Carme Riera: “El català no és només dels independentistes”

Un parell –mallorquí– de generacions vam descobrir amb un cert enlluernament el recull de contes Te deix, amor, la mar com a penyora, de Carme Riera. Ara fa cinquanta anys que en va sortir la primera edició. Eren les acaballes del franquisme, i allò va ser com una glopada d’aire fresc. Riera utilitza la metàfora de l’ampolla de xampany. El llibre, amb un pròleg incitador a la lectura de Guillem Frontera, passava de mà en mà. “Es venien com xurros”, diu Riera, però ella no en cobrava pas els drets, perquè Laia, l’editorial fundada per Alfonso Carlos Comín, destinava els diners a pagar altres edicions menys populars.

Tot això, l’autora ho recorda a Gràcies, un volum escrit per a explicar als lectors –ella s’estima més dir lectores– quin és l’origen del fet literari, quines són les seves arrels, les influències, la gent que ha conegut, i algunes curiositats que poden resultar gustoses, com ara, com tria el nom dels personatges.

Te deix, amor, la mar com a penyora, un llibre primet que, a primera vista, pot semblar poca cosa, va ser la porta d’entrada de Carme Riera a la literatura catalana, amb aportacions brillantíssimes com Dins el darrer blau, Cap al cel obert, Una primavera per a Domenico Guarini, o La meitat de l’ànima, entre molts més.

A banda de l’obra de creació, Riera va tenir un paper fonamental en l’estudi i la difusió de l’anomenada Escola de Barcelona, de la qual formaven part els poetes Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma i José Agustín Goytisolo. Ha escrit també una biografia deliciosa de l’agent literària Carme Balcells, de qui diu que va posar ordre en la seva vida literària.

De tot això, en parlam en aquesta entrevista. Riera ens cita en un hotel de Cala Nova, en plena badia de Palma. Ens asseiem a la terrassa i tot és blau. Ho emmarca tot la barana blanca, feta amb una balustrada que recorda molt el primer logotip de Laia. Ella pren un cafè amb gel i menjussa un parell de pastes. Diu que no ha pogut dinar perquè encadena les entrevistes.

—Qui era la Carme Riera que va escriure Te deix amor, la mar com a penyora?
—Era una joveneta molt inculta, amb moltes pors, amb molta responsabilitat, per altra banda. Tenia un nin petit… Se’n va anar a Laia amb una bossa penjada i un manuscrit per veure si li publicarien, i allà li varen dir que, segurament, no, perquè els contes no es publicaven, que potser al cap d’un any, i va sortir d’allà bastant decebuda…

—Inculta, dieu.
—Inculta en el sentit que havia acabat la carrera, però era inculta literàriament. Era una persona que començava a escriure, que no en sabia gaire.

—D’on van sortir, els contes?
—Molts van sortir de la realitat. Del que veia. Per exemple, “Que hi és, n’Àngela?” té molt a veure amb una persona que jo coneixia molt, que m’estimava molt, que sempre mirava pel balcó perquè la il·lusió de la seva vida hauria estat trobar una amiga per a poder-hi xerrar, i anar al cine. Mirava per la finestra per intentar trobar qualcú, cercava… I així sortien els contes.

—Són contes i són cartes. Feu una defensa de la literatura epistolar.
—Crec que som escriptora per aquesta qüestió. Perquè les cartes, per mi, van ser molt importants. Vaig anar a una escola de monges que ens feien escriure cartes. Jo crec que les cartes, a més, són femenines. Nosaltres, les dones, escrivim millors cartes que els homes, però, fixa’t, ara hi ha una cosa que em preocupa moltíssim. Ningú escriu cartes. I com que ningú no escriu cartes, i les cartes eren tan femenines, estam perdent una cosa que és eminentment de les dones, no dels homes. Una cosa més que perdem.

—Al llibre Gràcies reflexionau sobre l’èxit de Te deix amor… Com us l’expliqueu? Què va passar perquè un llibre de contes fes aquest esclafit?
—Jo supòs que hi té a veure que el franquisme ja agonitzava. Tots estàvem àvids de llibertat i de poder dir les coses que pensàvem, i crec que en aquest sentit això va ajudar molt. Si aquest llibre sortís ara, no tindria gens d’interès. Però en aquell moment, sí, perquè era una mena de botella de xampany que explotava.

—Dieu que no tindria gens d’interès, però sí que hi ha generacions d’al·lotes joves que el llegeixen. Hi ha una edició conjunta de Te deix, amor, la mar com a penyora i Jo pos per testimoni les gavines, i és un llibre regalat per mares a filles o ties a nebodes…
—A mi, la cosa que més il·lusió em fa el dia del llibre no és firmar un llibre nou, que és clar que em fa il·lusió, però sobretot, quan algú ve amb una Penyora, m’agrada molt, tant si és gent jove, com si és qualcú gran, que potser ha conservat aquell llibre i és una primera edició de fa cinquanta anys.

—Publicau Te deix…  l’any 1975. Tres anys abans, Pau Faner havia publicat els Contes menorquins. Per als illencs, llegir aquests texts i trobar-nos amb els mots de casa i veure’ls elevats a l’alta cultura va ser una fita mítica. Amb el pas dels anys, heu continuat mantenint la genuïnitat del llenguatge, tot i no viure sempre a Mallorca.
—A Barcelona, xerr català estàndard. Ningú sap que som mallorquina. Vaig anar-hi per estudiar, l’abric que duia en el vaixell se m’havia tacat i el vaig dur a la tintoreria que hi havia al barri de Sarrià, i vaig dir, “em poden llevar aquesta taca?”, i la senyora em va dir, “ai, nena, que ets mallorquina?” i jo dic, “sí”. I ella, “que coneixes un noi que es diu Joan?”. Jo vaig dir, som petits, però… No em tornareu a sentir xerrar mallorquí si no em dóna la gana, perquè em va parèixer terrible. I llavors, les meves companyes de passadís al Col·legi Major, eren de Tortosa, i el meu català primer va ser de Tortosa. Ara xerr un estàndard terrible, però tot d’una, a ca nostra, xerr mallorquí, i aquí no em ve cap paraula en català. I jo crec que l’entonació també em queda…

—Dèiem que Te deix… encara es llegeix, però no són les mateixes lectores ara que fa cinquanta anys. A nosaltres ens va enlluernar, ara per què pensau que es continua llegint? Què hi troben?
—És que no ho sé. M’agradaria saber-ho. Per això don les gràcies, perquè no ho sé. I si es continua llegint i continua essent agradable, encara estic més agraïda. Ara la gent ja no s’ha d’amagar d’una relació entre dues dones, ara que es poden casar. Quan jo pens això, m’agrada tant! Pens, quina meravella. Hi ha una anècdota que t’agradarà. Na Maria Mercè Marçal em va dedicar un conte i em va dir, potser t’enfadaràs. Era la història d’una professora que regala Te deix… a una alumna, i l’alumna diu, quina cosa més antiga. Jo vaig pensar que era fantàstic, que m’agradava molt que digués això. En aquest sentit, m’encanta que sigui antic. Però l’altre dia, una lectora molt intel·ligent, em va dir una cosa que em va agradar.

—Digau.
—Em va dir, amb això que sigui una parella de dones, ningú s’ha fixat en una altra cosa que és importantíssima: un professor i una alumna. I jo li vaig dir, és que jo em vaig casar amb el professor. Això és un altre tema que en aquella època tampoc no estava benvista. I per exemple, als EUA, quan jo hi vivia, era horrible. Una relació de professor amb alumna no agradava gens, encara que acabàs amb un casament.

—Un documentari, dues exposicions, la reedició del llibre, un llibre petitó, això no és normal…
—Jo pens que, quan et mors, solen fer coses d’aquestes i que ara s’han avançat [riu]. No hauran de fer res, després, ja ho tendran tot fet.

—Aquest llibre, Gràcies, és com un regal que feu als lectors, ens permeteu de guaitar per darrere l’esquena quan escriviu, perquè ens explicau com ho feu, d’on surten els temes, com posau els noms als personatges…
—És un homenatge a la gent que m’ha llegit contant-los coses del fet d’escriure. Què és el que pensam quan escrivim. On cercam els arguments, què és el que ens dóna tema. I jo vaig pensar que això podia interessar a la gent que m’havia llegit. L’altre dia, algú em deia, no m’hauria pensat mai que a la soprano d’Una ombra blanca li haguessis posat Simpson per Els Simpson [la sèrie animada]. I jo li vaig dir, és que a mi m’encanta, la sèrie.

—Heu citat l’editorial Laia. Al llibre dieu que us tractaven molt bé, però no us pagaven.
—Fins i tot, em llevaven anys. Per fer-me contenta, a la contracoberta em llevaven un any, sempre. Supòs que era una deferència.

—Volíeu que us llevessin un any?
—No. Jo volia que em pagassin.

—I no ho feien?
—No. Fins que no va arribar na Carme Balcells, no. Quan va arribar, va posar ordre i va dir que allò no podia ser. Ells em deien que per publicar altres companys que no tenien la sort que jo tenia, empraven els doblers que m’havien de pagar a mi. I com que es feien edicions com xurros, anava molt bé. I jo ho consentia.

—Teniu una idea de quants llibres s’han venut?
—No. No en tenc ni idea, però crec que hi ha més de quaranta edicions. Potser cinquanta… no ho he mirat mai.

—Parlau de Carme Balcells, que va posar ordre a la vostra relació amb Laia, però també a la vida literària?
—Absolutament. Era qui pensava en les editorials que et convenien, els premis on et podies presentar. Ho feia amb tothom que era a l’agència. A mi em va anar molt bé. A mi m’haurien continuat estafant tota la vida [riu].

—A moltes obres de Carme Riera, a Epitelis tendríssims, per exemple, hi ha molta poesia. No veurem un volum amb la vostra poesia reunida?
—No, però sí que hi ha un volum, un llibre d’aquests que es diu d’artista. Vaig fer uns poemes de maternitat que es poden entendre com a poemes d’amor dedicats a la meva filla, i na Marga Ximénez els va editar amb uns dibuixos seus preciosos, i na Montserrat Abelló, a qui estimava moltíssim, va traduir aquests poemes a l’anglès per al mateix volum. En aquest sentit, hi ha aquesta edició, però ja dic, és un llibre d’aquests molt costosos, d’artista, que no es va divulgar.

—A Gràcies, parlau molt de la importància d’haver estat professora i d’haver de bussejar dins els textos que heu d’ensenyar als alumnes, fins al punt que dieu que no seríeu la mateixa escriptora sense això.
—Crec que no. Si no hagués sabut bé tot el pensament de Petrarca, segurament no hauria sortit Una primavera per a Domenico Guarini. Sense haver estat professora de l’Autònoma, Natura quasi morta segur que tampoc no seria una novel·la de campus. A mi m’ha influït moltíssim el fet d’ensenyar. I, a més, m’agradava molt explicar literatura al matí i al capvespre, o al vespre, poder escriure.

—Vàreu notar una evolució en els alumnes que us arribaven els darrers anys respecte dels primers?
—Un canvi tristíssim. Els primers alumnes que vaig tenir a l’Autònoma eren extraordinaris. Molts d’ells són amics meus… Són gent vella, quasi, perquè jo m’hi duia pocs anys. A partir de l’any 2000, les coses van canviar, per empitjorar. La formació que duien del batxillerat era molt dolenta. Tenien mancances en escriptura i en comprensió lectora grossíssimes. A les classes sempre els deia que, si tenien qualsevol dubte, el preguntessin, però a darrera hora només sentia, què ha dit?, què ha dit?, perquè, per exemple, no sabia a què em referia quan deia el molt “heterodoxos”.

—On hem d’anar a cercar les vostres influències?
—M’agradava molt la poesia i, per tant, la influència dels poetes, tant en català com en castellà. Però una cosa que per a mi també va ser molt extraordinària són les Rondalles Mallorquines. Aquesta parla tan sucosa, tan fantàstica, que apareix a les rondalles, això em va ajudar molt. A més, jo ja som molt major, i quan jo era petita, la televisió era una cosa molt curta, i què és el que t’agradava? Sentir xerrar. No sols que et contassin coses, sinó escoltar darrere la porta, sentir la gent que xerrava. Hem perdut tant… La llengua era tan extraordinària, tenia tants de matisos… La meva tia, que parlava un mallorquí meravellós, quan li demanaves, “com estàs?”, deia, “avui estic un poc aclucada”. O “estic niala”. Ara, quan preguntes a algú com està, respon “bé” o “malament”. No té matisos, però això d’aclucat, nial… tots aquests matisos s’han perdut. A les Rondalles, les madones i els homes xerraven fantàstic. Tot això, com que ho has sentit, ho tens dins, crec que t’ajuda. No sé de què podran escriure els qui només fan whatsapps.

—Aquesta riquesa la teníeu a casa, però l’educació la vàreu fer en castellà, i Aina Moll us va empènyer a escriure en català.
—Va ser molt important per a mi, per això hi ha un capítol dedicat a ella. N’Aina em va dir, et sortiria molt millor en català, i va ser la persona que em va ensenyar les beceroles del català, i en aquest sentit li estic molt agraïda.

—A banda de la creació literària, també sou estudiosa de la literatura. Vàreu donar nom a l’Escola de Barcelona, entre més. El fet d’estudiar i de conèixer a fons aquests poetes us va ajudar a créixer com a escriptora?
—Vaig començar a escriure sobre aquest grup de poetes de l’anomenada Escola de Barcelona quan, per exemple, a en Barral crec que no li havien dedicat ni un article. A en Jaime Gil de Biedma, potser un. En Goytisolo sí que tenia més predicament. Em va agradar arribar a desllorigar com ho feien. Conèixer-los, però no tan personalment, encara que amb en Goytisolo, sí, i quan es va morir jo vaig tenir un dels grans disgust de la meva vida. Va ser una cosa terrible, hi tenia molta complicitat i molta confiança. Als altres, menys, però sí que xerrar de literatura amb ells va ser molt bo.

—Com hi vau arribar?
—Telefonant-los. Els deia que volia fer una tesi sobre ells, i això els agradava. Per exemple, en Barral em citava al senat, perquè era senador, i em presentava: “Aquesta noia està preparant una tesi…”. I en aquest sentit els feia gràcia. I en Jaime Gil també va ser molt simpàtic. El dia de la lectura de la tesi varen venir a sentir-se tots tres ben contents.

—Sou una autora catalana, però el vostre objecte d’estudi és la literatura en espanyol, i a més sou acadèmica de la llengua espanyola. Com funcionau?
—Amb dos ordinadors [riu]. Jo he estat catedràtica de literatura espanyola, i, per altra banda, he escrit en català. Per mi no és cap cosa estranya, perquè són dues llengües cosines germanes, que s’influeixen mútuament en el sentit positiu. No em representa un problema. I, quant a les ficcions, a partir d’un moment en què amb la meva traductora, que era na Lluïsa Cotoner, molt amiga meva, no estàvem d’acord, ens barallàvem, vaig pensar que em traduiria jo. I em traduesc. Faig versions i, per exemple, els darrers llibres els he fets a la vegada.

—…
—Amb els dos ordinadors. Dos portàtils, l’un al costat de l’altre, perquè una llengua millora l’altra contínuament. Si comences en català i passes aquella plana al castellà, el castellà et dóna els defectes que pugui haver-hi. És com una pantalla, com un vidre. Mira, n’Atxaga va explicar que també li passava. Et dóna una altra perspectiva, l’altra llengua.

—I ho feu simultàniament? Escriviu un capítol i anau a l’altre ordinador i el traduïu, i arran de la traducció, tornau al català…
—Sí, sí. En els llibres de ficció, l’original sempre és en català. En els d’assaig literari, no.

—No us ocasiona cap problema, aquest bilingüisme actiu?
—A mi, no. Jo sempre dic que tenc un luxe, que és tenir dues llengües. Les llengües no estan enfrontades, al contrari, estan enfrontades les persones.

—Aquest enfrontament…
—Jo crec que hi ha necessitat de no estar enfrontades, per tant, sabran ells per què s’enfronten. A mi em pareix que tenc el luxe meravellós de tenir dues llengües. No tenc cap problema. I defens aquí el català, el mallorquí, si vols, i el vostre menorquí, i l’eivissenc, que té variants dialectals de les nostres illes, l’hem de defensar aferrissadament, perquè si no el defensam nosaltres, no el defensarà ningú. I per mi, un país que té més llengües és més ric que un que només en té una.

—Enteneu que la gent pensi que la llengua que s’ha de defensar és el català perquè és la que està en perill de maltractament i de desaparició?
—Jo crec que s’ha de defensar aferrissadament el català perquè està en perill, com ho està qualsevol llengua que no sigui majoritària, però no davant l’espanyol, sinó davant l’anglès. És l’anglès, que s’ho menjarà tot. En aquest sentit, l’hem de defensar, però crec que el defensen bastant malament. Perquè fan del català una llengua molt antipàtica, en comptes de fer una llengua atractiva i simpàtica. El català no és només dels independentistes. El català és de tothom que el xerri i que l’estimi. I en aquest sentit pens que estimar el català vol dir fer-lo una llengua amable, una llengua amb la qual tu seràs més ric. Tindràs més luxe de poder-la parlar. Et podràs expressar d’una altra manera. Moltes vegades, la política lingüística que es fa crec que va una mica equivocada.

—En quin sentit?
—En el sentit que no sigui una llengua propícia, una llengua amable, una llengua imposada. Per exemple, a la gent que ve de fora, li imposen el català. És com quan s’imposava el castellà, d’una manera fèrria. Era absurd. El català l’hem de fer una llengua amable. I per ser una llengua amable, procura que hi hagi classes que puguin atraure la gent immigrant que ve d’Amèrica Llatina que només xerra espanyol. Record una entrevista fa molts anys a una ràdio, el senyor de Ràdio Tele Taxi, Justo Molinero, “jo no parlo català”, deia, i li vaig dir, “molt malament, és una falta d’amor terrible, perquè si fa vint anys o quaranta que ets aquí, l’has de parlar”. Això és el que em passa a mi. Consider que l’estimació cap a una llengua, cap a un país, també l’han de provocar els naturals. En Justo es va quedar molt astorat quan li vaig dir això d’una falta d’amor.

—Aquestes opinions supòs que us han donat problemes a Catalunya?
—Aquesta opinió meva és incòmoda a Catalunya i a Madrid, als dos llocs. Jo defens el català i el castellà. Dic que tenc el luxe de tenir dues llengües i això sé que no agrada ni a un lloc ni a un altre. Però si a la meva edat no puc defensar això…

—Els acadèmics de la llengua espanyola…
—Ells ho entenen, i tenim gent, per exemple, en José Antonio Pascual, coautor del Coromines-Pascual, ell va ajudar a fer el diccionari a en Coromines i pertany a l’Institut d’Estudis Catalans. La gent llesta, la gent que, a més, domina lingüísticament l’assumpte, aquesta gent no té problemes. Entén què suposa això.

—Us han proposat mai de ser membre del IEC?
—No.

—Voldríeu ser-ho?
—M’agradaria ser-ho. Jo escric en català. Però no crec que passi.

—Per què?
—Perquè supòs que ser de l’espanyola… No ho sé… Em deuen estimar més els altres, no ho sé, què t’he de dir.

—Som a Mallorca i davant la mar. Són dos elements que sempre, amb un parell d’excepcions, són a la vostra obra.
—Sempre dic que, per molts llocs on hagi anat, en realitat, no m’he mogut mai d’aquí. Sempre torn. Però la mar és vital. La primera vegada que vaig viure als Estats Units, els dissabtes feia 250 quilòmetres per anar a veure l’Atlàntic, i no té res a veure amb la nostra. Jo ned cada matí perquè no ho puc evitar, perquè em dóna vida. Si no nedàs, seria horrible. A Barcelona vaig a una piscina, que no és el mateix, i no sempre, perquè moltes vegades no puc. Per a mi és fonamental.

—Quan éreu petita, vèieu la mar de la casa de Deià estant.
—Quan vivíem a Deià sempre la mirava, però allà el desig de mar era un desig terrible, perquè la vèiem, però no hi podíem arribar. Als nins no ens hi duien llavors, no és com que ara. Després, quan vaig ser adolescent, que sí que hi podia anar, era com entrar dins un úter, com estar agombolat per sempre, i això que la mar, com diuen en mallorquí, fa forat i tapa, alerta.

—Com la veieu, Mallorca, ara?
—En relació amb com era quan era petita, no té res a veure. Per recuperar aquella Mallorca d’aquells anys, te n’has d’anar al sud d’Itàlia, on encara hi ha racons que són completament als nostres anys cinquanta, que és quan jo era menuda. Ha evolucionat molt, la gent s’ha fet rica, tenim massa turistes. Hauríem de fer unes lleis que contemplassin la capacitat que podem tenir de turistes. No es pot rebre tantíssima gent. Sé que als hotelers no els agrada sentir això, als dels restaurants, tampoc. Però crec que el turisme com a única indústria és un desastre. A Menorca ho han fet molt més bé.

—Allà ja comencen a mallorquinitzar-se.
—Idò, fugiu de la balearització, que ja saps què representa aquesta paraula horrorosa. Crec que els assassins de paisatges han estat terribles per a Mallorca.

—Just abans de començar aquesta entrevista, el cambrer no ens ha entès quan li hem demanat un got amb gel. No ha entès ni “got”, ni “tassó”.
—Això és un problema de la persona que s’encarrega dels cambrers de qualsevol hotel. Que xerri alemany o que xerri danès, però hauria de xerrar, almanco, aquestes referències, com passa a molts altres llocs. Que un tassó d’aigua, una mica de gel, una Coca-Cola es pugui dir en l’idioma local. Això em pareix un disbarat.

—En què treballau, ara?
—En una distopia sobre el turisme, que és l’única cosa que no he fet. Som a prop de l’any 3000.