27.06.2018 - 22:00
Estimat Oriol,
espero que puguis llegir aquesta carta en paper, un format amb el qual no podràs accedir als enllaços a fotografies, textos i vídeos amb què l’enriquiré per als lectors digitals de Vilaweb: amb la teva prodigiosa memòria, però, estic segur que tu els recordaràs.
En primer terme, rep una abraçada molt forta: cada dia que em poso el llaç groc penso en tots i cadascun de vosaltres i, sobretot, en les vostres famílies. L’estat espanyol ha decidit de recórrer a la repressió i a les amenaces, imposant presó i exili a la progressió de l’independentisme pacífic i democràtic. Un moviment cívic massiu, interclassista i intergeneracional que ha protagonitzat les manifestacions més massives i continuades d’Europa i que tu, entre altres, has liderat canalitzant-lo cap a les urnes i les seus parlamentàries. La repressió a curt termini sol oferir resultats a l’opressor, però a voltes passa que a mig termini se li gira en contra.
Ens vam conèixer a final dels anys vuitanta a la Facultat d’Econòmiques de la UB, en la recuperada Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), sindicat universitari d’estudiants fundat el 1931, amb la qual vam viure una de les primeres manifestacions de l’independentisme de masses de la democràcia: llavors la FNEC es va imposar en diverses eleccions claustrals de diferents universitats. Vam tastar la mel de la victòria i vam imaginar que un dia podríem replicar-les a nivell de tot el país, i avui ja som en aquest punt!! Però també vam tastar la fel de la divisió: escissions, baralles internes i algun partit polític creant el seu propi sindicat universitari…
Ens vam retrobar, després de molt anys, a Sabadell: al juny del 2007 hi vam presentar conjuntament la plataforma Sobirania i Progrés davant de quatre-centes persones, amb en Joel Joan i l’Elisenda Paluzie. També a Sabadell, al febrer del 2008 vam omplir de gom a gom la sala gran del recinte firal: tu explicaves el setge de Barcelona del 1714 i jo parlava del corredor mediterrani i del potencial que la logística oferia a Catalunya en un món obert i integrat. Tots dos actes eren organitzats per dos joves empresaris del Vallès que coneixes bé: Jordi Cuixart i Àlex Fenoll.
A les eleccions al Parlament Europeu del 2009 els debats amb tu van ser sempre educats i cordials, discrepant en qüestions ideològiques però defensat un futur de llibertat. Arribats a Brussel·les vam fer de país normal: actuar conjuntament en la defensa dels interessos catalans, tal com fan amb normalitat tots els països. Aviat se’ns va afegir en Raül Romeva i després la Maria Badia.
Al parlament europeu vam organitzar molts actes conjuntament, com ara el 2011 la presentació de la Plataforma Barcelona Decideix amb l’Alfred Bosch, i també junts vam signar moltes preguntes parlamentàries a la Comissió Europea, esmenes a directives i declaracions escrites. També anàvem sovint a veure plegats els partits del Barça amb en Raül; eres patidor de mena!
Juntament amb en Raül Romeva, va ser un plaer participar en el pròleg i en la presentació el 2011 del teu llibre Converses amb Oriol Junqueras: hi mostres només una petita part dels teus coneixements d’història. En Santi Fisas encara avui recorda i explica embadalit aquell viatge que vam fer tots tres el 2011: tornant d’Estrasburg a Barcelona, Air France ens va deixar penjats a Lió. Vam llogar un cotxe i tu ens vas estar explicant durant hores, tot baixant per l’autopista, el nom de cada castell i els indrets on batalles decisives havien marcat el nostre destí.
El 2012, un cop escollit diputat al capdavant d’una ERC que va obtenir 21 diputats, vas fer un discurs d’investidura al Parlament de Catalunya sense papers, tot parlant de política monetària i de la flexibilització quantitativa (o Quantitative Easing, QE, en anglès) de la Reserva Federal: ‘Esperaven Braveheart i fou Keynes‘ va titular en Quico Sallés la crònica d’un debat en el qual ja vas mostrar els teus amplíssims coneixements d’economia.
Recordo també una conferència amb tu i Raimon Obiols el 2013, en un Consell Nacional d’ERC, en la qual el líder socialista va parlar del ‘botó de la independència’, tot fent referència als costos de la seva consecució. Aquell 2013 també vam omplir a vessar la Biblioteca de Girona tot parlant de Joan Sales i de la seva gran novel·la Incerta Glòria, juntament amb la Muriel Casals, Maria Bohigas i Jordi Pujol. Finalment, també van coincidir a Tolosa el febrer del 2014, quan l’Albert ens va fer gaudir dels seus amics en ple cap de setmana de carnaval: ens va entrevistar per al diari Berria en Martxelo Otamendi.
Vam estar a punt de fer una llista conjunta a les eleccions europees del 2014 que, tot i no ser possible, va obrir la porta a la configuració de Junts pel Sí el 2015, essent-ne Raül Romeva el cap de llista: en Raül és ‘l’home que ens roba les nòvies‘, segons l’Anna Punsoda. En el camí cap a la llibertat ho estem provant tot de totes les maneres, que no sigui dit!
Especialment important va ser l’acte al Parlament Europeu del 24 gener de 2017: el president Puigdemont, el conseller Romeva i tu en vau omplir com mai la sala més gran. L’acte va ser possible gràcies a la protecció de Martin Schulz, ja que el PP maniobrava activament per suspendre’l.
El 19 de desembre passat vam venir amb 6 eurodiputats a Estremera a veure-us, però no ens hi van deixar entrar. Tot i haver sol·licitat permisos des de feia setmanes, i a diferència de molts altres països europeus on els parlamentaris ni tan sols han de demanar permís per a visitar un pres, el govern del PP ens en va denegar l’entrada. Et portava un llibre que recordo que una vegada et va emocionar, un dia que te’l vaig deixar en un avió: les poesies de Màrius Torres en una exquisida edició bilingüe català-francès, Paroles de la nuit. Te’l duré tan bon punt el nou govern del PSOE ens deixi visitar-vos.
Acabo amb quatre versets de ‘La ciutat llunyana’ d’aquest gran poeta de Lleida que coneixes prou bé:
«Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir
entre runes de somnis colgats, més prop de terra.
Pàtria guarda’ns, la terra no sabrà mai mentir.»
Espero que ben aviat puguis escoltar com canta aquest poema na Meritxell Gené, tant en la seva versió ràpida com versió lenta. Una abraçada molt forta, records als altres presos d’Estremera i fins aviat!
Ramon Tremosa
