La criatura que volta per casa, la gran, l’hereu, ja ha entès a quina classe social pertanyem. L’estiu passat servidora, comme d’habitude, vivia estressada i, comme d’habitude, parlava sola, en veu alta, per a mirar d’ordenar pensaments i no oblidar les tasques pendents (a vegades, la meva alienació és tal que em desdoblo i parlo amb mi mateixa com si dins meu tingués un assistent personal a qui, el meu jo exterior, li recorda coses perquè les anoti i me’n faci memòria quan el caos impera). El fill, que tot ho observa, un dia es desperta i em diu: “Mama, recorda que avui és l’últim dia per a fer el pagament a l’Elisenda.” Jo me’l vaig mirar embadocada perquè no tenia ni la més remota idea de què recoi em parlava. “Quin pagament? Quina Elisenda?”, li vaig demanar. “No ho sé, mama –va respondre–, però ahir vaig sentir que deies que avui havies de tenir al banc els diners de l’Elisenda.” La conversa va ser surrealistament divertida i vaig trigar hores a treure’n l’entrellat, fins que, tot d’una, patapam!, vaig lligar caps: la paraula estranya que havia pronunciat davant la criatura no existia encara, per sort seva, en el vocabulari del meu fill, de manera que el seu cervellet va cercar el mot més similar en el seu imaginari: Elisenda = Hisenda. Em vaig empassar la culpa de sentir que els meus neguits fiscals havien enverinat el meu fill i, seguidament, vaig procedir a explicar-li què era Hisenda. Aquell dia el nano va entendre què són els impostos. Primer va trobar-ho injust: “Doncs quina merda, això de pagar impostos, no? Treballes molt, mama, i a sobre et treuen diners?” A continuació va venir l’explicació de què eren els serveis públics i com es finançaven: va entendre que l’escola on va, l’ambulatori, la biblioteca, etc., no és que siguin gratis, sinó que els paguem entre tots. “Si no fos així –li vaig dir–, potser no podries anar a l’escola o no podríem pagar el metge quan estàs malalt, tal com passa als Estats Units, per exemple, on els rics poden pagar tots aquests serveis i els pobres, no.” El nano es va quedar una estona cavil·lant i tot d’una va demanar: “Nosaltres no som rics, no?” “No”, li vaig respondre. Ell va respirar profundament, va dir que en aquest cas li semblava molt bé, això dels impostos, i se’n va anar a jugar. Aquella nit no podia dormir (és clar, la por de fer-se adult, la por futura d’Hisenda, de la precarietat, assumir que som i serem classe treballadora… pobre nano!) i em va fer una darrera pregunta abans d’aclucar els ulls: “Si no som rics, quan et moris què em deixaràs?” “Malparit”, vaig pensar. “Ja em vols matar? No et podré deixar gran cosa. Els meus béns materials ara mateix són l’ordinador MacBook amb el qual treballo, la Thermomix que em van regalar i la bicicleta plegable Brompton, que sol mantenir un bon preu de mercat malgrat el pas dels anys. Això et puc deixar”, li vaig respondre. “Res més?”, va preguntar entristit. Aleshores li vaig dir que hi havia els drets d’autora i que com que he escrit alguns llibres i algunes obres, ell podria ser l’hereu dels meus drets. I, malgrat que li vaig fer entendre que era misèria, el nano es va adormir imaginant que, de les meves obren, se’n feien superproduccions que en un futur, amb mi ja difunta, tal vegada el farien sortir de pobre. 

En acabat, vaig ser jo qui no podia agafar el son. Vaig recordar que una vegada que parlàvem d’herències en un programa de tele, algú em va demanar què tenia previst d’heretar jo dels meus pares. “El seu capital humà –vaig respondre–; la seva bondat, la voluntat de ser millors persones per fer millor la vida dels altres, l’empatia.” De fet, és una herència en vida que els meus pares m’han deixat sense que hagi quedat escrita enlloc, sense que l’estat n’hagi cobrat impostos. L’endemà d’aquella anècdota de l’Elisenda-Hisenda, vaig parlar amb el meu fill. “Ahir vaig dir que no som rics i no és del tot cert”, li vaig deixar anar. Ell em va mirar encuriosit. “Sí que ho som, però és una riquesa que no té res a veure amb els diners, ni amb les cases que la gent té ni amb els béns materials; és una riquesa que es veu, que es té, però que no es pot vendre ni es pot comprar. Saps en què és rica, la mare, i en què vol que sigueu rics, la teva germana i tu?” Ell es va encongir d’espatlles: “En amistats, fill. Per mi, els amics són la família triada, els lligams que no vénen de la sang, sinó de la cura dels vincles en el dia a dia. El dia del meu aniversari hi havia molts amics celebrant-lo amb mi, ho recordes? Però sempre hi són, no només quan faig anys: hi són també quan estic malament i vénen a fer-me companyia, hi són quan em cal una abraçada, quan necessito un escut, una veu que em recordi que val la pena seguir malgrat que tot pesi, hi són per a compartir viatges, per a riure i també per a plorar. I això, fill, em fa immensament afortunada i rica, perquè no tothom pot dir que en té, d’aquesta mena d’amics. Jo encara no entenc si me’ls mereixo del tot, però tinc clar, amor, que els meus pares em van ensenyar que important que era l’amistat, i a ells els ho van ensenyar els seus pares, i jo t’ho vull ensenyar a tu. La mare et donarà eines i tu, amb més sort o menys, et construiràs una vida. I potser les coses es torçaran o potser t’anirà molt bé, però si cuides la gent que t’envolta, per més que els diners et facin patir i que la vida et colli, tindràs l’antídot de molts mals.”

“M’has entès, fill?” “Sí, mama. Però has pagat allò de l’Elisenda?”