“Més gats que veïns”: la vida en un dels pobles amb menys habitants del país

Al nord del País Valencià, una carretera serpentejant enmig de pinars i masos a les muntanyes de la comarca dels Ports ens condueix a una població que té la sort, o potser més bé la desgràcia, d’ocupar un lloc únic a la llista de municipis dels Països Catalans: Castell de Cabres, al Baix Maestrat, és un dels pobles amb menys habitants. Amb només 21 persones censades (el nombre real de veïns és menys de la meitat), Castell de Cabres és a 1.140  metres sobre el nivell del mar i representa la porta d’entrada a la Tinença de Benifassà venint de Morella o les zones més pròximes de Terol.

La història del municipi es calcula que va començar durant l’època musulmana i fou posteriorment conquerit per Jaume I, el 1233, quan el va repoblar de cristians i en va augmentar la superfície. El nom, amb tot, prové d’una llegenda que diu que, durant una guerra ara fa molts segles, al poble només hi van quedar les dones, els xiquets i els ancians, perquè els homes havien marxat a la batalla. Davant un exèrcit enemic que volia aprofitar l’avinentesa i saquejar-lo sense oposició, els veïns van pujar al castell totes les cabres que tenien i els van nugar teies a les banyes, per simular en la foscor de la nit que el poble era protegit per soldats. Això va dissuadir l’enemic d’atacar-los.

Lluny de llegendes, Castell de Cabres és actualment el reflex de les zones rurals que van quedar despoblades amb la industrialització i el posterior èxode rural durant la dècada dels seixanta del segle passat. El camí fins al municipi, passant per multitud de masos deshabitats que amb prou feines resisteixen al pas del temps, ja és un preàmbul de l’estat demogràfic de la zona. A l’entrada, el poble et rep amb eres i corrals que abans servien per a resguardar-hi els animals, ara amb les teulades ensorrades i murs de pedra que no han resistit el pas dels anys i ara resten escampats entre l’herba alta. El silenci impera als carrers, només trencat pel so de les campanes de l’església que ressonen pels voltants de Castell de Cabres.

La calma dura poc amb l’aparició de dos gossos, que s’acosten per ensumar una cara nova al seu territori. Són els gossos d’Isabel Orero, veïna de Castell de Cabres i tinenta de batlle, que asseguda davant l’antiga font a la plaça del poble acaba una conversa amb un altre veí. “Resulta que, vivint en un poble com aquest, també ens afecten els problemes globals, com ara la pujada del preu del petroli, perquè necessitem el cotxe per a comprar una barra de pa”, diu Isabel.

En una població amb tan pocs veïns, es tendeix a pensar que hi ha més desavantatges que no pas beneficis: en canvi, Isabel té una visió ben allunyada del to amb què, des dels grans nuclis de població, es parla de les comunitats rurals com la de Castell de Cabres. Diu que, tot i la necessitat d’utilitzar el cotxe per a qualsevol cosa, “també és un problema a les grans ciutats”, i defensa que es compta amb una atenció primària a la sanitat més a prop i ràpida, en comparació amb Benicarló. I recorda: “Hem d’anar a l’Hospital de Vinaròs? Sí, com la resta de pobles de la zona.” De la mateixa manera, no tots els pobles dels Ports i de les comarques pròximes tenen escola, a pesar de tenir més habitants que Castell de Cabres. 

Sovint es parla de com un bar és l’element que dóna vida a molts pobles, un espai de reunió, cohesió i de contacte diari. Fins fa pocs anys, Castell de Cabres en tenia un, que va abaixar la persiana el 2022, després de trenta-tres anys d’activitat. En aquesta conversa sobre la visió que la ciutat acostuma a imposar respecte dels pobles rurals, sorgeix el tema de la socialització entre veïns. “Que t’hi reuneixes cada dia, amb els veïns de l’escala?”, pregunta de cop i volta Isabel. I, continuant amb aquest símil, sentencia: “Ací som com una comunitat de veïns, però que té un poble sencer, i sempre hi ha gent amb qui tens més contacte i una altra amb qui menys.” “No quedem per jugar a cartes.”

Els últims raigs de sol dels primers dies de primavera ja es comencen a amagar rere les muntanyes de Castell de Cabres, cosa que reforça la presència, davant la font on hi ha Isabel, de l’església parroquial de Sant Llorenç. El temple, construït al segle XVIII, de grans dimensions si es compara amb la resta d’edificis del nucli urbà, et rep amb una porta que acusa el pas del temps, amb marques d’oxidació. En canvi, l’interior, lluny de l’austeritat que s’hi podria pressuposar, es destaca per la gran quantitat de pintures plasmades als murs i les cúpules. Moltes d’aquestes imatges van ser restaurades l’any 2015 i, malgrat que no se’n sap l’autor, s’hi poden observar similituds amb les de l’ermita de Sant Marc de Xert, a una cinquantena de quilòmetres.

Abans de caure la nit, mentre un parell de voltors sobrevolen les muntanyes, Isabel ens acompanya a la part alta del poble, lloc on se situava antigament l’església i el castell i on avui només en queden vestigis. De dalt de la muntanya estant s’observen totes les teulades i les xemeneies dels habitatges, que delaten amb el fum les llars on hi ha residents.

Les històries dels nouvinguts i els de sempre

L’endemà, Castell de Cabres es lleva una altra volta amb els termòmetres a prop del zero. El sol ja no és tan present com la jornada anterior, però el silenci continua igual, llevat dels motors dels cotxes que passen de llarg per la carretera, el soroll dels quals es pot percebre minuts abans de veure’ls arribar. Entre les muntanyes s’intueix la figura d’una persona que camina en direcció al poble, el travessa i en surt per l’altra banda. Es tracta de José Ramón, que després d’una passejada matinal parla davant de casa seva amb el carter, que ha vingut de Morella. “Jo vaig conèixer un poble ple de gent i vaig veure com es buidava”, comenta José Ramón a prop de l’antic bar, un negoci que va regentar fins a la jubilació, ara fa quatre anys. De fet, és un dels veïns que més temps ha residit a Castell de Cabres.

La industrialització als anys seixanta i el creixement de les grans ciutats van accelerar l’èxode rural iniciat ja al principi del segle XX. José Ramón recorda aquest canvi demogràfic i de la societat tornant a parlar dels cotxes: “Abans ningú no en tenia i ara tots en tenim i en depenem a qualsevol lloc.” Aquest abandonament del món rural es va traduir a Castell de Cabres en una disminució d’habitants: de 348 el 1950 a només 76 l’any 1970, fins a acabar en els 21 censats actualment. En aquestes dades, hi té un paper curiós la colònia de gats que ens envolta a mesura que avança la conversa. Un, dos, tres… fins a quinze gats, afirma José Ramón que hi ha al poble. És a dir, “més gats que veïns”, diu amb un somriure irònic.

El cas contrari al de José Ramón és el de Núria Messegué, nascuda a la Sénia, però que fa un any que és veïna de Castell de Cabres. L’octubre del 2024, mentre cobria periodísticament la gota freda a València, va rebre una trucada de la Mancomunitat dels Ports per a treballar des de Castell de Cabres, el poble del seu pare. Si bé per lligams familiars ja hi havia residit, admet: “Al principi em va fer una mica de por, perquè no hi havia viscut mai a l’hivern: a l’estiu tota cuca viu, però a l’hivern… Però ja el primer mes de ser-hi em va encantar i vaig poder renovar al juliol.”

Aquesta tornada a les poblacions rurals és cada vegada una opció més valorada per molts joves que cerquen oportunitats de futur als pobles que els seus pares van haver de deixar. Si bé molts es veuen atrets per les zones rurals en cerca d’un canvi d’aires, la integració als pobles no és tan senzilla. “No crec que tothom estigui fet per a viure en un lloc com aquest”, diu Núria, i destaca que la majoria de la gent de la comarca hi té arrels familiars.

També qüestiona la idealització que se sol fer de la vida rural, tot recordant que, a pesar de trobar-s’hi a gust, hi ha moments de solitud: “En algunes situacions t’hi has de conformar i cada vegada hi estem menys fets.” Aquest aïllament s’ha reduït ara amb l’arribada d’internet al poble, fa tan sols un any i mig, cosa que permet de connectar-se amb el món globalitzat i, com diu, “poder veure un TikTok de l’altra punta del planeta”.

Finalment, Mar Queralt (la filla d’Isabel) va passar l’adolescència a Castell de Cabres amb les limitacions pròpies del lloc, com ara no disposar d’internet o com quan cursava segon de batxillerat i hi va haver una gran nevada: “Vaig estar una setmana sense poder anar a l’institut”, diu amb certa nostàlgia. Però també admet que una part positiva durant l’etapa al poble va ser que no tenia distraccions a l’hora d’estudiar.

El futur després de setanta anys de despoblament 

El futur de pobles com Castell de Cabres conviu diàriament amb titulars i promeses polítiques de repoblació, però que no aconsegueixen de capgirar una tendència a la baixa que s’arrossega de fa vora setanta anys. “Hi ha molta gent que creu que li encantaria viure ací, però després no aguantaria, has de saber estar a soles”, diu Mar. De la mateixa manera, la despoblació produeix també un problema en l’habitatge disponible per a nous veïns. Com apunta Isabel, els propietaris de les cases on no es viu habitualment no les volen vendre, “encara que es troben en mal estat”. L’arribada d’internet al poble, quasi igual de tard que la llum –que no hi va arribar fins el 1956–, obre la porta a teletreballar de casa estant, una solució que José Ramon veu amb escepticisme: “No crec que faça augmentar la població dels pobles buits, com a molt fixarà l’existent.”

Finalment, Núria obre el debat sobre el paper de les administracions. Tot i reconèixer la voluntat de repoblar zones, considera que les polítiques fetes des d’un despatx no encaren correctament la realitat de cada població. “Hauríem de començar dignificant la vida de qui ja viu a la comarca”, defensa, amb l’objectiu de fixar-hi la població actual i generar noves oportunitats als nouvinguts. Si no és així, l’arribada de nous veïns pot anar acompanyada de tensió amb les comunitats locals, perquè “abandones el ramader, que fa trenta anys que s’hi dedica, i dónes subvencions als nous”.

“Dónes una casa a una família, però hi ha feina?”, resumeix Núria. Sense oportunitats laborals i sense una economia local diversificada, els pobles com Castell de Cabres continuaran essent més dels gats que no pas de les persones.