Carlos Mazón va dimitir del càrrec de president de la Generalitat el 3 de novembre. Manté l’escó a les Corts, el 98, el més allunyat del president i de la presa de decisions, el més proper a la porta d’eixida. També és el més insegur i indiscret, perquè amb un cop d’ull els periodistes de la llotja superior poden llegir, per exemple, la pantalla del seu telèfon mòbil. Però té, com tots els escons de la cambra, la prima de l’aforament, que en aquest moment és un tresor per a un ex-president com més va més desprotegit i més despullat de l’aura de seguretat que l’envoltava.

Ara bé, com que les Corts Valencianes continuen tancades per les vacances de Nadal i no tornaran a obrir fins el 9 de febrer, Mazón encara pot dissimular la feblesa i la manca de sòl sota els peus i el vertigen que causen molts silencis i algunes traïcions.

De moment, s’ha fet fonedís. S’ha quedat en el seu refugi d’Alacant instal·lat a l’oficina d’ex-president amb vistes a la mar.

José Manuel Cuenca, l’amic ben pagat

No està pas sol, Mazón, li queda un fidel escuder a sou amb qui fer-la petar i tornar a connectar amb la vida real. És José Manuel Cuenca, a qui la Generalitat paga 58.000 euros l’any com a assessor de l’ex-president. És un salari més elevat que no pas el que tenia com a cap de gabinet i timoner a la sala de màquines del palau. La llei dels ex-presidents els permet això: una oficina anomenada “de suport”, dos assessors, un xofer i un cotxe oficial. De moment, a la web de la Generalitat, únicament consta el nomenament de Cuenca, que era urgent perquè no quedàs a la intempèrie quan el DOGV va publicar la destitució com a cap de gabinet.

José Manuel Cuenca, periodista de formació, ha batut el rècord de compareixences davant la jutgessa de Catarroja que instrueix el cas de les 230 víctimes mortals de la gota freda. Hi ha anat dues voltes com a testimoni, una altra per participar en un acarament amb l’ex-consellera Salomé Pradas, i una quarta per aportar la targeta SIM del seu telèfon mòbil.

Sense rastre dels missatges

En el cas del terminal, tot ha estat inútil. No hi ha hagut manera de recuperar els missatges que van intercanviar Cuenca i Mazón la vesprada del 29 d’octubre, quan l’ex-president dinava a El Ventorro i Cuenca mirava, inútilment, de tornar de Xàtiva després d’haver-hi anat al migdia, quan ja hi havia tot d’alertes i moltes incidències per les pluges. Quan milers de persones es trobaven en perill.

Uns telèfons reinicialitzats, un altre de renovat sense haver preservat els missatges, un altre de perdut o furtat en el tren… Tota la mala sort que hom pot tenir per culpa de la telefonia mòbil ha caigut sense clemència damunt una sola persona. El resultat és l’extraviament oportú dels missatges que la jutgessa ha demanat unes quantes voltes i que ha fet mans i mànigues tecnològiques per recuperar.

Cuenca no ha lliurat les converses amb Carlos Mazón a la jutgessa, però sí que ho han fet Salomé Pradas i Cayetano García Ramírez, que demà ha d’anar a Catarroja, i abans de Nadal va anar a la comissió d’investigació del congrés espanyol.

El canvi de Salomé Pradas

Salomé Pradas ha anat dues voltes al jutjat, però, a més, la seua veu s’ha sentit en un programa de televisió, en algunes entrevistes, en el carrer parlant amb les víctimes, i en el congrés espanyol. Del mes d’abril ençà –quan va declarar entre llàgrimes com a encausada, amb Carlos Mazón encara president–, l’orientació i la intenció de les seues paraules ha canviat. En un primer moment, va defensar a ultrança qui era el seu cap, qui l’havia nomenada, i qui encara tenia tots els ressorts polítics i mediàtics de la Generalitat a disposició.

A partir de la dimissió del president, s’aprecia un canvi en els arguments, un intent de protegir-se i de reorientar la responsabilitat cap a Carlos Mazón. Es va veure en l’entrevista emesa el 30 de novembre en el programa Salvados, i encara es va veure més en l’acarament amb Cuenca. “Quan Cuenca em va dir ‘res de confinar’ sentia que em persuadien de Presidència.” “No podia contactar amb el president a les 19.36.” “Jo no sabia això del dinar, si ho hagués sabut, li hauria telefonat més voltes”… Són frases de Pradas a la jutgessa durant l’acarament, i són sagetes enverinades destinades a Carlos Mazón.

A desgrat d’això, Pradas continua mantenint que el fet de no localitzar Mazón no va retardar l’enviament de l’Es-Alert. Aquesta és, concretament, la incògnita que vol resoldre la jutgessa. Per què es va enviar tan tard, i per què el contingut era erroni.

Un Cayetano García aplicat que posa Mazón en evidència

Cayetano García Ramírez tampoc no ha fet cap favor a Carlos Mazón lliurant els missatges al jutjat. En l’interrogatori dels diputats va reconèixer que no sabia on era el president la vesprada del 29 d’octubre, quan Salomé Pradas li havia telefonat per fer-li consultes sobre un possible confinament de la població. Va dir, en el congrés espanyol, que aquella vesprada havia treballat autònomament per preparar un decret d’ajuts per als damnificats d’Utiel. Aquesta localitat era la seua única referència a la magnitud de la tragèdia. Per preparar el terreny de la declaració testifical, la setmana passada va lliurar un registre notarial dels whatsapps que havia intercanviat amb José Manuel Cuenca i Carlos Mazón. És una manera com una altra de posar en evidència la despreocupació de l’ex-president. Cayetano García Ramírez és l’únic membre de la sala de màquines de Mazón que el president Pérez Llorca ha reciclat per a la seua administració. De fet, és el cervell dels decrets de simplificació administrativa o, dit d’una altra manera, de desregulació. Per tant, ara deu fidelitat a un altre senyor.

A les 19.20 del 29 d’octubre de 2024, quan tenia el decret d’ajuts enllestit, Cayetano García envià una sèrie de whatsapps a Mazón per explicar-li què podia fer l’administració. Fou quan li digué que havien de ser previsors perquè hi hauria una “fotracada d’afectats”. Envià el darrer missatge a les 19.28, i no fou fins a les 20.13 que Carlos Mazón no li respongué amb un “ben preparat, després ho mirem”. Res més en tot el vespre.

L’aforament, un tresor contra la soledat

Atesa l’absència flagrant el dia 29 d’octubre, i la resolució de l’Audiència de València del 23 d’octubre passat, només l’aforament separa Carlos Mazón de ser citat a declarar al jutjat de Catarroja. La magistrada li ho ha ofert tres voltes, i ell sempre s’hi ha negat. Amb bones paraules i dient que estaria encantat de col·laborar amb la justícia.

Per continuar aforat, Mazón necessita de totes totes retenir l’acta de diputat, encara que siga a costa de ser menyspreat per molts membres del seu grup parlamentari, o a costa de saber-se una nosa. I encara, a costa de torpedinar l’operació de canvi d’imatge i de tarannà que ha posat en marxa el seu successor, Juanfran Pérez Llorca.

Una nosa per a Pérez Llorca

De moment, el president no es pot reunir amb les associacions de víctimes de la gota freda, com seria el seu desig per a tancar definitivament una etapa, perquè li han posat com a condició ineludible que demane l’acta de diputat a Mazón. Pérez Llorca els ha resposts que això no ho podia fer perquè les actes no les donaven els partits, sinó els ciutadans el dia de les urnes. La fotografia amb les víctimes de la barrancada és una de les que falten en l’àlbum de la reinvenció de la legislatura i serà molt complicat mentre Mazón no se’n vaja. Però, de moment, el PP ha acceptat que les associacions de víctimes declaren quan vulguen en la comissió d’investigació de les Corts i han persuadit Vox de donar-hi suport. Això van dir ahir els síndics de tots dos partits de govern.

Ja ha transcendit la incomoditat de Pérez Llorca amb la figura de Mazón en el galliner de les Corts. Fonts del PP, citades per El Diario, diuen que la relació entre tots dos es va acabar pràcticament el dia de la investidura, i que ha començat una operació perquè Mazón deixe l’acta. Diuen que, si no ho fa, l’expulsaran al grup dels no adscrits i s’afegirà a la llista d’històrics que l’han ocupat, entre els quals, Rafael Blasco, Miquel Domínguez, del PP, o Alexis Marí, i tots els qui van desertar de Ciutadans en la crisi del 2017.

Fa uns dies, quan li preguntaren per aquesta operació, el president va tornar a dir la frase que té encunyada sobre la propietat de l’acta i l’expulsió de Mazón del grup parlamentari.

La direcció espanyola del partit, que tant el va aplaudir durant mesos, tampoc no vol Mazón a les Corts. Diuen, en privat, que la seua presència és una interferència per a consolidar la presidència de Pérez Llorca, que d’ençà que va arribar al càrrec mira de presentar-se com un home dialogant i d’un tarannà completament diferent del de Mazón.

Controlar el partit

El president té unes quantes missions, encara. Una és agafar les regnes del partit. Ara hi ha una gestora, però necessita donar la imatge que encapçala la formació perquè Feijóo l’ungesca definitivament amb l’oli de líder al PP i es puga fer un congrés sense ensurts. No serà fàcil. Mazón va resistir més d’un any després de la gestió negligent de l’emergència. És per això que cada dia compta. La legislatura ja fa mesos que ha travessat l’equador, i la meitat del temps transcorregut l’ha ocupat la crisi de la gestió negligent de la gota freda per part de Mazón. Una gestió que, per cert, Pérez Llorca va estalonar, aplaudir i defensar de l’escó de síndic estant, i com a secretari general del partit al País Valencià. És per això que ara necessita amollar llast.

A més, les compareixences en el jutjat de Catarroja i en el congrés espanyol no s’han acabat, i cada dia es publiquen titulars que tanquen més i més el cercle sobre Mazón, que xipolleja agafat a la taula de nàufrag de l’aforament.