“Ser la filla de la víctima i del botxí és una càrrega terrible”

“Fa quatre anys que intento inventar-me una nova existència, després d’amputar-me totes les certeses.” La vida de Caroline Darian, filla de Gisèle Pelicot, va canviar de dalt a baix el 2 de novembre de 2020, quan la seva mare li va explicar que el seu pare, Dominique Pelicot, l’havia drogada perquè desenes d’homes la violessin. Com és habitual quan se sofreix un xoc traumàtic, Darian ha retingut un detall d’aquell dia en què va saber que el seu pare havia estat detingut: les xifres blanques del rellotge del forn de la cuina, que marcava les 20.25. Va ser el darrer minut de la seva vida anterior. Tal com ella mateixa explica a I vaig deixar de dir-te pare (Edicions 62), aquesta primera notícia terrible només era el començament de tot allò que havia de venir. A mesura que avançaven les investigacions, també van descobrir unes fotografies en què ella mateixa apareixia adormida, i l’abast de les agressions a la seva mare, que es van allargar deu anys.

Crit d’alerta sobre la submissió química

El llibre, que s’acaba de publicar en català, és un relat en primera persona demolidor. És íntim, personal, colpidor, però també valent i conscient: Darian, que s’ha convertit en una activista contra la submissió química, hi deixa ben clar el component col·lectiu, vol que sigui un crit d’alerta sobre l’abast de les violències sexuals. I ho ha subratllat en la presentació del llibre: “M’ha ajudat molt investigar què representa la submissió química. No és un succés i prou, és molt més. Abans s’associava únicament a l’àmbit festiu, i no. El meu compromís és que s’entengui que és un problema de salut pública. Adonar-me de la utilitat d’explicar-ho m’ajuda a superar el trauma personal. Trobo un cert consol a mirar d’ajudar unes altres víctimes, em fa avançar en el dol.”

Darian ha explicat que la seva mare en aquests moments es troba bé i que continua la seva vida. “Ha trobat una mena de serenitat postjudici.” Però ha recalcat que la família no estava gens d’acord amb el veredicte, perquè la majoria de penes imposades eren molt inferiors a les que havia demanat la fiscalia. “El judici ha estat dur i esgotador. Encara som en l’etapa dels recursos i el procés de dol continua.”

Ara bé, malgrat que el judici ha servit per a condemnar Dominique Pelicot, encara no s’han esclarit tots els seus crims. No tan sols se’l relaciona amb moltes més agressions sexuals i amb un homicidi, sinó que també podria haver agredit sexualment la seva pròpia filla, tenint en compte que es van trobar un parell de fotografies en què Caroline Darian apareixia adormida i amb una roba interior que no era seva. “Crec que Dominique no es va aturar amb Gisèle”, ha dit Caroline Darian en la conferència de premsa. “El judici no ens ha permès de saber quan va començar tot plegat i quanta gent hi ha implicada. Ell té la personalitat tan dividida que li és impossible d’admetre la veritat completa. Si pogués iniciar un altre procés contra ell ho faria, però només hem trobat dues fotografies. No sé si podem fer-ho, en la mesura que ell no ha volgut respondre. Jo em quedo amb dubtes i incerteses.” De fet, així com ha reconegut les agressions contra Gisèle, Dominique Pelicot ha negat haver-ne comès  amb la seva filla.

Amb tot, si el sistema sanitari fos més efectiu a l’hora de trobar proves de submissió química, els processos judicials tindrien més opcions de prosperar. Tal com denuncia Darian, no es forma els metges perquè puguin detectar-ho, i sovint les víctimes no saben que ho són o, si més no, no estan del tot segures que ho són. Cap dels metges a qui va consultar Gisèle Pelicot sobre les seves llacunes de memòria, pèrdua de cabells i de pes i insomni no va ni tan sols sospitar quina podia ser-ne la causa real, i en cap cas li van proposar de fer anàlisis toxicològiques. “En el meu cas, si hagués tingut anàlisis toxicològiques, potser podria haver demostrat submissió química, però no ha estat així”, ha afegit Darian.

Un sistema revictimitzador

Més enllà del seu cas individual, Caroline Darian insisteix en la necessitat de millorar l’atenció a les víctimes a l’estat francès. Un dels moments més durs del relat, de fet, és quan narra la seva hospitalització a causa del xoc psicològic dels primers dies. “Si m’hagués pogut beneficiar d’un seguiment terapèutic sense que m’haguessin deixat sola, lliurada a mi mateixa… No hauria acabat en aquest hospital”, diu al llibre. “Quan començarà, la justícia, a protegir i fer costat a les víctimes? Com poden deixar que les persones traumatitzades tornin a casa seva soles, com si no hagués passat res?”

Tal com ha afegit en la presentació, la revictimització va més enllà de l’atenció en un primer moment. En aquest cas, ha estat especialment evident durant el judici. “Acusats i advocats han tingut un propòsit i un to violent, i és important que la societat s’adoni que això no és acceptable, que no es pot permetre absolutament tot en un procés judicial.” En aquest sentit, la decisió valenta de Gisèle Pelicot de fer el judici en obert no ha servit tan sols per a assenyalar els agressors, també ha evidenciat les mancances d’un sistema que encara culpa les víctimes. “Fer el judici a porta tancada hauria estat un regal per als acusats. Quan els processos es fan a porta tancada, els acusats expliquen el que volen i a qui volen, especialment al seu entorn. Fer-ho així era una manera de donar força a la frase ‘la vergonya ha de canviar de bàndol’. No és ella, com a víctima, qui ha de portar la càrrega.”

La frase ja s’ha convertit en un lema internacional contra les violències sexuals, i Darian ha explicat que la idea va ser seva. “La frase em va venir al cap quan vaig començar a escriure, poc després de saber els fets. Sóc la filla d’un dels depredadors sexuals més grans i visc des de dins la vergonya de dur l’ADN i el cognom Pelicot, de ser la filla del botxí i de la víctima alhora. Crec que interpel·la, sobretot, les víctimes. No els correspon a elles dur la càrrega de la vergonya.” El pes que li ha representat el fet de ser la filla de Dominique Pelicot és una idea sobre la qual insisteix especialment al llibre: “Ser la filla de la víctima i del botxí és una càrrega terrible.”

El dol per un pare que ja no existeix

Un dels temes principals del relat és la dificultat que ha significat per a Caroline Darian el procés de dol pel pare que ella creia que tenia; una figura que s’ha adonat que no va existir mai realment. “El meu pare és un criminal, i bé hauré d’aprendre a viure amb aquesta realitat implacable”, diu al llibre. “A acceptar el dilema entre la necessitat de justícia, de veritat, i l’amor que he pogut sentir per ell.”

És especialment colpidora l’alternança de records feliços amb ell amb la cruesa de la veritat després de saber qui era realment. “Quantes reserves de duplicitat s’han de tenir per haver interpretat la comèdia de la tranquil·litat durant tots aquests anys…? […] Sempre has estat un pertorbat? I nosaltres no hem vist res? És possible viure amb un pare sense arribar a conèixer-lo?” Ningú no havia sospitat mai del que realment feia Dominique Pelicot, tot i que, amb perspectiva, Darian ha vist com va controlar durant anys Gisèle, que va perdre gran part de la seva vida social.

Caroline Darian diu que sent un gran orgull per la resta de la seva família, que ha assenyalat, decidida, que no té res a veure amb ell. “El crim no és genètic, és una opció deliberada de cada persona”, ha dit, en resposta als periodistes. “Que el teu pare sigui un criminal no vol dir que tu també ho siguis.”

De totes maneres, el cas va trastocar l’equilibri familiar, i més, a mesura que apareixien noves informacions. També va fotografiar d’amagat les dues cunyades de Darian despullades, i havia instal·lat sistemes de captura d’imatges en ràfega al lavabo i als dormitoris. A això, cal afegir-hi més informacions que la família va anar sabent. Per exemple, que Pelicot havia violat una altra dona una desena de vegades entre el 2015 i el 2020, també per mitjà de la submissió química.

Molts mitjans han destacat la brutalitat d’aquestes accions, però I vaig deixar de dir-te pare també és un relat que deixa ben clar que no és un succés aïllat, que els agressors sexuals no són “els altres”, no són aquells monstres que surten de nit i agredeixen en un carreró fosc, sinó que, en la majoria dels casos, formen part de l’entorn proper de la víctima.

El coratge de Gisèle Pelicot

Una altra de les coses més dures que es narren al llibre és la incomoditat que, en alguns moments, Caroline Darian va sentir amb la manera de reaccionar de la seva mare. Mentre que els fills van reaccionar amb ràbia, ella va tenir una resposta diferent, que a vegades costava d’entendre des de fora. El seu ex-marit la intentava manipular des de la presó amb cartes victimistes, i ella en alguns moments sentia compassió, o fins i tot cert sentiment de culpa. És una reacció psicològica que pot aparèixer en casos com aquests, més tenint en compte el control i la dependència que l’agressor havia construït prèviament sobre la víctima. Però, tal com ha vist el món sencer, Pelicot ha sabut sobreposar-s’hi amb coratge per assenyalar-lo públicament, a ell i també a la resta d’agressors.

El retrat que Caroline Darian fa de Gisèle commou i és ple d’amor i admiració. Explica que Gisèle va perdre la seva mare quan tenia nou anys i que això li va forjar un caràcter d’acer: “No es doblega. Adora la vida, tant si li té reservades sorpreses bones com dolentes.” “Després de la revelació dels fets, la meva mare va deixar el domicili conjugal, sense plorar, o gairebé. Cinquanta anys de vida compartida de sobte posats en dubte. […] Sembla una reina medieval. Amb el cap ben alt i sense queixar-se. La veritable heroïna, dreta entre les ruïnes, és ella.”

I ella continua el seu exemple, que ha marcat un abans i un després. “No és possible voler ajudar les víctimes si tens vergonya de ser-ne una.” Per això destaca el fet d’aixecar la veu, d’assenyalar els culpables; d’entendre, prevenir i detectar les violències. Perquè històries com la seva, com la de la seva mare, no quedin mai més enterrades en la culpa, la mentida i el silenci.