Carolina Ferrando
Carolina Ferrando en un moment de l'entrevista per Skype

“Quan hem d’intubar un malalt li demanem si es vol acomiadar de la família. A vegades no ho entenen i estan molt espantats i hi ha moltes llàgrimes.” Carolina Ferrando té vint-i-vuit anys i és resident de quart any a l’UCI de l’Hospital Clínic de València. Assumeix que Medicina Intensiva no és una especialitat ni còmoda ni fàcil, que les guàrdies són molt dolentes. La primera onada de la covid la va viure amb molta més normalitat que ara, perquè tenien els setze llits ocupats i una petita ampliació amb el servei d’anestèsia. Molt diferent de com està ara l’hospital.

Els seus pares també són metges, però no de cures intensives. Viu sola i la part que va dur més malament del confinament va ser no tenir contacte amb la família. Ara sí que els veu. Amb distància, màscara i les finestres obertes. Per desemboirar-se de la pressió de l’hospital fa bicicleta, muntanya i escalada. Ara ha reprès la dansa clàssica que va estudiar quan era més jove.

Parlem amb ella per Skype dimecres a les deu del matí. El gat es passeja per davant la pantalla. Sembla que li recrimina l’absència. Acaba d’arribar a casa després d’una guàrdia de vint-i-quatre hores. Dos adjunts i ella, i una altra persona a temps parcial, veuen més de trenta ingressats a crítics. No donen l’abast, diu.

Com era la vostra experiència com a resident a l’UCI abans que començara la pandèmia?
—Era molt diferent del que visc ara. La medicina intensiva no és una especialitat ni còmoda ni fàcil. És dura. Tens guàrdies molt dolentes. Pacients molt greus i situacions molt difícils. Vas absorbint tota la informació i l’aprenentatge. Sempre tens dubtes i inseguretats.

I com va ser l’inici de la pandèmia la primavera de l’any passat?
—Al principi vam tenir molts ingressos seguits, però després es va estabilitzar. Era molt estressant, perquè no en sabíem res i ens va agafar a tots per sorpresa. Havíem d’estudiar totes les coses noves cada dia. Hi havia canvis en els tractaments… Al Clínic compartim crítics amb anestèsia, i quan teníem l’UCI plena amb els setze pacients, que és la capacitat que teníem, els següents malalts se’ls quedava l’equip d’anestèsia. Nosaltres teníem els setze llits, i ells, quatre o cinc, o potser algun més, allí s’ingressaven els malalts greus no-covid. Es va estabilitzar, no vam tenir més càrrega que aquesta. Les guàrdies eren dolentes, perquè són pacients que a la mínima es dessaturen i són complexos, però en altres hospitals ho van tenir pitjor.

Dieu que són pacients complexos. En què es diferencien dels altres malalts que ateneu a l’UCI?
—No és que siguen més complicats. Hi ha pacients molt més complexos que has d’estudiar més per saber manejar-los. Passa que els covid s’estan molts dies a l’UCI. Són pacients que si empitjoren costa molt que remunten. Si es dessaturen, que és el que els sol passar, costa molt més… A més, per entrar a atendre’ls t’has de posar l’EPI i això amb els altres no ho fas, no t’has de vestir de dalt a baix. Això és més feina, més estrès, més calor…

“Es crea un vincle molt especial amb els pacients que passen molts dies a l’UCI i amb les seues famílies”

En aquesta tercera onada la situació no és tan tranquil·la a crítics.
—Nosaltres diem que hi ha hagut una segona onada i un tsunami sobre la segona, perquè no va arribar a baixar mai. Ara tenim molts més pacients covid però també no-covid, que això en la primera no va passar. No sé si es morien a casa o què. Ara tenim molta més feina.

A banda de la càrrega física, l’emocional com la teniu?
—Cadascú fa com pot. És una situació que no vaig pensar que viuria mai en la meua vida. Ni en les pel·lícules. No m’ho imaginava. Ho visc fent cada dia el que s’ha de fer. Intentant desconnectar fora de la feina i no estar sempre clavada en això. S’ha de fer desconnexió i neteja emocional. Hi ha gent que està més bé i uns altres que estan més malament. Hi ha gent més estressada i gent que menys. Jo vaig viure molt malament el confinament, perquè visc sola i no veia ningú, ni la meua família ni ningú. Ara sí que puc veure la meua mare, amb màscara i amb distància, però ho visc d’una altra manera.

Teniu ajut psicològic?
—[Riu] La veritat és que no en tinc. No sé si el necessite o no. Potser tothom necessitaria una ajudeta… La meua ajuda psicològica és fer exercici, eixir a l’aire lliure, a la muntanya, estar amb el gat que tinc a casa i amb els gossos quan vaig a casa de ma mare. Veure la família el cap de setmana amb màscara, la distància, les finestres obertes… Parlar amb les amigues, explicar-los tot el que vivim. Aquesta és la meua ajuda psicològica.

La situació en què es troben els malalts ingressats a l’UCI us permet de mantenir-hi alguna classe de relació?
—Sí, és clar. Per desgràcia, la majoria passen tants dies a l’UCI… Establim relació amb el pacient i amb les famílies, perquè al principi d’aquesta malaltia solen estar intubats i sedats. Amb la família parlem per telèfon i no ens veiem, però es crea una mena de vincle. Ja no sóc la doctora Ferrando, ja em diuen Carol… Ells desitgen que els cridem, que els donem notícies. Quan un pacient es desperta, costa molt traure’l de la unitat, i el veus cada dia. Ells saben que ets la seua doctora. Anem tapats, però ens coneixen. Es crea un lligam especial. Amb pacients que fan una estada llarga, hi he mantingut contacte. Volen saber qui ha estat el seu metge, a vegades ens envien un detall, parlen amb tu. Estan molt agraïts. L’últim de llarga evolució que vaig tenir, més de dos mesos, quan se n’anà a la sala m’enviava besades a l’aire. Això reconforta. El treball ha servit d’alguna cosa.

Com és el despertar d’una persona que ha estat intubada i sedada durant dies o potser setmanes?
—El despertar sol ser complicat. Els pacients covid passen molt de temps amb dosis molt altes de sedació i relaxant muscular. El despertar sol ser dolent. Els has de posar molt de tractament, com ansiolítics, per a controlar-los i que es desperten centrats i coherents. És dificultós. En el primer despertar no es comuniquen gaire. Estan intubats. Els has de tranquil·litzar, perquè estan molt inquiets, i explicar-los on són i què els ha passat. A mesura que passen els dies, ja pots comunicar-t’hi més. També els lleves el tub. A vegades tenen traqueostomia i no els pots extubar i això dificulta parlar amb ells. No tenen veu. Quan estan més bé ja pregunten per la família.

Les persones que sou a l’UCI feu d’intermediaris entre els pacients que estan tan aïllats i les seues famílies, que no els poden ni veure i ni tan sols poden anar a l’hospital.
—En la primera onada ho fèiem amb els nostres telèfons mòbils, perquè no teníem més recursos. Els posàvem en una fundeta de plàstic i fèiem la videotelefonada als familiars. Després ja es van aconseguir uns mòbils, que per cert han desaparegut en aquesta nova onada. Si els pacients tenen mòbil o la família ens el pot dur a la porta, ho fem així. Això ho vius com una experiència emocionant. Poses cara a les persones amb qui et comuniques per telèfon. S’emocionen quan veuen el familiar. Enmig del que vivim, és una experiència bonica.

També hi ha hagut comiats, per telèfon. N’heu viscut cap?
—El pacient covid té una cosa que anomenem hipoxèmia feliç. És a dir, té la saturació molt baixa, però ell no té una sensació d’ofec exagerada. Quan els diem que els hem d’intubar, no ho entenen i la majoria et diuen, com pot ser, si jo no em trobe tan malament. I els ho has de fer entendre, que sí, que és el millor per a ells. En aquesta situació hem tingut moments complicats. Els proposem de parlar amb la família, fer una videotelefonada abans de sedar-los. Els demanes que s’acomiaden i els dius que quan estiguen millor els despertaràs. Òbviament, no en tots els casos els hem pogut despertar. En alguns casos ha estat un comiat definitiu, i en altres, un fins després. Aquest moment és molt dur. Hi ha moltes llàgrimes, el pacient està molt espantat. Crec que són els moments més difícils que tenim nosaltres. Jo sempre els dic, no et preocupes, que tot anirà bé, que són uns dies, però per dins pense que potser no es despertarà. No sempre els podem despertar. I és dur.

En aquests casos, la família sí que sap que l’adeu pot ser definitiu.
—Sí que ho sap. Una cosa que he après en aquests pocs anys que fa que sóc a l’UCI és que sempre has d’intentar que la família entenga quina pot ser la pitjor situació. En un pacient d’aquests sempre els diem que està molt greu, que està per intubar i sedar i que és possible que sobrevisca. Aquesta part els l’has de dir. No els pots crear falses esperances. Els hem de dir el millor que pot passar, i el pitjor. Totes les possibilitats.

Patiu angoixa per no poder dedicar el temps necessari a cada malalt?
—Jo ho visc ara com la pitjor situació d’ençà que tot això va començar. Ja he dit que tenim setze llits de crítics normalment i ara tenim els pacients repartits per tot l’hospital. I som els que som. I a vegades et criden de vint llocs alhora i no pots dedicar el temps que necessita el pacient o no pots arribar tan ràpidament com voldries perquè has de ser a deu llocs a la vegada. HI ha massa pacients. La infrastructura no és tan bona com ens agradaria.

A quants pacients ateneu en una guàrdia?
—En la guàrdia som tres persones: dos adjunts i un resident. I hi ha un altre adjunt de reforç durant el dia, però no a les nits. Abans d’això solíem anar tots a una. El resident sempre anava acompanyat pel seu adjunt, i ara hi ha tants pacients que cadascú fa la feina pel seu compte. A vegades no ens arribem ni a veure. Som entre tres i quatre persones per a tenir cura de més de trenta malalts.

“Ni els meus amics ni la gent en general no és conscient del que passa ací dins. Ni s’ho poden imaginar”

Heu viscut el cas en què no podeu dur un pacient a l’UCI que ho necessita per falta d’espai?
—Tant com això, no. Som més estrictes, ara. Per anar a l’UCI, una persona ha de tenir unes determinades característiques, ha d’estar en bona condició general, no ha de ser pluripatològic, perquè el tractament no li faça més mal que bé. Potser abans, si sobraven llits, i teníem un pacient que estava al límit i dubtàvem si l’ingressàvem o no, l’ingressàvem. Ara aquesta situació no es dóna. No hi ha llits. Ara amb els companys de cardiologia veiem pacients que potser estan per a ingressar, i alguns sí que els ingressem, però altres es queden a cardiologia, vigilats per ells, o en uns llits de monitoratge que tenen… Passa també en altres especialitats. No podem abraçar tant com abans.

L’edat també influeix?
—Els pacients amb covid són cada vegada més joves. Aquests mesos hem vist que en pacients de més de vuitanta anys la mortalitat és molt alta. Òbviament, si tenim un pacient de cinquanta anys i un de vuitanta que saps que no suportarà l’UCI, ingressem el més jove.

Sou en el grup d’edat de la gent que es considera jove, i aquests mesos s’ha dit moltes voltes que els joves no es cuiden, que pensen que això no és cosa seuaQuè en penseu, d’aquest discurs?
—La societat generalitza. Que si els millennials, que si no sé què… La generalització no es pot aplicar a tothom. Hi ha molts joves que estem implicats i veiem la realitat d’una altra manera.

Els vostres amics entenen la pressió que viviu a la vostra feina?
—Les meues amigues metgesses ho entenen, encara que potser no veuen la intensitat com la veig jo dins l’UCI. Però els qui no són metges crec que quan els parle es pensen que els explique una pel·lícula de ciència-ficció. Els meus amics i la gent en general, per molt que isca a les notícies, que ho diguem nosaltres, no en són conscients. La gent no es pot imaginar la situació que vivim. Per molt que ho diguem. Si no ho vius, no t’ho pots arribar a imaginar. Si jo mateixa no ho haguera viscut, no em podria imaginar mai això. La gent que no ho viu dia a dia, per molt que ho digues, els entra per una orella i els ix per l’altra. No els afecta.

Teniu casos a prop d’infectats de la covid?
—A la família, no. Anem amb molta cura. Però sí que tinc amics i companys de feina. En la primera onada es van contagiar dos companys de la unitat. I ara tinc amics que sí. Afortunadament, quasi no han tingut símptomes, però en aquesta onada ja és molt freqüent veure contagis a prop.

A banda de l’experiència professional, què us endureu d’aquesta experiència que viviu en primera línia?
—[Riu] És una pregunta molt complicada. Òbviament, aquesta situació serà per a mi una etapa de maduració personal. Em fa créixer, no solament en l’àmbit professional, sinó com a persona. He canviat les meues prioritats. D’ençà que treballe a l’UCI tinc una altra manera de veure la vida, perquè tot el dia veus gent que està molt malalta, gent que es mor. Són persones molt joves. Qualsevol es pot morir. Prioritzes altres coses a la teua vida.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.