Els canvis de rasant de la història segons Pareto

A l’article anterior explicava que un motiu de l’agressivitat contemporània és la convergència de l’esperit crític amb l’absolutisme moral. Amb l’entroncament de la raó pura i el puritanisme, deia, la raó deixa de ser la facultat d’harmonitzar voluntats i es posa al servei de la racionalització. Convertint un objecte qualsevol en parallamps de la sobrecàrrega emotiva ambiental aconsegueix unir negativament la col·lectivitat ni que sigui un instant. I, com sol passar, algun sol·lícit lector es prestà a il·lustrar la tesi amb un comentari. 

Fa anys algú va descobrir una veritat sabuda de sempre: que les persones actuem emotivament tant o més que per reflexió racional. Aquest redescobriment el batejaren “intel·ligència emocional”. D’aquesta “intel·ligència” abans en deien intuïció. Era i és la capacitat de copsar sense reflexió conscient els elements clau d’una situació. En gran mesura l’habilitat política consisteix en la capacitat de copsar d’un cop d’ull, o més ben dit amb un sisè sentit, l’estat d’ànim de la gent i preveure la direcció més probable en què es deixatarà la tensió ambiental. Cèsar, Napoleó, Lenin, Hitler, Roosevelt, Churchill, Mao han tingut aquest sisè sentit en grau superlatiu i per això han pogut encarrilar els esdeveniments mundials, ni que fos durant un temps breu, com no podia ser de cap altra manera, car la imprevisibilitat és l’única llei fiable de la història.

Tanmateix, les grans figures universals no haurien destacat sense les masses en què actuaren, i a la inversa, sense els genis de la intuïció les masses desorganitzades haurien sucumbit a l’autodestrucció. Pels noms esmentats es pot veure que els grans líders de la política no han estat precisament models de pacifisme. Però tampoc no han estat l’origen de les turbulències d’on han sorgit com d’una nebulosa i s’han alçat a la categoria que Hegel anomenà “individu històric mundial”. Fins i tot els qui defensen una historiografia “infrastructural” (economia, geografia, clima) solen rendir-se davant la potència explicativa dels grans personatges. Ningú no explica la revolució bolxevic sense Lenin o el Tercer Reich sense Hitler. De la mateixa manera, la fixació amb Donald Trump de les cadenes informatives mundials i dels periodistes més remots de l’escena política americana és la prova que Trump senyoreja el moment històric com cap altre mandatari. Una gran part de la fascinació que exerceix, i de la por que genera, es deu a l’estil de govern imprevisible que practica. Més que un geni organitzador, és un prodigi del caos. Però d’un caos que no ha pas inventat. 

Trump emergeix d’una situació turbulenta que començà (si és que la història té començaments) dècades abans amb la desindustrialització de la vasta zona coneguda com a “Cinturó de l’Òxid” (l’antic eix de la indústria pesant al nord-est i mitjà oest dels Estats Units). La ciutat icònica de la devastació fou Detroit, però el cataclisme afectà estats sencers i despoblà ciutats que havien estat centres industrials, com ara Binghamton, ciutat de l’estat de Nova York que d’ençà del 1990 va decaure fins a esdevenir la ciutat més pobra de l’estat. No és cap casualitat que aquests territoris aïllats de la prosperitat de les primeres dècades del segle esdevinguessin planters de vots per a Trump. Tanmateix, ni la meteorologia ni el clima econòmic no expliquen del tot la polarització territorial. El país, eternament disputat pels dos grans partits, està dislocat per motius sentimentals, car estats econòmicament potents de l’anomenat “Cinturó del sol”, com ara Texas, es mantenen ferms dins l’òrbita republicana i un d’oscil·lant com Geòrgia va votar per Trump a les eleccions de l’any passat. 

A principi del segle XX, el sociòleg italià Vilfredo Pareto va articular una teoria sobre l’ascens i la decadència de les elits socials. D’acord amb la tesi, les elits sobreviuen o decauen segons que admetin o no els individus més ben dotats d’altres classes i orígens al sistema de recompenses de l’elit. Les elits perduren a condició d’injectar “sang nova” i nous talents a l’estructura de domini. A part de mantenir greixat l’ascensor social, l’elit ha de ser capaç d’emprar la força per defensar els seus privilegis. Cedint a la compassió i l’altruisme sols aconsegueix reforçar l’oposició que la combat en nom de principis que no aplicarà si mai arriba al poder. Que aquesta teoria cobreix el fenomen del trumpisme no necessita demostració. Personatges com J. D. Vance són la prova de l’admissió a l’elit d’individus de molt baixa extracció social decidits a defensar-ne els privilegis a qualsevol preu. Allò que m’interessa de la teoria de Pareto –que fou titllat de feixista sense ser-ho, per més que en fos un inspirador, com Nietzsche ho fou del nacionalsocialisme– és la idea de la història no com un progrés dialèctic cap a la seva eventual extinció en un Nirvana intramundà, sinó com una alternança de sentiments. Pareto parla de ritme, que es manifesta en tots els aspectes socials de manera semblant als cicles econòmics. 

L’alternança de sentiments en relació amb els components primaris de la societat no és cap fenomen de curta durada. El sentiment varia molt lentament, però la mutació es percep tot d’una. Arreu del món el cicle liberal, que començà al final de la Segona Guerra Mundial, s’accelerà durant els anys seixanta i culminà els anys deu d’aquest segle, ha entrat en la corba descendent i d’un en un els països democràtics transiten de l’optimisme al pessimisme i de l’escepticisme a la fe en alguna religió salvífica. Pareto no considera significatiu el fet de triomfar oficialment una doctrina o una altra, allò que compta és la religiositat com a base de la conducta. El cristianisme, diu, conquerí Occident gràcies a l’existència d’una religiositat difusa a final de l’època imperial. La diferència formal entre les diverses religions era menys important que l’alè religiós que bufava a l’època. Pareto opina que, si en lloc del cristianisme hagués triomfat una altra doctrina, el mitraisme per exemple, la història d’Europa no hauria canviat gaire, oimés tenint en compte que la religió triomfant va haver de fer concessions, fins i tot de caràcter formal, a les sectes vençudes.

Per Pareto allò que compta són els corrents de sentiment que arrosseguen la gent sense que s’adoni. Tot i ser-ne partícips involuntaris, els individus acostumen a imaginar el seu paper com a fruit de decisions voluntàries i invoquen raons il·lusòries per amagar els motius reals dels seus actes. A la vetlla de la Revolució Francesa, diu a tall d’exemple, els mots de pas revolucionaris eren “humanitat”, “sensibilitat”, “fraternitat”, mentre que en realitat ja es preparaven els assassinats i saqueigs dels jacobins. El líder sorgeix quan algú desplega les veles de la voluntat al nou corrent i aprofita la força de les idees que pugen. Diu: “No fou pas el llibre de Marx que ha creat els socialistes; són els socialistes que han donat fama al llibre de Marx.” Parafrasejant: no és la retòrica de Trump que ha fet guanyar poder a l’ala extrema del conservadorisme americà; és la reacció conservadora a l’esgotament d’un progressisme erosionat per la realitat que ha catapultat Trump a la categoria de profeta del nou nacionalisme.

Fins ara els demòcrates no han estat capaços d’aprofitar les errades, que no són pas poques ni menors, de la secta que governa, en bona part a causa de la força de gravetat inercial de les seves idees. Com observava agudament Pareto, les velles elits es comporten com la majoria d’inversors durant una crisi econòmica. Mentre els valors pugen, la gent dóna per bo qualsevol argument que demostri que una empresa tindrà beneficis; en canvi, el mateix argument és rebutjat quan els valors baixen. L’inversor que quan cau la borsa retira els diners d’uns valors determinats es pensa actuar racionalment, mentre que en realitat cedeix inconscientment a una miríada d’impressions que rep de les notícies i els rumors sobre l’estat de l’economia. I quan, en fase ascendent, inverteix en els mateixos valors, es pensa actuar al dictat del càlcul racional, sense adonar-se que el trànsit de la desconfiança a la confiança depèn dels sentiments generats per l’ambient.

Aquest fenomen de psicologia col·lectiva té aplicacions en la major part de les manifestacions socials, de les més superficials i passatgeres, com la moda, a les més pregones i duradores, com la moral d’una societat. Allò que interessa de la teoria de Pareto no és tant si afavoreix l’status quo o el canvi social –en realitat, defensa un equilibri entre innovació i consolidació– com la perspicàcia amb què el sociòleg italià s’adonà que, quan una elit declina i una altra s’aferma, el procés és interpretat d’una manera molt diferent per la intel·lecció analítica i per la consciència regida per la intel·ligència emocional. És a dir, que el fenomen subjectiu divergeix considerablement del fenomen objectiu.