Carles Torner: “Els catalans podem anar pel món sense renunciar a ser-ho”

“Fem d’una mena d’ambaixadors intel·lectuals de Catalunya, de la seva fe republicana i voluntat de permanència al món. No crec que sigui excessiu dir que no és ineficaç la nostra acció. D’altres ens hi ha precedit i ens hi acompanyen. Cal que en vinguin d’altres.” D’aquesta manera s’expressava Carles Riba en una carta enviada a Joan Vinyoli des de Cambridge el 16 de novembre de 1938, per dir-li que continuaven treballant per Catalunya de l’exili estant.

Aquest fragment apareix a les pàgines finals del llibre Com ser ambaixador d’un país sense ambaixades, publicat per Pòrtic abans de l’estiu. El seu autor, l’escriptor i poeta Carles Torner, és un d’aquests “altres” que Carles Riba preveu que vindran després seu. Els qui, amb la seva acció eficaç, han representat i representen Catalunya al món amb una normalitat que no es correspon amb la situació política del país ni l’escàs interès per part de l’estat espanyol de presentar-se de cara enfora com un estat plurinacional, on conviuen diferents llengües i cultures.

Hem quedat amb Carles Torner a la seu de l’Institut Ramon Llull, on ens han cedit amablement un espai al magnífic palau modernista que els fa de seu, a l’avinguda Diagonal de Barcelona. Allà ens parla de les històries viscudes en primera persona que omplen les pàgines d’aquest assaig memorialístic, com a president del Moviment Internacional d’Estudiants Catòlics (MIEC) entre 1986 i 1991, com a director de l’àrea de literatura i pensament del Llull entre 2004 i 2010, i en diversos llocs de responsabilitat al PEN Internacional, que va dirigir entre el 2014 i el 2021 des de Londres.

Aquest dijous, a les 19.00, es presenta el llibre a l’Espai VilaWeb, amb una conversa entre l’autor i Vicent Partal. Podeu reservar una plaça per a assistir-hi en aquest enllaç.

—Ja sé que no és obra vostra, però m’agrada molt la portada del llibre. Perquè el missatge que ens voleu transmetre és que, malgrat que tinguem una cadira amb només tres potes, si aprenem a fer equilibris i amb alguna complicitat, podem arribar a seure-hi, oi?
—[Riu]. Sí, sí. Estic molt content, perquè no m’ho esperava. Això va ser iniciativa de l’editor, és feta per Diego Mallo i trobo que la van ben encertar. Jo tinc la sensació d’haver estat assegut en aquesta cadira de tres potes tota la vida! És veritat que té una certa inestabilitat, però quan t’hi acostumes, és una altra manera de seure, que en realitat vol dir una altra manera d’anar pel món. Aquest llibre explica que, en el moment actual, podem ser presents en l’àmbit internacional com a catalans utilitzant les xarxes de la societat civil i d’institucions com l’Institut Ramon Llull, per exemple. Això és una cosa que convé saber-la, i per això el meu llibre no és un discurs teòric ni una anàlisi distanciada, sinó un recull d’experiències. És un enfilall de moments de presència internacional catalana en els quals jo he participat i els explico.

—Però amb el títol ja destaqueu que és una contradicció, perquè som ambaixadors sense tenir ambaixades…
—No és una contradicció, és una paradoxa. Els catalans podem anar pel món sense renunciar a ser-ho i malgrat no tenir ambaixades. És així, sí. Per això el primer punt del decàleg en què he dividit el llibre diu que ens hem de deixar acollir pels altres, cosa que mai diria un ambaixador que tingués ambaixada pròpia, perquè quan arriba a un altre país ja té la seva ambaixada que l’acull. Els catalans, quan sortim, ens hem de deixar acollir pels qui ens vulguin fer d’amfitrions, que esdevenen còmplices nostres. La nostra posició òbviament té limitacions, però també té avantatges i pot resultar interessant, paradoxalment.

—Partim de la base que Catalunya no pot tenir una presència internacional mínimament normal sota la tutela d’Espanya?
—En tot cas, és massa costós i ens distorsiona. Perquè l’estructura mateixa de l’estat presenta sempre la cultura catalana, en el millor dels casos, com una cultura subalterna a la nació espanyola. Jo parteixo de la meva experiència: després de quaranta anys llargs de ser present en organitzacions internacionals, miro enrere i constato que tot el que he aconseguit ha estat gràcies a evitar sempre passar per Madrid. Crec que als catalans ens convé, i a més en el món actual és possible, entrar en diàleg amb organitzacions i institucions d’altres països de manera directa, sense passar per Madrid. Hi ha moltes entitats de la societat civil, col·lectius d’advocats i de drets humans, del món cultural, ja sigui cinema o cant coral, moviments de joventut o centres excursionistes, que són presents en l’àmbit internacional com a catalans, sense passar per Madrid. Cadascun ha anat trobant el lloc autònom de Catalunya en les seves xarxes, hi fan molta feina i aconsegueixen fites importants.

—Entenc que esteu fent un al·legat a favor de la diplomàcia pública, oi? En un món globalitzat, les relacions internacionals han deixat de ser potestat exclusiva dels estats i les seves ambaixades.
—Sí. L’avantatge per a nosaltres és que en aquests últims trenta anys o quaranta, el nombre de xarxes internacionals on podem ser presents de manera activa, sense haver de passar per la xarxa d’ambaixades, s’ha multiplicat exponencialment. Això ens permet de tenir molta presència. En el llibre parlo de festivals de teatre, de festivals culturals, del món editorial, de les fires de llibres, de les trobades internacionals d’escriptors… Uns escriptors que no tan sols parlen de literatura, sinó que gràcies al PEN també ajuden col·legues que tenen dificultats, i els catalans hem pogut organitzar de manera molt activa l’ajuda en situacions complicades, com els tibetans a l’exili, el Kurdistan turc o el món indígena a Chiapas. Per la nostra especificitat històrica, se’ns obren portes que potser a uns altres no els seria tan fàcil que se’ls obrissin.

—Com explicaríeu què és el PEN a algú que no el conegui? Quina és la seva força?
—Fonamentalment, són dues coses. D’una banda, la presència a gairebé cent països, amb estructures modestes, però amb molta capacitat d’incidència. El PEN Internacional fa missions a països on els escriptors són perseguits, per manca de llibertat d’expressió o per la llengua en què escriuen. Es fan campanyes molt serioses per a dinamitzar literatures que, per raons històriques, ho tenen molt difícil. Per exemple, ara m’han encarregat que col·labori i assessori la posada en marxa d’un PEN Romaní, perquè hi ha escriptors en llengua romaní a tretze països europeus. És complex, però l’estem creant. En el llibre explico casos en què he estat implicat, com la campanya internacional en suport al diari basc Egunkaria quan el van tancar, el 2003, i Martxelo Otamendi va ser detingut i va denunciar que l’havien torturat. Vam fer una campanya de suport molt potent, amb implicació de figures com Salman Rushdie. O les campanyes que es fan contínuament per a denunciar la situació terrible dels tibetans i els uigurs, en què la Xina infringeix els drets humans i lingüístics de manera esfereïdora. Més recentment també hem estat molt actius a Ucraïna…

—I la segona força?
—Aquesta és nostra com a catalans, perquè al PEN hi som des del començament. Després de Londres i París, el tercer centre que es va posar en marxa va ser el de Barcelona, l’any 1922. Els anglesos, amb la seva clàssica tolerància, van dir que si els catalans es volien organitzar com un país independent, per què no? Tal com explico al llibre, això propicia situacions com quan vaig anar a Dubrovnik l’any 1993, en plena guerra, en un congrés que era per a donar suport als escriptors bosnians i croats atacats en aquell moment pels exèrcits de Milosevic. Doncs, hi puc rememorar que el 1933 Josep Vicenç Foix va ser a Dubrovnik en un congrés en què van expulsar els escriptors del PEN Alemany que havia estat infiltrat pels nazis. El PEN Internacional és de les primeres organitzacions que, el maig de l’any 1933, al començament de la tirania de Hitler, ja es declara antinazi i antifeixista. Aquesta possibilitat de mirar enrere i tenir un segle de tradició és molt important. A més, i això és molt esperançador per a uns altres, vam mantenir la presència durant tot l’exili, del 1939 al 1965, quan va tornar en clandestinitat el PEN a Catalunya. Els tibetans, per exemple, ens diuen que, si nosaltres vam poder renéixer després de tants anys d’exili, potser ells algun dia també podran tenir una situació de normalitat.

—Al principi em dèieu que el llibre és un recull d’experiències. Segurament, li podríem posar l’etiqueta d’assaig memorialístic. Una cosa que em sorprèn és la gran quantitat de detalls i dades precises que conté i no em crec que tot això ho tingueu al cap. Us heu basat en algun tipus de dietari?
—Jo he estat molts anys en què no he parat, tant a l’Institut Ramon Llull com, després„ al PEN Internacional. Era un ritme de vida que no em permetia de mantenir un diari cada dia, però, en canvi, tenia molts apunts, moltes notes, moltes intervencions escrites. Per tant, la feina principal que he hagut de fer amb aquest llibre ha estat endreçar. Tot estava molt dispers i ho he hagut de reconstruir, amb la meva memòria, amb trucades telefòniques, amb correus electrònics, amb converses per Zoom, per acabar de perfilar els meus records. Però he de dir que tenia molts apunts, perquè en el seu moment ja vaig pensar que arribaria un dia en què faria un llibre com aquest.

—Quan a vint-i-tres anys anàveu a la seu de les Nacions Unides a Ginebra en representació del Moviment Internacional d’Estudiants Catòlics (MIEC), teníeu la sensació d’estar obrint camí?
—La veritat és que no. El meu privilegi és que jo no he hagut de lluitar per la presència internacional catalana, ja ho havien fet uns altres abans. Gent com Fèlix Martí i molts més. De manera que, quan hi vaig arribar, això ja s’havia aconseguit. Com a president del Moviment d’Estudiants Catòlics, em tocava d’intervenir dues vegades  l’any o tres a la Comissió de Drets Humans de l’ONU. Jo, amb vint-i-tres anys, arribava a Ginebra, em reunia amb el grup de juristes Roda Ventura, fèiem una sessió de treball per a acabar de perfilar les intervencions que havíem de fer, perquè el llenguatge de la diplomàcia és un llenguatge molt concret, i quan em tocava el torn intervenia a la comissió, feia les reunions. És a dir, a mi llavors ja em va ser fàcil d’entrar-hi: el que ara s’ha generalitzat, jo vaig tenir la sort d’entrar-hi de jove perquè ja existien aquestes plataformes.

—El llibre el dediqueu a Jordi Sarsanedas. Per què?
—Sarsanedas havia estat professor meu a l’escola Aula. El vincle entre mestre i alumne a vegades és important i en aquest cas va ser un vincle molt fort. Que consti que ell mantenia la distància amb els alumnes, no jugava a ser amics. Però era molt present, amb una veu d’actor extraordinària. Ens ensenyava literatura francesa i va aconseguir que m’interessés molt. Ens feia recitar contínuament poesia francesa. Drets, davant de tota la classe, projectant la veu. Jo era més o menys tímid i em costava treure la veu. Des del fons de l’aula sentia com em cridava: Torner! M’obligava a projectar la veu, a dir bé els poemes. Amb els anys m’he adonat que ens va transmetre dues coses. Una, el vincle amb la literatura, la importància de la literatura, la literatura com una cosa íntima que realment t’omple i et dóna vida. I alhora la importància de poder saltar d’una llengua a una altra, la importància de la traducció. Vaig tenir la immensa sort de tenir una formació multilingüe a l’escola.

—I després el vau retrobar al PEN?
—Sí. Va ser ell qui, com a president del PEN Català, va signar el meu carnet quan jo hi vaig entrar amb Jaume Subirana. I després, l’any 1992, quan hi va haver el congrés internacional del PEN a Barcelona, em va captar per a la junta del PEN Català. Vam fer diversos viatges plegats, a Glasgow, a Galícia, a Hongria… Van ser uns anys importants, en què vam aconseguir posar la base de la Declaració Universal de Drets Lingüístics.

—Les llengües i les traduccions són omnipresents al llibre. Amb quantes llengües us sentiu còmode a l’hora de mantenir una conversa?
—Sobretot, amb quatre: anglès, francès, català i castellà. Fa quaranta anys que salto de l’una a l’altra, cada dia. A l’època de l’Institut Ramon Llull vaig poder recuperar l’italià, que havia après de jove, perquè vam fer un parell d’actuacions importants a Itàlia. Recordo que amb el Xavier Albertí vam fer una conferència de premsa a Nàpols en italià i ens en vam sortir. I les traduccions són bàsiques per a una literatura com la nostra. Ara fa un any, vaig anar a París a una llibreria que m’agrada molt, que es diu L’Écume des Pages, que és al Boulevard Saint-Germain, i vaig anar a la secció de literatura catalana. De Mercè Rodoreda hi havia les traduccions de La plaça del Diamant, Quanta, quanta guerra, i La mort i la primavera. I si llegiu el llibre veureu que hi ha tota una feina darrere, a banda de la de traduir els llibres, que és convèncer els editors. En aquest cas, va caler explicar-li qui era Rodoreda i què significava, més enllà de les xifres modestes que havien acompanyat la primera traducció.

—Les llengües són el millor passaport per a viatjar pel món?
—Per a mi ho han estat. Si em poses en una trobada internacional amb moltes llengües, traducció simultània i una mica de conflicte, jo em sento com un peix a l’aigua. I això ho vaig aprendre de jove, al moviment associatiu, a les trobades internacionals. Al llibre explico l’anècdota d’una trobada de joves a Marsella en què la cabina de traducció simultània era buida i em van demanar si m’hi volia posar, i vaig traduir el francès i l’anglès al català per als mallorquins, valencians i catalans que érem allí. Una de les coses que em saben greu és l’actual predomini de l’anglès i el retrocés del francès. I som els catalans els qui vam defensar que l’espanyol esdevingués també llengua de treball al PEN Internacional, perquè ens calia per a poder desenvolupar els centres PEN indígenes, el PEN de Chiapas, el Quítxua, el de Guatemala…

—Passem del PEN a l’Institut Ramon Llull, que defensa una llengua i una cultura que també sovint han estat perseguides. Què en recordeu, d’aquesta casa?
—En tinc molt bons records, va ser una veritable aventura. Jo vaig començar aquí poc abans de la nostra participació a la Fira del Llibre de Guadalajara del 2004 com a convidats d’honor. M’ho va demanar Xavier Folch, que era el meu editor, i per a mi va ser una cosa inesperada. En aquell moment, jo treballava per al PEN Internacional, organitzant una gran trobada d’escriptors que es va fer a Barcelona l’any 2004. El Llull era un cavall que anava al galop. Guadalajara 2004 va ser el punt d’inflexió que va fer que es multipliquessin les traduccions d’autors en llengua catalana a moltes llengües. I a Guadalajara ja sabíem que, dos anys o tres després, seríem els convidats d’honor a la Fira del Llibre de Frankfurt.

—Un altre punt d’inflexió.
—Enorme. Vam aconseguir d’anar a Frankfurt el 2007 per molts factors que el llibre intenta analitzar, però el factor essencial és que els editors alemanys van decidir d’acollir la nostra literatura. Van multiplicar per deu les traduccions dels clàssics medievals, des de Llull fins al Tirant, poetes, narradors, assagistes, teatre català… Va ser un veritable huracà. Però aquest huracà va arribar després d’un segle i mig de relacions molt intenses entre la cultura catalana i la cultura alemanya, amb un planter de traductors fantàstic, molts lectorats de català a les universitats, la biblioteca de literatura catalana més important fora de Catalunya a Frankfurt, fundada per Til Stegmann, i molt més. Després de Frankfurt es va normalitzar del tot la presència d’autors catalans a les fires del llibre i ja no vam trobar ningú que ens preguntés si el català era una llengua diferent del castellà o si el català anava lligat a reivindicacions de tipus independentista. Senzillament, vam passar a ser una literatura europea més dins el mapa de les literatures europees i això feia que poguéssim tenir el Llull com una ambaixada de la cultura catalana al món.

—Al llibre expliqueu que, mentre aquí ens perdíem en disquisicions sobre què és i què no és literatura catalana, als organitzadors els preocupava tota una altra cosa…
—Això és així. L’únic tema que vam haver d’aclarir a la reunió en què finalment se’ns va dir que seríem la cultura convidada és que l’Institut Ramon Llull s’encarregaria de donar suport a traduccions d’autors de textos catalans, de tots els territoris de parla catalana. Per tant, autors de la Catalunya Nord, de la Franja, del País Valencià, de les Balears, de l’Alguer… Frankfurt va consolidar la presència dels Països Catalans a escala internacional.

—I no us van parlar mai dels autors en llengua castellana?
—Mai. Això va ser una polèmica o distorsió molt de caràcter local, o estatal en tot cas. A Frankfurt no hi va haver cap reunió ni trobada en què ens demanessin per què no convidàvem autors en llengua castellana. Ells havien decidit que l’Institut Ramon Llull s’encarregava de la presència catalana a Frankfurt i sabien que nosaltres només ens ocupàvem de la literatura catalana. Aquella polèmica ens deixava perplexos, perquè mentre nosaltres ja estàvem duent a terme un programa acadèmic i literari molt potent a Alemanya, aquí hi havia un debat que no hi tenia res a veure. Suposo que és impossible canviar el mapamundi mental de certa gent, ministres de Cultura inclosos, que no entenen que els catalans de tots els Països Catalans puguem ser presents a Europa amb normalitat.

—Al llibre també defenseu la idea que l’exili ens pot fer d’ambaixador. Ens ho expliqueu?
—Abans parlàvem de la Fira del Llibre de Guadalajara, a Mèxic. Hi ha molts països del món on has d’explicar qui són els catalans, perquè no ho saben, perquè Espanya no mostra mai la diversitat de nacions que hi ha dins l’estat. Això és un fet. Però també és un fet que a molts països sí que ho saben. Com a Mèxic, per exemple. Allà no només saben qui som, sinó que d’entrada tenim bona premsa. Perquè l’arribada dels exiliats, tota aquella generació d’escriptors, professors, acadèmics i científics catalans que van haver de marxar de Catalunya, realment va beneficiar molt un país com Mèxic. Sempre explico el cas de Ramon Xirau. Per mi és un poeta, però per a tota la gent amb qui col·laboràvem a Mèxic era un filòsof molt destacat, l’autor del llibre amb què la majoria havien estudiat filosofia al batxillerat.

—També destaqueu una conversa entre Josep Carner i Pere Calders com a mostra de la capacitat de resiliència dels catalans a l’exili.
—És que és una escena deliciosa. Som a la ciutat de Mèxic, quan Calders arriba amb una mà al davant i una altra al darrere, desesperat, i Carner l’acull. S’han quedat sense país, la llengua és prohibida, la violència és extrema, i Calders li demana: “Com ho farem?”. Carner li respon d’una manera que, per mi, és la divisa per a qualsevol persona que vulgui fer d’ambaixador de Catalunya sense tenir ambaixades: “Hi ha bellesa en la vida. Es pot treballar amb alegria. Creure és sempre més eficaç que desesperar. Sense badoqueria provinciana, amb el rigor de la feina ben feta, abominant els resclosiments domèstics i la servil imitació d’altres pobles.” Aquesta resposta, la sabem perquè al cap dels anys Pere Calders va fer una biografia de Josep Carder i va incloure-hi aquest diàleg.

—Per acabar, i utilitzant les paraules de Carles Riba: teniu la sensació que el que heu fet a la vostra vida no ha estat del tot ineficaç?
—És que he tingut la sort de poder-ho veure, que era eficaç! Si agafem la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, per exemple, jo hi era quan vam començar a implicar-nos-hi i a treballar-hi conjuntament amb el CIEMEN, l’any 1994, fins que es va signar a Barcelona el juny de 1996. I quan amb el PEN vaig visitar els tibetans a les institucions de l’exili, a Dharamsala, em van ensenyar un informe molt detallat que havien fet denunciant la substitució del tibetà pel xinès mandarí a les escoles tibetanes que explicava que s’havien basat en els conceptes de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics. Un altre exemple. Gràcies a la feina feta, fa uns anys, a Chiapas, es va publicar per primera vegada un llibre d’autoria maia contemporània, un llibre que no és un recull de cerimonials antics o de literatura oral, sinó que era d’un escriptor actual. Doncs ara ja se n’ha editat una antologia, amb autors diversos, perquè la comunitat internacional sàpiga que a partir d’ara, si volen, poden convidar poetes maies a un festival de poesia. Són coses modestes, que poden semblar menors, però que són molt eficaces, perquè transformen la vida de la gent. O la implicació de Salman Rushdie, que va fer un acte agafat de la mà de Martxelo Otamendi a Barcelona, allò va ser important per a internacionalitzar el cas Egunkaria.