Carlota Gurt: “Hi ha hagut un intent d’extermini del desig femení”

Carlota Gurt i Daví (1976), escriptora, traductora i articulista, va actuar dijous al Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat amb l’espectacle Una aniquilació fallida. És un monòleg d’una hora que parla del desig i la libido femenina, basat en un assaig fet per ella, i ara arriba als teatres. Gurt, que durant cinc anys va treballar amb la Fura dels Baus com a cap de producció i ajudant de direcció, ha volgut explicar com es viu, i es veu, el desig femení al llarg dels segles, com s’ha intentat de castrar, i com persisteix. No se n’han sortit, diu ella. L’obra beu de texts aliens seriosos i d’experiències personals, amb tocs d’humor. Dona amb múltiples interessos i carreres (ha estudiat traducció i interpretació, empresarials, estudis de l’Àsia Oriental, comunicació audiovisual i humanitats), la senyora Gurt rep VilaWeb, hores abans de pujar a l’escenari, al pis de Gràcia on viu la meitat del mes, a l’edifici que va construir el seu avi. L’altra meitat, la passa a l’Empordà, on puja tres fills. Gurt, traductora de Virginia Woolf i Goethe, entre més, en aquests moments tradueix de l’alemany l’obra completa de Freud juntament amb més traductors. I encara té temps per a pujar a l’escenari per parlar-nos de sexe i desig femení en una petita ronda que inclourà Girona (al Temporada Alta el 7 de novembre) i Barcelona (al Festival Clàssics al CCCB, el 26 de novembre)

—Per què tituleu l’assaig “Aniquilació fallida”?
—Sobre la libido femenina hi ha dos relats. L’un, el de l’edat mitjana, diu que les dones som insaciables, que no en tenim mai prou, que els pecats de la carn són una cosa específicament femenina. I després ens trobem, al segle XIX, que de cop les dones no tenen pulsió sexual, són asexuades, són frígides. I a les pel·lícules dels anys setanta les dones sempre tenen mal de cap. I dius, com pot haver-hi dos relats tan oposats, i en quin moment hi ha un canvi de relat en tot això i per què? M’he dedicat a llegir molts llibres, i em vaig adonar que hi ha hagut una mena d’intent d’extermini del desig femení per part del poder, un poder que, naturalment, són els mascles. Això s’ha intentat d’aniquilar des de molts fronts: des de la psicologia, des de la biologia, des de les lleis, des de la religió. Però ha fallat. La libido femenina continua essent el que és, i per tant la història de la libido femenina és la història d’una aniquilació fallida.

—Recomaneu-me algun text dels llegits, si us plau.
—Hi ha un llibre que m’ha fascinat que es diu Hembras, de Lucy Cook, zoòloga. Rebat aquesta idea que les dones som com homes inacabats, i que el clítoris és un penis però petit. Que som com homes a mig fer. Doncs ella t’explica que el cromosoma femení, el cromosoma X, apareix 250 milions d’anys abans que el cromosoma Y. Vull dir que el sexe ancestral és el femení. O desmenteix la idea que les dones són naturalment monògames, basada en l’experiment de Bateman, de l’any 1948, que s’ha citat molt en el món acadèmic científic. És un experiment que es va fer amb mosques del vinagre i que ve a dir que, per una qüestió d’èxit reproductiu, els homes són naturalment promiscus. Es fa el salt i es justifica la promiscuïtat masculina. Aquest experiment el repliquen el 2012 (ho fa una dona, oh, sorpresa) i resulta que els resultats no són iguals, i que l’experiment original tenia tot de biaixos que no s’havien tingut en compte.

—I per què heu volgut fer un text sobre el desig de les dones?
—Perquè és un dels meus temes. I perquè veig un discurs públic que diu que les dones són menys sexuals, que tenim mal de cap i tal. I a la meva vida real, sovint, ha estat al contrari. Han estat ells els qui, ui, és que tinc son. O sigui, a sobre que em trobo amb això, després resulta que he d’aguantar que hi hagi aquest discurs?

—No he tingut cap mestre en l’art sexual: ni el meu pare, ni els meus germans, ni els meus amics. No tenim mestres.
—No, no hi ha mestres. I, de fet, jo vaig tenir una molt mala iniciació. En el sentit d’abusos. No em van violar, però vaja. D’abusos, m’atreviria a dir que la majoria de les dones n’hem patit. Mestres no n’he tingut, no. Ara, els homes i les dones podem llegir llibres, i podem mirar pàgines. Hi ha un sexòleg, un alumne molt cèlebre del món musulmà, Habeeb Akande, que és un paio amb qui també he parlat, i fa tota una explicació del plaer de la dona, de com s’ha de fer.

⚫️ “Tenim un exèrcit de dones insatisfetes”

◼️ Fantàstic monòleg inclassificable de @CarlotaGurt al #FNP25!

➖ “Una aniquilació fallida. La libido, la història i jo” @ajsantcugat @culturastc @siglomercantic @CasaClassics @dansaneu pic.twitter.com/n3YzqUEQE2

— Festival Nacional de Poesia (@FNPoesiacat) October 23, 2025

—L’espectacle és d’humor? És crític? És didàctic?
—La idea era que fos una conferència performativa, una conferència amb gràcia. Té elements de stand-up comedy, tot i que no és un espectacle d’humor. Ara, la gent riu, sí. I té aquesta cosa didàctica. També hi ha una part de la vida personal meva, hi explico anècdotes: aquí em van deixar tres paios a mitges, allà aquell em va obligar a fer-li una mamada, etc. Hi ha aquest punt.

—Per exemple, quina altra anècdota expliqueu?
—Quan vaig veure la meva primera polla, amb tretze anys. Vinc de llegir un fragment de Fanny Hill, una novel·la de John Cleland, amb tocs pornogràfic, en què hi ha un personatge que explica com la van desvirgar amb tretze anys. Diu que el membre masculí era l’objecte amorós de tots els seus desigs. És una descripció del plaer femení nul·la. A mi em sobta especialment aquesta descripció perquè, precisament, va ser amb tretze anys quan jo vaig veure la meva primera salsitxa. I és clar, jo, amb tretze anys, allò tort i estrany (perquè la tenia torta, el paio) no era en cap cas l’objecte amorós de tots els meus desigs. De fet, jo no havia vist mai ni el meu pare despullat, ni els meus germans, ni ningú. Per tant, hòstia, no gosava ni mirar-ho, o quasi.

—Era una parella, aquest noi?
—Ell tenia una parella. Jo tenia tretze anys, i ell en tenia vint-i-dos. D’aquests, en tinc uns quants. Explico que jo volia que m’estimés i ell volia una palla.

—Aquest és un titular: “Jo volia que m’estimés i ell volia una palla.”
—Pots posar-lo, pots posar-lo. També explico una altra història de terror de la meva adolescència. Jo tenia tretze anys i, home, jo ja volia fer-me uns petons o alguna cosa, però és clar, el paio, al cotxe, s’abaixa la bragueta, reclina el seient, m’agafa el cap, i avall!

—I aquest quants anys tenia?
—Aquest en tenia vint-i-un.

—I dieu que no vau veure mai cap cos despullat a casa, de petita?
—No.

—Jo, tots. Però, tot i això, he notat un cert pudor que he hagut de trencar. I penso, ara que tinc fills, ves que jo no l’estigui traspassant, el pudor que tinc.
—Els meus fills també són molt pudorosos. Segons diuen els sexòlegs, la qüestió important és normalitzar la conversa sobre el sexe, que és una cosa que jo no he sabut fer bé, tampoc. Que quan et llevis al matí, mentre esmorzes, puguis dir a la teva parella, “hòstia, quin clau, ahir, eh?”, perquè és una cosa que forma part de la vida. La idea que el sexe forma part de la vida. Els sexòlegs expliquen que els nens de primària, de cinquè, sisè, molts continuen pensant que els pares només practiquen sexe per tenir fills. Aquesta narració que el sexe és reproducció, aquest és el problema. Has d’anar comunicant que el sexe és plaer, i que la reproducció és una funció secundària per als humans. De fet, és un enfarfec, fins i tot. La funció primordial és el plaer, la comunicació, la connexió.

—A l’espectacle expliqueu alguna experiència positiva amb algun home?
—És clar que en tinc, passa que això no ho explico. Perquè estem parlant d’una aniquilació fallida. Parlo dels sumeris, de l’antiga Grècia, de l’edat mitjana, de les bruixes, de la Il·lustració, en una hora no m’hi cap.

—I per què no expliqueu les experiències positives?
—Perquè això no és narratiu, no interessa.

—Home, una mica d’esperança…
—Jo tinc moltes ganes de cardar, i el sexe m’agrada molt. Això sí que ho dic!

—Heu tingut experiències no heterosexuals? I quina conseqüència han tingut?
—Jo amb això no tinc gens de manies. N’he tingut unes quantes, d’experiències d’aquestes. Sí, he estat amb dones al llit. Jo em considero bisexual. Hi ha un estudi que diu que els homes heterosexuals s’escorren un 90%. Els gais, un 89%. Tothom es troba entre el 80% i el 90%. Però quan les dones es relacionen amb un home, la cosa està al 65%. Les dones amb dones sembla que va millor. Tenen xifres d’orgasmes similars als homes… Totes les dones tenim alguna amiga que no té orgasmes.

—Si l’amiga no té orgasmes, ho diu? En parla amb la parella? O aquí tots callats?
—Hi estic d’acord. Parleu-ne. Ara bé, si tu tens una parella que no té orgasmes, ho saps. Ho has de saber. Ella hauria de dir-ho, jo no dic que no. Ara, ell també podria dir, escolta, què passa? O podria llegir algun llibre. Hi ha un documental d’una senyora que es va muntar una secta de massatges de clítoris. Les estirava i tiqui-tiqui-tiqui. I la gent tenia il·luminacions, perquè per primer cop a la seva vida en tenien. Ella deia que era capaç d’estar al límit de l’orgasme durant una hora. I feia demostracions públiques amb periodistes. Però acaba molt malament, la cosa. Molt malament, potser hi havia submissió. Però vull dir sí, les dones també s’han d’informar, no dic que no.

—Voldríeu dir res que no hagi preguntat?
—Això és una conferència que té moltes dades darrere, hi ha una documentació molt bèstia darrere de tot. Hi posem una mica d’humor, hi posem el to, trobar l’equilibri. I a vegades penso, a les entrevistes, es quedaran només amb aquesta història que les dones no ens escorrem. I no és ben bé això. Sí que ens escorrem, moltes, almenys el 60% o 70%. Però la idea és que és un cúmul de factors. La incompetència masculina n’és un, però un i prou. No m’agradaria que semblés que he fet un monòleg que parla de la incompetència masculina, perquè no és això. Parlo també com afecta la filosofia, els metges. No és únicament que els homes al llit no ho facin bé. O que ho podrien fer millor. És una suma de molts factors. Els anticonceptius, la pressió estètica. Em fa por això, que ens quedem amb la idea que els homes són uns incompetents. No és ben bé la idea central.