en altres àmbits que estudio en el llibre a partir d’una visió holística de l’economia, com la població, el territori, el benestar, la identitat col·lectiva …”
I, efectivament, en el decurs dels vint capítols del llibre, que fan de bon llegir, va desgranant la descripció i l’anàlisi de temes que ens afecten a tots molt de la vora. Hi esmicola aspectes de la vida econòmica catalana que coneix molt bé, fruit dels anys d’experiència professional, tant en el món empresarial com en l’administració pública. Naturalment, no es descuida pas la relació econòmica entre Catalunya i l’estat espanyol, que ell considera “extractiva”, com posen en evidència l’injust finançament que rebem i l’enorme dèficit fiscal registrat cada any.
Explica que, en un context de finançament tan advers i amb una clara prioritat dels serveis més bàsics –salut i educació s’enduen més de la meitat dels diners–, l’atenció al sistema productiu ha passat a un segon terme. I per això dedica un capítol als que anomena “grans mig oblidats”. El fet és que s’ha prestat poca atenció al sistema productiu, sigui per falta de recursos econòmics, de competències o d’idees. I Guinjoan esmenta uns quants punts, veritablement punyents.
Per exemple, la deixadesa en el sector agrari, que és una peça fonamental en la gestió del territori i un component estratègic de l’alimentació del país. O la indústria: en el període del 2011 al 2023 la Generalitat ha dedicat solament el 0,4% del pressupost de despesa al suport industrial i al desenvolupament empresarial. És molt crític amb els discursos que es fan sobre la importància de la indústria per al país i el suport real que s’hi dóna, justament, en un sector que té els nivells de productivitat més alts de tota l’economia catalana i que marca el nord que s’hauria de perseguir en les altres activitats.
També analitza els problemes amb l’energia elèctrica. A Catalunya se’n produeix la meitat del volum amb nuclears, quan falta poc perquè es tanquin, i encara no arriba al 15% la producció amb renovables, enmig de tota mena d’entrebancs. I aquí he de dir que, en bona part, són interns. Tots hem de fer un mea culpa. I jo em demano: com ens ho farem? La comprarem a fora? Estratègicament, em sembla un error com una casa, però…
I parla també, és clar, de l’aigua –un aspecte més angoixant després de la greu sequera que acabem de tenir– i de com fer front al canvi climàtic. I, naturalment, del desori dels transports, siguin trens o aeroports. No deixa ni un sol tema de la nostra realitat al tinter.
I, veient tot això que explica al llibre, la pregunta és obligada: què cal fer? La resposta que em dóna és molt clara. “El primer aspecte clau és que els qui tenen capacitat d’orientar la nau diguin cap on la volen conduir (Sèneca va dir: ‘No hi ha vent favorable per a qui no sap on va’), i això pot voler dir afluixar la velocitat (decréixer en algunes activitats) per agafar una marxa de creuer cap al nord del progrés, que ha de venir d’un sistema productiu que descansi més en l’esforç que en l’entreteniment, en la festa, en els diners fàcils. Per tant, l’aspecte clau per sobre de la resta és creure’s que cal orientar-se cap al progrés. I fer-ho amb els mitjans propis de l’administració pública catalana (Generalitat i ajuntaments, sense tenir en compte l’estat ni el dèficit fiscal).”
I canvia de camp i entra de ple en el terreny de davant, però estretament lligat amb l’econòmic. “En l’esfera política, això implica indefectiblement la necessitat de lideratge per part de la Generalitat i dels principals ajuntaments del país. En el sistema productiu, la nau catalana ha d’anar en direcció a augmentar la productivitat, a atendre sectors quasi oblidats; ha d’anar cap a l’arrelament del sistema empresarial, cap al compliment estricte de les normatives, cap a l’exigència ambiental, cap a la renúncia de projectes que grinyolen –com l’ampliació de l’aeroport o el Hard Rock, per exemple–, pensant en el model de societat que volem per als nostres néts i besnets. En definitiva, un aspecte clau és canviar el xip dels nostres governants perquè pensin en termes de progrés, no de creixement.”
Comptat i debatut, doncs, un llibre que cal llegir per pensar una mica en el nostre entorn immediat. Veure la realitat globalment i detalladament. Un llibre que ens explica que en aquest segle ha predominat gairebé sempre la quantitat sobre la qualitat, el volum generat de PIB per sobre del nivell de vida real de la gent. I que això, al capdavall, ens ha fet créixer, però no progressar.
